¿Quin país volem fer?

20 de desembre de 1999

Darrerament, des que hi ha el Govern nou, es parla molt d’un tema que pareix –o que volen que ho paregui– clau i fonamental en les actuacions pròximes de les institucions: “fer país”. Si la frase en si és interessant –a la fi qualcú l’ha plantejada públicament des de dalt!–, seran les actuacions concretes les que l’ompliran –o no– de contengut, i aquestes actuacions són les que encara no es veuen gens clares, si bé ja han sortit a rotle un parell d’idees, entre les quals hi ha la de fer una selecció balear de futbol i la de fer una televisió balear, com a possibles projectes estrella.
“Fer país” està molt bé, però primer s’ha de tenir clar de quin país es tracta. I això, em fa l’efecte que n’hi ha ben pocs dels qui comanden que l’hi tenguin, i si n’hi ha cap sembla que té por de dir-ho clarament, no sia que als altres no els agradi i pugui ser causa de conflicte. ¿Quin és el país del Partido Socialista Obrero ESPAÑOL? ¿Quin és el país del Partit Socialista de MALLORCA? ¿I el del Partit Socialista de MENORCA? ¿I el de l’Entesa Nacionalista d’EIVISSA? ¿I el d’Unió MALLORQUINA? ¿I, encara, el d’Izquierda Unida? ¿I el d’Els Verds? ¿Es pot fer país sense saber clarament quin?
N’hi ha que ho tenim perfectament clar, quin és el nostre país. I em consta que, privadament, dins tots aquests partits –especialment dins els PSMs i dins l’ENE– també n’hi ha, que l’hi tenen, ben clar, però la por de no tenir vots –abans– o la de perdre el càrrec –ara– fa que no gosin dir-ho ben fort públicament. Doncs som molts els qui no en tenim gens, de por de tot això; en qualsevol cas, si tenim por de res és de no ser-hi a temps i de veure com es desaprofita una primera oportunitat –petita i molt condicionada– de fer feina per a recuperar la nostra identitat i la nostra dignitat nacionals. Vet aquí un parell d’idees per  a fer país de veres, per a no fer simplement localisme mig folklòric segons l’España de las autonomías:
– la primera i fonamental, reformar l’Estatut d’Autonomia per poder assumir el màxim de competències possibles (totes les que a la Constitució no estiguin expressament  reservades a l’estat espanyol com a tal); seria una primera passa cap a un nou status polític que s’hauria de concretar més endavant en un procés honest d’autodeterminació. Ben explícitament, d’aquesta reforma n’hauria de sorgir la creació d’una policia autonòmica que substituís completament els cossos forasters i repressius de l’estat amb els quals contínuament tenim topades els naturals de les illes; i també n’hauria de sorgir una solució (definitiva mentre continuàssim dins el regne d’Espanya) al problema de l’espoliació econòmica que patim;
– paral·lelament a aquesta reforma, -no hi ha temps per esperar–, s’hauria de:
    - decretar la catalanització completa de l’ensenyament, de contengut i d’expressió; el decret de mínims no hauria de ser més que el punt de partida perquè, dins uns pocs anys, el 100 % de l’ensenyança sigui catalana i es faci en català;
    - promulgar una “Llei de mesures urgents per a la normalització del català” amb què es puguin adoptar decisions dràstiques que impedeixin la culminació del procés de minorització de la nostra llengua. Per exemple, s’hauria de superar definitivament el bilingüisme institucional sistemàtic, com en el cas de la subtitulació en català i castellà de les òperes del Teatre Principal de Palma. I és especialment important actuar per a forçar la integració lingüística tant dels immigrants obrers que fan feina a la construcció i a l’hoteleria, o dels qui fan feina al camp, com dels immigrants rics que s’intal·len a cases de luxe de qualsevol urbanització. Després de 13 anys de promulgada i no aplicada, l’actual Llei de Normalització Lingüística és del tot insuficient per redreçar l’estat de postració en què el català ha caigut a les Balears;
    - promoure l’aparició de nous mitjans de comunicació locals en català (ràdio, televisió, premsa) i consolidar qualitativament els que ja hi ha;
    - fer un conveni amb la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió perquè les seves emissores de TV i de ràdio siguin també les de les Balears en conjunt i es creï així un espai nacional català de comunicació. Un conveni semblant s’hauria de fer amb la Corporació valenciana en el moment que la situació política allà ho permeti. No veig necessària la creació d’una cadena de TV balear, que no tendria recursos suficients per a fer una programació ampla de qualitat i al cap i a la fi no serviria més que per a ser caixa de ressonància de la propaganda del Govern.
    - ajudar i promoure abundosament totes les manifestacions culturals nostrades i en català, i deixar de subvencionar manifestacions forasteres, com la 'Feria de Abril';
    - dignificar i potenciar les nostres celebracions i festes tradicionals, com la del 31 de desembre a Mallorca, i abandonar les que ens són absolutament estranyes, com la de la Hispanidad el 12 d’octubre;
    - convenir amb les altres comunitats catalanes la cooperació cultural i la formació de seleccions esportives nacionals, sens perjudici que n’hi pogués haver també de regionals o insulars;
    - acordar amb les altres comunitats catalanes la defensa conjunta de tots aquells interessos també conjunts (l’autogovern màxim, el control total dels propis recursos econòmics, la promoció de la llengua i la cultura catalanes a l’exterior...);
    - impedir que les cases i la terra continuïn sent abandonades i venudes als estrangers (alemanys, anglesos o espanyols; és igual) i evitar els tancaments de camins rurals públics;
    - aturar absolutament qualsevol nova urbanització, explícita o encoberta, per a evitar que es consumeixi més territori; i aturar l’aparició de nous ports esportius, així com la proliferació de vehicles marítims que embruten la mar i la costa;
    - establir una bona xarxa de transports urbans i interurbans, preferiblement moguts amb energies no contaminants, que ens faci més fàcil a tots els desplaçaments per terra.
    Estic segur que, si aquestes mesures, que no són les úniques possibles, es posaven en pràctica, en faríem de veres, de país. I a més, quedaria ben clar quin país fèiem. I no us ho prengueu com una broma, que no ho és.