dimarts, 2 de febrer de 2010

Mal d'entendre

25 de gener de 2010
La llengua, com a expressió concreta de la facultat del llenguatge innata de l’espècie Homo sapiens (pareix que també ho era de l’Homo neandertalensis), hauria de ser vista com un fet més de la naturalesa i, per tant, tractada amb naturalitat, i per això mateix respectada. Ho hauria de ser si la conducta humana fos lògica i acordada al comportament de la naturalesa, però massa indicis de maltractament de la naturalesa ens fan veure que la conducta humana és, en moltes d’actuacions, antinatural. I és aquest procediment antinatural que ha duit uns espècimens d’Homo (suposadament) sapiens a perseguir i intentar destruir el sistema lingüístic d’uns altres espècimens, amb recursos no violents (per exemple, escampant falsedats sobre la no idoneïtat de tal o tal llengua per a determinades funcions) o amb recursos violents (per exemple, castigant aquells qui parlaven tal o tal llengua). Els catalans som dels qui hem patit l’envestida d’uns altres, dels quals és precisament el nostre sistema lingüístic allò que més ens diferencia, que han pretès, contra tota evidència de la naturalesa, que la nostra manera d’exercir la facultat del llenguatge no era vàlida, que s’havia de destruir, perquè ens véssim forçats a servir-nos del seu sistema. Anys i anys, segles, d’actuar contra nosaltres, amb recursos violents i no violents, per part d’aquests altres ens han portat a la situació actual de conflicte, en què la nostra llengua es veu contínuament decantada de situacions socials en què, en condicions de naturalitat, es trobaria sense problemes. Aquesta situació de conflicte només té dues solucions, igual que la situació de conflicte en què es troba un cos malalt: la recuperació total o la mort. Si la nostra llengua aconsegueix recuperar tots, tots, els àmbits d’ús dels quals ha estat expulsada, el conflicte s’haurà acabat; si perd els pocs àmbits d’ús que encara conserva (és a dir, si desapareix), el conflicte també s’haurà acabat. Els catalanoparlants som, principalment, els qui hem de decidir quina de les dues solucions volem, perquè actualment depèn sobretot de nosaltres mateixos que n’arribi una o n’arribi l’altra. Qualcú pot pensar que hi ha una tercera via: la de mantenir la situació més o menys com està, però això és com mantenir el malalt sempre malalt, amb medicaments d’aquests que amaguen els símptomes però no curen la malalatia. El malalt acabarà per empitjorar i li arribarà la defunció. Si ens fixam en les actuacions fetes per les nostres (ara em referesc només a les Balears) institucions d’ençà que les tenim (si és que en tenim, de nostres, que això pot ser discutible), encaminades a la  curació, ¿què trobam? Poca cosa... Una Llei de Normalització Lingüística tímida, purament de desitjos, que no s’ha complit mai més que molt parcialment, i alguns reglaments municipals i declaracions institucionals, també complits a mitges. Fets concrets: una televisió local en català a Mallorca i  una televisió localista a les Balears, que ara és (quasi) tota en català per voluntat temporal dels qui manen, però que ha estat (i ho pot tornar ser) en vil·lingüe per la mateixa voluntat temporal; i una cosa semblant en la ràdio: una de local de Mallorca i una de paninsular, teòricament en català, però amb nombroses intervencions en castellà, moltes de les quals es podrien evitar si hi hagués voluntat de fer-ho: bastaria que a l’hora de triar els contertulians o els experts i analistes de temes concrets els triassin catalanoparlants, que segur que n’hi ha per a poder parlar de tot. Una altra ràdio que hi va haver en temps del Pacte de Progrés, ‘Som Ràdio’, el Govern mateix (el del PP), se la va carregar. A canvi de tenir aquestes TVs i ràdios d’aquí en (quasi)català ens han privat de les emissions normals de TV3 i, només durant unes setmanes (diuen), del Canal 33 i de les valencianes (amb aquestes no hi hem perdut molt, la veritat...). On més s’ha fet ha estat a escola, sobretot per la pressió popular i dels mestres que no per la iniciativa institucional, i si podem dir que el malalt continua estable i no ha empitjorat és gràcies a la voluntat que hi ha hagut dins aquest sector, al qual mai no estarem a bastament agraïts, que ha sabut resistir amb coratge els atacs dels darrers 4 anys del PP (i ja es pot anar preparant per als que vendran). I poca cosa més hi ha: el cinema en català, que ja era escàs, pràcticament ha desaparegut de les pantalles balears en aquesta legislatura, i hem hagut de suportar que aquí ens oferissin les versions castellanes de pel·lícules catalanes. ¿Quanta de repercussió tendrà a les Balears la llei del cinema en tràmit a Catalunya? Sé cert que gens, perquè per moltes de pel·lícules en català disponibles que hi hagi els empresaris locals no en duran cap i ningú no farà res per a posar-hi remei. ¿I en qualsevol altre àmbit? ¿Heu vist d’ençà que no hi ha el PP al Govern cap actuació concreta i sonada per a procurar la normalització del català? S’han obert establiments comercials nous, qualcuns de grans marques catalanes, i no han posat ni un minúscul rètol en català... Ni tan sols en detalls simbòlics, però que no depenen més que dels nostres responsables polítics, hem vist fer res: IBIZA, en foraster, continua sent l’única marca comercial de l’illa; ni tan sols es té en compte l’existència d’un mercat catalanoparlant on perfectament es pot promoure EIVISSA. I l’altre dia sortia en aquest diari la notícia que a Son Llàtzer havien posat unes pantalles per a informar els pacients que esperen, i a la foto es veia una d’aquestes pantalles amb un anunci en castellà... Un detall sense importància, és clar... Com el pregó de les festes de Sant Sebastià a Palma, en castellorquín, o com l’ESCUELA que sortia projectada a la façana de la Sala de Palma dins aqueix espectacle lumínic organitzat per l’Ajuntament (vegeu DdB del 22 de gener, pàgina 43)... Només són detallets, però detallets que diuen molt de la indiferència absoluta dels qui manen per la salut de la llengua que en teoria és la pròpia d’aquestes illes. I és que aquests detallets no són tots sols, els trobam juntament amb la poca atenció dels mitjans de comunicació, inclòs aquest, a usar dignament la nostra llengua, sense faltes i amb un respecte per a la nostra tradició culta, mantenint les nostres formes i expressions genuïnes que caracteritzen la nostra particular modalitat catalana; perquè correcció no vol dir menyspreu de la particularitat, com pareix que és norma dins aquests mitjans, amb una mescladissa freqüent d’incorreccions i maneres de dir estranyes als balears. Aquests mitjans d’informació, per exemple, són els qui al·ludeixen contínuament a Rafa Nadal, anomenant-lo amb aquesta forma forastera impròpia de cap catalanoparlant digne d’aquesta consideració. Tota aquesta situació és per a mi molt mala d’entendre, supòs que perquè esperava qualque cosa més dels qui ens regeixen des de les darreres eleccions i també de molts d’aquests professionals que fan feina en català. Com també ho és, per a mi, mal d’entendre, que determinats col·lectius progressites s’hagin escandalitzat perquè el Departament de Filologia Catalana de la UIB ha publicat un document aclaridor sobre l’ús del gènere en el discurs, i qualcun fins i tot ha tengut una reacció infantil i ens ha comparat a l’home de Cromanyó. Els qui (en qualque cas, és clarament les qui) han reaccionat tan ridículament l’única cosa que han demostrat és que no han comprès res d’allò que diu el document, tot i no estar escrit en llenguatge críptic només per a lingüistes. I és que també succeeix que no hi ha més cec que qui no hi vol veure ni més sord que qui no hi vol sentir. A una qüestió purament lingüística s’hi ha de respondre amb arguments lingüístics, no amb exabruptes.
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG