Algunes consideracions sobre les adaptacions de les rondaies de Mn. Antoni Ma Alcover

10 de juliol de 1997
 

Massa vegades he sentit a dir que les Rondaies de Mn. Antoni Ma. Alcover, per molt bones, interessants i divertides que fossin, no eren adequades per als nins d'avui en dia, perquè aquests no les poden entendre, perquè són massa difícils, perquè són contades en una llengua "arcaica", perquè fan unes referències incomprensibles per a la infància i la joventut actuals, perquè... Sempre m'ha paregut que era més una excusa per no llegir-les, ni fer-les llegir, que no unes raons vàlides. ¿Voleu dir que tot ha canviat tant, perquè els nins mallorquins d'ara no entenguin allò que enteníem, amb ben poques dificultats, els qui fa un poc més de  trenta anys les escoltàvem per la ràdio? Jo, senzillament, no ho crec. És a dir, crec --perquè és evident-- que la immensa majoria de nins d'ara no tenen --en principi-- gens d'idea de les feines i eines del camp, ni de la majoria de plantes i animals, salvatges o domèstics, que s'anomenen a les rondalles. Ni, fins i tot, dels nombrosos referents religiosos que en bona part les condicionen. Però no crec que això en si sigui una dificultat grossa i invencible per poder llegir cap rondalla. I, en qualsevol cas, crec que aquesta dificultat pot ser bona de resoldre acompanyant les noves edicions que se'n facin amb unes notes on s'expliqui --amb il·lustracions i tot, si cal-- el significat d'aquelles paraules referides a objectes o costums ja obsolets. Tal volta se'm dirà que els més petits, els qui encara llegeixen amb una certa dificultat, també han de poder llegir rondalles sense que se'ls compliqui la lectura amb notes i explicacions a peu de pàgina, i que per a aquests se n'han de fer edicions adequades. Bé, la cosa és delicada, però em sembla acceptable, que es facin unes edicions a posta per als més petits. La qüestió és com han de ser aquestes edicions especials, i és aquí on vull expressar la meva reticència respecte a algunes iniciatives que aquests darrers anys han sorgit per difondre les rondalles alcoverianes. A la darreria de la dècada passada l'Editorial Moll va començar una col·lecció, "Això era i no era", destinada precisament a fer arribar les rondaies als més petits de tots, amb un text força simplificat i molt il.lustrada, col·lecció que va tenir un resultat poc encertat lingüísticament, al qual ja em vaig referir dins un article publicat a "El Mirall" (juny 1989, 48-51). Ara, la mateixa editorial ha tornat fer una altra prova en aquesta línia de publicar rondalles adaptades per als primers lectors, la col·lecció Tirurany, coordinada per Caterina Valriu. Fins al moment de redactar aquest escrit són tres els títols que han aparegut en la nova versió: N'Espirafocs, El gallet, l'anyellet, la godineta i el Drac, i Les tres germanes i els nou gegants. ¿Què pretenen aquestes adaptacions? Pareix que allò que pretenen és facilitar l'accés a les rondaies a lectors que podríem situar dins el segon i tercer cicle de Primària (8-12 anys), que ja han après una normativa ortogràfica i gramatical a escola, als quals la grafia de l'edició normal de

les rondalles podria (?) confondre. Per això, aquestes rondalles són en grafia normativa i amb l'article considerat "literari". Doncs bé, si l'adaptació fos només en aquests aspectes i les versions fossin, simplement, simplificades (és a dir, per exemple, evitant repeticions de determinats diàlegs o frases, que a molts dels contes apareixen una vegada i una altra amb personatges successius; o evitant descripcions repetitives d'alguns llocs o indrets, que també són molt freqüents; o, fins i tot, suprimint qualque anècdota o episodi que, ben mirat, no és imprescindible per al desenvolupament de la trama i l'arribada del desenllaç), em semblaria una bona iniciativa, la del Tirurany. Però la feina de les adaptadores ha anat molt més enllà del que hauria estat prudent, i el que han fet ha estat, més que simplificar, empobrir i alterar les narracions originals, suprimint-hi qualsevol referència religiosa (com si la nostra cultura popular tradicional no estigués profundament marcada pel fet religiós!), canviant-ne escenes o transformant-ne alguns personatges sense necessitat (com, per exemple, fent que tres germans fossin tres germanes ­­–¿en nom d'un feminisme mal entès?), eliminant-ne molts de recursos expressius –que són, en gran part, els que fan de les rondalles de n'Alcover un mitjà imprescindible en l'aprenentatge lingüístic–, i, cosa que em sembla més greu de tot, corregint la llengua original. Així, només com un petit exemple, una frase tan popular, característica i expressiva com "deia el Rei, pegant-se tocs pes cap" ha estat canviada per aquesta altra, tan poc imaginativa: "s'exclamava el jove sense entendre res" (N'Espirafocs); o aquesta altra, tan clara, "I, deixant-la amb sa paraula a sa boca, se'n va", ha estat substituïda per "I se'n va, manades fetes", ben poc comprensible (Les tres germanes i els nou gegants); i encara aquesta altra, "Demà de matí, a les nou", apareix en lloc de l'original, tan il·lustrativa, "Idò en cantar sa cucuiada...!" (El gallet, l'anyellet, la godineta i el drac) ¿Val la pena no aprofitar l'oportunitat d'ensenyar al lector –si no ho sap, que és ben probable– que hi ha un ocell que es diu cucullada que canta quan vol, remarcant-li així l'enginy de la godineta per enganar el drac? Encara més greu em sembla, però, l'atreviment de corregir construccions i expressions de Mn. Antoni Ma. Alcover, que, si és ver que ocasionalment deixa escapar qualque barbarisme o fa qualque frase que, des de la perspectiva de la norma actual, és considerada incorrecta, també és ver que en el coneixement de la llengua i en l'ús genuí de paraules i expressions de tota casta ens en pot donar amb cullereta a tots. Per això, no és admissible ni justificable que es rectifiquin els usos alcoverians que responen a una tradició catalana ben pròpia, antiga i arrelada, vius en el parlar popular, per uns altres que no són millors o que, fins i tot, són estranys i, qualcuns, clarament incorrectes. Vegem-ho amb més detall:

Tirurany	Alcover
Quan la gent la veié aquella joveneta les guanyava ves-hi, per un desengany teu havia guanyat en bellesa i galania totes les altres les guanyava a totes en gentilesa i galania	Com la gent la va veure else guanyava un desengan les havia vençudes en garridesa i galania sa més garrida
(N'Espirafocs)
per veure si hi ha qualcú a dalt quan la veren arribar no pot ser cap gallina mullada se dormiren com troncs	per veure si hi ha negú de dalt com veren tantes dobles de vint no pot esser cap gallina banyada se dormiren com a troncs
(Les tres germanes i els nou gegants)
no fas cara d'estar-hi massa bé aquí	no hi estàs gaire regalat, a ca'n Cusseta
(El gallet, l'anyellet, la godineta i el drac)

Les subordinades temporals amb com són tradicionals en català i ja estan documentades almenys a Ramon Llull, però a més el DCVB (3, p. 304) ens informa que és un ús heretat del llatí vulgar. En mallorquí s'han mantengut perfectament i així ho reflecteixen les rondalles, ¿per què, doncs, s'ha corregit com per quan? ¿Per un criteri de comprensibilitat? ¿Per ignorància? El verb guanyar, amb el sentit de 'vèncer (qualcú) en una competició', regeix un complement indirecte que representa el contrincant: "Na Maria i jo hem corregut i jo li he guanyat"; si hi hagués un complement directe, representaria l'objecte aconseguit com a premi per haver guanyat: "Na Maria i jo hem corregut i jo li he guanyat la copa."
Aquesta diferenciació tan clara dels dos complements que es fa en mallorquí és recollida pel DCVB com a general ("Els cristians van guanyar als moros"; 6, p. 435), si bé no en duu documentació, però no ha estat reflectida al Diccionari de la Llengua Catalana de l'I.E.C. ¿Basta aquesta absència del DIEC perquè hom pugui legítimament corregir el text d'Alcover? ¿Per què no s'ha limitat l'adaptadora a corregir else guanyava per els guanyava? ¿Per què en els altres casos no ha conservat les frases originals, més clares i no gens problemàtiques? Mn. Alcover distingia perfectament, com devia ser normal en el mallorquí del seu temps, els usos de qualcú i negú/ningú, massa i gaire, que de cap manera es poden considerar equivalents (com ho faig veure als capítols corresponents del llibre Parlar Bé. Barcelona, 1996). En aquest cas, les adaptadores no solament no han respectat el text original, sinó que l'han "corregit" innecessàriament i malament: on era correcte ara és incorrectíssim; si hi ha qualcú ha de ser en bon català si hi ha ningú, no fas cara d'estar-hi massa bé ha de ser no fas cara d'estar-hi gaire bé. Com a molt, es podia modificar negú en ningú! De manera semblant, se dormiren com troncs és una frase absurda en català, que n'Alcover no va escriure perquè ni tan sols l'hauria feta mai. S'ha de restituir la construcció bona: se dormiren com a troncs. (Vegeu-ho també a les pàgines 153 - 155 de Parlar bé.) ¿I què és una gallina mullada? ¿Una gallina mullada dins la xocolata o dins el cafè amb llet, com una ensaïmada? ¿És igual que una gallina banyada? Si és igual, ¿per què s'ha canviat? Si no és igual, ¿s'ha volgut canviar el sentit de l'expressió alcoveriana? ¿O és que hi han vist fantasmes, en el participi banyada? ¿Quin mal hi havia, a mantenir la gallina banyada? ¿Amb quin criteri s'usa a vegades veié (qualque pic substituint un original va veure) o veieren (formes no mallorquines) i a vegades veren? ¿Amb quin criteri es corregeix desengan per desengany? ¿Amb quin criteri a un lloc diu havia guanyat... totes les altres i més envant diu les guanyava a totes? ¿És més fàcil d'entendre, o més expressiu, budells pansits que panxa pansida? Si es volia fer unes versions en català normartiu estricte –com podem imaginar a la vista de la desorientació que mostren aquests títols analitzats–, per què no s'ha substituït desprecis (N'Espirafocs, p. 10) per menyspreus? ¿Per què s'empra incorrectament la preposició en davant infinitiu a només pensava en tornar-la veure, en saber qui era (íd., p. 20)? ¿Per què les tres germanes cerquen dobbers? ¿Per què no s'escriu Calbet, en lloc de Caubet, o sa Murtera Blanca i s'Alqueria, en lloc de Sa Murtera i S'Alqueria, tal com ja està establit per la normativa? Bé, amb tots aquests exemples i comentaris només vull deixar constància del meu desacord davant aquestes adaptacions, gens respectuoses amb l'obra de Mossèn Alcover i mancades d'uns mínims criteris coherents que assegurin un resultat acceptable, almenys des del punt de vista lingüístic. No crec que aquest sigui el millor camí per acostar les rondalles als primers lectors i no ho és, ben segur, per difondre'n l'extraordinària qualitat ni per fer-ne una eina útil per a la formació lingüística. En el cas que l'Editorial Moll vulgui continuar amb la col.lecció, gos demanar-li que en faci un replantejament global. Al cap i a la fi li pertoca per llei i per responsabilitat preservar l'obra del canonge
manacorí. Tothom té dret a contar rondalles a la seva manera, i no negaré per tant aquest dret a les persones implicades en aquestes adaptacions, amb la condició, però, que la llengua usada sigui correcta i genuïna. El que no em sembla bé, en qualsevol cas, és que posin el nom del més gran dels nostres filòlegs i divulgadors de la cultura popular a un producte del qual aquelles totes soles són responsables. Això potser són rondalles, però no són les rondalles d'Antoni Ma. Alcover.