Els Maputxes i nosaltres

31 de gener de 2000

Que amb el Govern actual hi hagi hagut un canvi de sensibilitat del petit poder autonòmic cap als problemes que pateixen tantes de comunitats nacionals no reconegudes al món és un signe que hem d’interpretar positivament i esperançadament. Fer conèixer als ciutadans de 4-illes-1-país (quin?) que arreu arreu les situacions injustes d’opressió nacional i d’espoliació a tot un poble es repeteixen, és una iniciativa lloable que enalteix qui l’ha presa. Per això hem d’agrair que aquesta setmana passada se’ns oferís la possibilitat de tenir contacte amb una d’aquestes realitats nacionals ocultes –i maltractades– dins un estat llunyà que darrerament és notícia destacada, de manera desproporcionada en relació a la seva grandària i al seu pes específic dins el món, no precisament pel seu paper dirigent en la lluita internacional pels drets dels homes i dels pobles.
A l’anomenada “Amèrica Llatina”, de la qual els espanyols estan tan orgullosos, hi ha molts de pobles indígenes (en el sentit més noble de la paraula) que sobreviuen com poden després de 500 anys d’explotació i robatori per part dels europeus, encapçalats pels hispànics no catalans. Per a ells el “descobriment” encara no ha acabat, sinó que continuen sofrint-lo sota totes les formes de lladronici possibles: impossibilitat d’obtenir el seu propi poder polític, matances indiscriminades, expulsions de les seves terres, invasió massiva de forasters que es fan els amos de casa seva, imposició d’una llengua europea (castellà, portuguès, anglès...), aculturació, deforestació... La visita de la delegació dels Maputxes ens ha cridat l’atenció sobre una d’aquestes actuacions que pretén robar-los encara un poc més del poc que els queda al racó dels Andes xilens on estan actualment confinats: fent honor al seu passat de colonitzadors, els espanyols d’Endesa –amb el suport de determinats estaments socials xilens– volen construir una presa a un indret on viuen uns quants milers de persones de la nació Maputxe, un indret per a ells d’un valor no només econòmic sinó també sentimental. I els Maputxes s’han mobilitzat per aturar el projecte i han vengut a denunciar-ho al país d’origen dels agressors, on han trobat la solidaritat dels moviments i partits d’esquerres, cosa que està molt bé.
Dimecres passat vaig aprofitar l’ocasió per sentir-los, a la xerrada i exposició que feren a Palma, i mostrar-los, amb el sol fet de la meva presència, la meva modesta, humil i simple solidaritat, com a membre d’una altra comunitat nacional que també ha sofrit matances (recordau només l’any 1936 i següents immediats), expulsions de la terra, invasió massiva de forasters, imposició d’una llengua estrangera, aculturació, destrucció del medi, espoliació fiscal... Les diverses intervencions varen ser totes molt interessants (per ventura, massa llargues), i sobretot me’n va quedar el seu clar convenciment que són una nació perquè –en paraules seves aproximades– tenen un territori, una història, una llengua, una religió, unes tradicions..., i la imatge de Nicolasa demostrant que el castellà no era la seva llengua (per molt que ens insisteixin amb els “300 milions”).
Qualque cosa, però, em va fer estar un poc incòmode durant l’acte, un detall que s’hauria pogut evitar si l’organització –em va semblar que més o menys controlada per la Conselleria de Treball i Seguretat Social– hagués estat un poc sensible no només a la realitat del Maputxes –amb problemes grossos i importants, sense cap dubte– sinó també a la nostra, a la dels naturals de Mallorca, de les Balears, dels Països Catalans: quan els conferenciants (més bé n’hauríem de dir denunciants) es referien als espanyols com a causa primerenca de la situació del seu país, pareixia que també ens hi incloïen a nosaltres, els mallorquins, segurament pel seu desconeixement que nosaltres, com ells, també en som les víctimes. Però, és clar, l’acte, de fet, va ser un acte espanyol (tot i que s’hi va repartir una publicació sobre els maputxes en català): les dues presentadores es dirigiren al públic en espanyol, però no perquè fossin Maputxes i desconeguessin el català: una era la Consellera del Govern Fernanda Caro (supòs que devia fer la seva contribució particular a la campanya de “fer país”), l’altra era una col·laboradora illenca dels Maputxes, Patrícia Ballesteros, si no en record el nom malament, que fins i tot va dubtar si havia de llegir en català un poema ... Na Rosa Estaràs ho hauria fet igual.