¿Nacionalisme radical?

6 de març de 2000

Segurament el sr. Miquel Payeras té bona intuïció política i pot fer bé el seu paper de comentarista en aquest àmbit concret, encara que de vegades pareix (no sé, però, si és així) que té una certa tendència cap a un determinat partit dels denominats “d’àmbit estatal”. Ara, però, no és aquesta la qüestió que m’interessa, sinó que és el seu escrit del passat 1 de març, que titula “El desencís nacionalista radical”.
Amb aquest títol el sr. Payeras dóna a entendre que els qui han fet públic el manifest –supòs que es refereix a la “Proclama per l’ensenyament en català” amb què s’inaugurà la “Setmana del Llibre en Català” d’enguany– a més de ser nacionalistes (m’imagín que es refereix a nacionalistes catalans, perquè de nacionalista tothom ho és –llevat, teòricament, dels anarquistes–) són “radicals”. ¿I què vol dir ser “radicals”? ¿És res dolent? Els nacionalistes espanyols han dimonitzat aquesta paraula per fer por a la gent, aplicant-la a aquells que, simplement, volen per al seu país allò mateix que els espanyols volen per a ells: sobirania total. ¿I això està malament? ¿Per què està malament per a nosaltres, els qui ens sentim únicament catalans, i en canvi està bé per als qui es senten únicament espanyols? Però, a més a més, fins i tot fent cas d’aquestes connotacions negatives de la paraula, ¿no és ridícul anomenar “radicals” el pare Josep Massot i Muntaner i el missèr Josep Melià Pericàs, tots dos Doctors “Honoris Causa” de la U.I.B.? Dos intel·lectuals de prestigi a les Balears i a tots els Països Catalans, no precisament qualificables objectivament d’”esquerrans” (aquest concepte que fa tanta de por a molta de gent ignorant o especuladora de la riquesa) classificats com a “radicals” perquè, juntament amb en Biel Majoral (l’únic que, compartint el prestigi, s’ha situat sempre públicament en posicions considerades d’esquerra), han firmat una proclama en què demanen una cosa tan elemental per a qualsevol país com és que l’ensenyament sigui totalment en la llengua nacional!
Diu el sr. Payeras que aquesta proclama parteix d’una concepció catastrofista de la situació del català a les Balears, i que el català no havia estat mai tan bé, i que és inevitable que el català reculi en la presència social, i que això no ho aturarà cap institució. Que, en qualsevol cas, amb les lleis actuals (la Llei de Normalització i el Decret de Mínims) ja basta per salvar la llengua, sempre que la gent ho vulgui. Ja es veu que el sr. Payeras no ha llegit gaire literatura sociolingüística i parla d’un tema que no és el seu. Pretendre salvar la llengua amb una llei simplement despenalitzadora que no obliga a res ni a ningú (en teoria, només obliga les institucions autonòmiques; però ni tan sols aquestes estan obligades realment a complir-la, perquè si no ho fan ningú les pot castigar) i amb un decret que just obliga a fer la meitat de l’ensenyament en català, és somiar truites. Fa anys que tenim ensenyament en català, a moltes d’escoles dels pobles –sortosament– quasi al 100 %, i l’efecte que això ha fet en la normalització és mínim, pràcticament imperceptible. I és que la normalització de la llengua –com la conservació del territori– no es pot deixar a la bona voluntat de la població. ¿No s’han començat a fer lleis per salvar el territori que encara ens queda més o menys intocat? ¿No són lleis de compliment obligat? I doncs que en facin també per salvar la llengua, i que siguin de compliment obligat. I que es comenci, com demana la “Proclama”, per un ensenyament totalment en català. Tampoc no bastarà, però serà la primera passa sencera. I que després es faci una altra Llei de Política Lingüística que asseguri la presència obligada de la Llengua Catalana a tots els àmbits de la vida quotidiana. Tampoc no bastarà, però serà una altra passa sencera. I que totes les institucions públiques s’hi comprometin i la llengua avançarà socialment.
Que avui hi hagi un diari en català a les Balears i que uns quants periodistes puguin viure fent feina en català no és senyal d’estar millor que abans. Que hi hagi uns quants professionals fent d’assessors lingüístics de català per a empreses privades o per a institucions públiques no és estar millor que abans. Que hi hagi una sola llibreria a Palma que ven exclusivament llibres en català o que s’hagin de fer Setmanes del Llibre en Català no és estar millor que abans. Això són, simplement, mostres del voluntarisme d’una part de la població per mantenir una presència digna de la llengua del país, una presència que no passa de ser gairebé més que resistencial. Mentre el català ha entrat tímidament en uns quants àmbits, el castellà ho ha envaït tot, i darrerament s’hi han afegit altres llengües, com l’alemany i l’anglès. És més fàcil sentir ràdio en alemany, a Mallorca, que no en català! I del català quasi esperpèntic que es sent per algunes de les emissores de tv locals val més no parlar-ne...
Veure objectivament la realitat, descriure-la i demanar mesures per corregir-la, si aquesta no és la realitat que ens agrada, no és fer catastrofisme. La catàstrofe total serà si no se n’aplica cap, de mesura realment efectiva. I veient els programes dels partits que es presenten a les eleccions, no podem ser molt optimistes. ¿Quants n’hi ha que parlen, simplement, de cultura? ¿Quin és el referent dels partits que, desgraciadament, solen dur-se’n la majoria a casa nostra? ¿Serà n’Almúnia o serà n’Aznar, el qui ens salvarà?
Espanya, directament des de Madrid, va començar fa prop de tres-cents anys la persecució política i militar contra la nostra llengua catalana. ¿És realment demanar massa que ara unes institucions espanyoles autonòmiques, on hi ha presència de partits que es consideren nacionalistes locals, prenguin unes decisions clares i efectives per impulsar el recobrament total d’aquesta llengua? Si, tanmateix, dins aquest marc institucional no és possible, caldrà considerar clarament la necessitat de canviar de marc. Israel ho ha aconseguit, normalitzar una llengua que era morta...