dilluns, 14 de setembre de 2009

Una lliçó de lexicografia

20 de juliol de 1998

Quan el 1979 la revista de llengua i literatura "Els Marges" publicà l'article de Joan Argente i altres, Una nació sense estat, un poble sense llengua?, hi va haver tota una sotragada dins el món cultural català, i fins i tot dins bona part de la societat civil del nostre país, aquella part conscientment preocupada pel destí de la seva llengua.
19 anys més tard, "Els Marges" ha tornat commoure aqueix món i aqueixa part de la societat amb un extens article dedicat a fer una anàlisi del diccionari publicat per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) el 1995. L'article, aparegut al número 60 de la revista, es titula El diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica, i és firmat per Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll.
A un escrit publicat al "Diari de Balears" de dia 1 d'agost de 1996 feia jo mateix alguns comentaris sobre el nou diccionari, uns comentaris que no eren ni de molt un repàs profund i sistemàtic a tota l'obra, sinó més bé una exposició de la primera impressió que, com a usuari, m'havia fet, després d'uns quants mesos de servir-me'n. Hi trobava algunes virtuts (la més important de les quals, l'acceptació de moltes paraules o variants dels diversos dialectes), però també hi trobava alguns defectes, que em duien a qualificar-lo de "clarament millorable". Doncs bé, la lectura d'aquest nou "manifest d'Els Marges" (i una experiència d'ús de 2 anys més) m'ha ratificat en aquesta opinió i fins i tot –ho reconec amb sinceritat– m'ha desvalorat aquelles virtuts que hi veia. Amb poques paraules: els autors d'aquest estudi demostren de manera indiscutible que al diccionari de l'IEC pesen més els nombrosos defectes que les escasses virtuts.
Cal dir que l'IEC va presentar el seu diccionari com l'obra que a la fi venia a omplir un buit i subsanar una mancança, puix que el diccionari de Pompeu Fabra ––fins aleshores considerat com a normatiu per l'IEC– era de 1932 i havia quedat en molts d'aspectes antiquat o insuficient. Vet aquí, però, el primer error de l'IEC que és denunciat: ignorar –volgudament– que després del de Fabra n'hi havia hagut d'altres, de diccionaris, i que sobretot l'obra de la Gran Enciclopèdia Catalana havia fet ja la labor que ara s'atribuïa l'IEC com si fos una novetat absoluta: l'actualització del lèxic català, la reformulació de moltes de les definicions i la presentació del corpus d'acord amb la tècnica lexicogràfica més moderna. A partir d'aquí, l'estudi d'Esteve, Ferrer, Marquet i Moll és una lliçó magistral de lexicografia, una lliçó en què, de manera metòdica, exemplarment ordenada, amb una redacció clara i impecable (bé que amb qualque ús gramatical que em sembla discutible, com dir que "han estat admesos una bona quantitat de castellanismes que no fan cap falta a la llengua" [§ 7], que hauria de ser "... no fan gens de falta a la llengua"), s'analitza fil per randa el diccionari, fins a arribar a unes conclusions que resumeixen totes les pàgines anteriors i hi afegeixen algunes valoracions, de les quals em pareix remarcable el paràgraf següent: “Sembla com si la Secció Filològica no s'adonés que fora del seu recinte hi ha, com correspon a la complexitat d'una societat moderna com la catalana, moltes persones i institucions amb molts d'anys d'estudi de la llengua, la qual han fet l'objecte preferent de recerca, i que aquestes persones i institucions, tot i potser creure en la conveniència de disposar d'un centre (acadèmia o com se'n digui) que sintetitzi propostes estandarditzadores, saben que l'"autoritat" de què aquest centre pugui ésser revestit només pot provenir del fonament científic i de la qualitat tècnica d'aquelles propostes.” I aquesta és la clau, precisament, del resultat no gaire satisfactori del diccionari: el poc fonament científic i la minsa qualitat tècnica de l'obra, com demostren sobradament els quatre autors, tots de prestigi dins la lingüística catalana.
Un dels aspectes negatius que més sorprenen –o no, depèn potser del sentiment nacional de cadascú– és la "inconsciència nacional" de la Secció Filològica, on hi ha membres provinents de (quasi) tots els Països Catalans, reflectida en la redacció de l'obra. L'estudi també s'hi fixa, i en conclou que "per al DIEC hi ha dues realitats: Espanya i Catalunya. Espanya és el ‘nostre’ estat i, per tant, el marc de referència obligat i únic possible. Ara, dins aquest marc real hi ha una altra realitat (una subrealitat, com si diguéssim), Catalunya, com a comunitat autònoma d'Espanya amb llengua pròpia... La resta dels Països Catalans només existeix com un apèndix, que cal tractar a part i no posar en el mateix lloc que el Principat". A nosaltres, situats a l'apèndix, se'ns exigeix obediència i respecte a una institució que ens pren tan poc en consideració...
Com deia al començament, l'aparició d'aquest estudi a "Els Marges" ha provocat una gran commoció als medis culturals, i sobretot –és clar!– a l'IEC mateix, que ha gosat dir que tot era una campanya de desprestigi per interessos personals i editorials. És ben trist, que aqueixa hagi estat l'única reacció de l'IEC. Fins i tot suposant que qualcun dels firmants de l'escrit es pogués moure per antipaties personals amb membres de la Secció Filològica (cosa que és molt de suposar), l'objectivitat i la profunditat de l'estudi són paleses, i per això no pot ser invalidat. Farien molt més bé tots els integrants de la Secció d'empassar-se l'orgull i de reconèixer que, realment, per les raons que fossin, es varen equivocar traient el diccionari amb la precipitació amb què ho feren, i que aquesta va ser, possiblement, la causa principal dels nombrosos errors que hi ha. Potser així començarien a recuperar una mica el prestigi perdut, recuperació que podria continuar acceptant d'una vegada les diverses esmenes que se'ls han fet arribar sobre determinades resolucions normatives anteriors, com és ara la dels mots composts amb mots començats per consonant o la de la supressió quasi generalitzada del guionet (que ens vol obligar a escriure, per exemple, ‘juridicopoliticoadministratiu’!).
Tanmateix, serà difícil que l'IEC, especialment la Secció Filològica, torni fer la impressió de corporació seriosa i científica. Ha estat greument tocada per la seva pròpia manca d'aptesa. Per ventura, doncs, ha arribat l'hora de plantejar l'oportunitat d'una remodelació i democratització total d'aquesta institució que va tenir Mn. Alcover com a primer president. O ha arribat l'hora de plantejar-se, senzillament, si és realment necessària, la funció autoritària de la Secció Filològica. ¿En podem prescindir?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG