diumenge, 13 de setembre de 2009

Eleccions perverses

7 de març de 2004

Diuen que vivim a un estat democràtic, i per fer-nos-ho creure cada quatre anys organitzen eleccions. I ja està. Això és la democràcia, diuen. ¿Voleu dir que realment és això? Democràcia significa “poder del poble”, cosa que sona molt bé, però que realment es compleix ben poc. Han dissenyat un sistema de representativitat dels partits i de valoració dels vots que, en el fons, buiden de contengut el mot “democràcia”.
D’entrada, aquesta suposada “democràcia” està teòricament concebuda com a “parlamentària”. És a dir, suposadament “el poble” tria uns representants a les Corts Generals que són els qui, al seu torn, han de triar el President del Govern i han de fer les lleis. Ara, doncs, ens toca triar els nostres representants a les Corts, però no ens toca triar el President del Govern; que quedi ben clar: diumenge no anam a votar el President del Govern. Això no obstant, els dos grans partits espanyols, el d’extrema dreta i el de centre un poc escorat a babord, just mostren als electors (almenys a casa nostra) en la propaganda les imatges de dos personatges que, de cap manera, poden ser els nostres representants a les Corts: en Rajoy i en Zapatero. A l’electorat balear no li mostren les persones que aquests partits proposen perquè ens representin, no. No li fan unes propostes basades en les necessitats dels illencs perquè els qui seran els nostres representants les vagin a defensar a Madrid, independentment de qui pugui ser el President del Govern. De fet, pareix que ni els importa gaire, a aquests partits, quines són les nostres necessitats i quines seran les persones que ens representin. Qualsevol va bé, sobretot si només ha d’anar a rebre ordes, dir “amèn, amèn” i aplaudir el seu superior, que és el qui l’ha posat a la llista. Els dos partits han pervertit de tal manera la convocatòria electoral que han aconseguit que molta de gent, a les Illes, cregui que diumenge ha d’anar a votar Rajoy o Zapatero, i que no hi ha altra possibilitat; i això ho creu fins i tot gent amb cultura i estudis universitaris, no és només cosa d’ignorants. Clar, amb aquesta situació, costa molt que candidatures autòctones, que no són de cap d’aquells dos, candidatures que sí pretenen representar-nos i defensar els nostres interessos, puguin aconseguir una presència parlamentària: la majoria de la gent no en fa cas perquè no comprèn què han de fer aquestes candidatures, no comprèn quina és la seva funció, si no són d’en Rajoy o d’en Zapatero. Ben al contrari del que passa a Catalunya i al País Basc, on sí que l’electorat ho té molt clar, que no va a triar el President del Govern, i vota candidatures i programes autòctons.
Per altra banda, fa uns dies una enquesta del CIS preveia que a les eleccions de diumenge que ve guanyaria tal partit per majoria absoluta amb un 42,5 % de vots… Segons pareix la previsió era més o menys acceptada, segons les persones, però no discutida en els seus fonaments. Resulta que tenim un sistema electoral, considerat democràtic, que pot fer que un 42,5 % de la població sigui la majoria… És curiós. Sempre havia cregut que la majoria dins un valor absolut de 100 era 50 i busques. La cosa és que, li toqui al qui li toqui, el sistema possibilita que durant quatre anys un partit que treu un 42,5 % dels vots totals imposi a la resta de la població (inclòs el 57,5 % dels qui n’han votat un altre) no només el President del Govern, sinó també les seves manies, les seves preferències, els seus capritxos… Si “democràcia” és, com deia al principi, “poder del poble”, la imposició durant quatre anys de la voluntat d’un partit que no ha estat votat per la majoria de la població, i sobretot si aquest no té gens de respecte pel que puguin proposar els altres, no és democràcia; és una dictadura en principi temporalment limitada, però que, amb la manipulació més o menys descarada dels mitjans de comunicació, aconsegueix allargar-se fins que, pel que sigui, hi ha una reacció que la fa caure.
Per acabar, encara un altre detall mostra la perversitat de les eleccions tal com estan muntades actualment: a l’hora d’aprofitar els mitjans de comunicació públics per fer arribar a l’electorat les propostes de cada candidatura, el repartiment del temps disponible es fa segons l’èxit de cada una a les anteriors votacions, de manera que la que ha guanyat és la que pot parlar més, i les que ni tan sols han aconseguit presència mínima, o les que són noves, no tenen cap possibilitat d’expressar-se per aquests mitjans. Així les que ja hi són tenen assegurada la caixa de ressonància quasi a perpetuïtat i les que no hi són ho tenen extremadament difícil, entrar-hi. Si els mitjans de comunicació són públics vol dir que són de tothom, i si són de tothom tothom els hauria de poder aprofitar per exposar el seu programa electoral, independentment de l’èxit aconseguit en convocatòries anteriors. Si no hi ha igualtat d’oportunitats no hi ha eleccions realment lliures.
Tot plegat ens mostra que les eleccions, tal com estan muntades, són perverses. I ja és ben hora que tot aquest sistema sigui replantejat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG