dimecres, 29 d’agost de 2012

No tenc cap fred... ?

29 d'agost de 2012

Un lingüista i escriptor que té una secció de llengua al diari "Ara" reacciona avui a l'opinió d'un lector de València que considera poc genuïna la construcció "cap pressa" d'un titular de la portada del diari d'ahir (dimarts 28). Reconeix, aquest lingüista, que hi ha algunes obres gramaticals que prescriuen gens de en aquesta construcció, com també ho fan –diu– "alguns filòlegs balears", a un dels quals es refereix concretament –sense anomenar-lo– per a desacreditar-lo amb exemples del DIEC2 i de Ruaix que avalen el "cap importància" / "cap gràcia" / "cap por", que aquest filòleg balear considera "absolutament inadmissibles". Allò que no fa, aquest lingüista de l'"Ara" és contradir els arguments lingüístics que el filòleg balear sense nom dóna a favor de la seva tesi, arguments que podeu llegir en aquest article. Vull dir-hi, primer de tot, que no conec cap filòleg balear que no estigui d'acord amb aquesta teoria, per la qual cosa aquest "alguns filòlegs balears" només s'ha d'entendre amb el sentit que no tenim la seguretat del nombre total de filòlegs balears, però no amb el sentit "d'alguns filòlegs balears" ho veuen així i "altres" ho veuen d'una altra manera. No em consta que cap filòleg balear s'hagi declarat contrari a la prescripció de gens de amb conceptes incomptables, i aquest és un detall que hauria de fer reflexionar al lingüista de l'"Ara" i als qui hi estan d'acord. És curiós que en aquesta ocasió tregui en suport de la bondat de "cap importància" etc. alguns exemples de l'IEC i, en canvi, defensi esclar contra el parer de l'IEC; no és l'únic, tanmateix, que esgrimeix l'autoritat de l'IEC només quan li convé. El DIEC, tot i ser obra de referència per necessitat, no està exempt d'errors i incoherències, qualcuns heretats del diccionari Fabra i qualcuns de collita pròpia, i per això no es pot sacralitzar el seu contingut. Ho varen mostrar ben clar Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll en el llibre Diccionaris, normativa i llengua estàndard (Palma, 2003). Quant al fet que Ruaix escrigui també cap por, i des del respecte absolut cap a aquesta figura importantíssima de la gramàtica catalana, no és en si mateix cap garantia, perquè no conec cap estudi de Ruaix sobre el tema (potser l'ha fet, però no el conec) que demostri que aquesta construcció és bona, i Ruaix també es pot veure influït per un ús molt estès en català central, encara que no sigui genuí. Trago no deixa de ser un castellanisme evident i innecessari en català, baldament Fabra n'acceptàs el diminutiu traguet; en català és glop, forma ben viva. Com és natural, ara no repetiré els arguments que justifiquen la inacceptabilitat, des de la genuïnitat de la llengua (és amb aquesta consideració que el filòleg sense nom diu que aquelles frases són "inadmissibles"), però plantejaré, al lingüista de l'"Ara", i a tots els lectors, aquesta qüestió: ¿diríeu mai "no tenc cap fred" o "no tenc cap set" o "no té cap paciència"? Les raons per a dir o no dir aquestes frases són les mateixes que per a "no tenc cap por" o "no té cap importància"... Finalment, una reflexió: suposant que "cap por" i similars fossin acceptables, i així i tot a valencians i balears ens forçassin la nostra consciència lingüística i ens semblassin incorrectes, ¿no seria millor per a construir un estàndard nacional català –de tots els catalans, no només dels catalunyesos– preferir la construcció amb "gens de", que és vàlida per a tothom? Si gens de pressa és acceptable per a tothom i cap pressa només ho és per a una part de la comunitat catalana, ¿quina d'aquestes construccions es mereix la dignitat de ser considerada la comuna de tots? És clar que per a fer aquesta reflexió se n'ha d'haver fet una altra abans: ¿quina és la nostra comunitat? La segona resposta condiciona la primera, naturalment.

dilluns, 27 d’agost de 2012

Era jovenet com vaig començar a fer feina

19 d'agost de 2012

En llatí clàssic les proposicions subordinades temporals de simultaneïtat eren introduïdes per les conjuncions ubi (amb el verb en indicatiu) i cum (amb indicatiu o subjuntiu, segons el matís: “Haec ubi dixit discessit” (‘quan va dir això se’n va anar’), “Cum Caesar in Galliam venit, ibi duae factiones erant” (‘quan Cèsar va arribar a la Gàlia hi havia dues faccions’). Però ja en l’època clàssica quando, inicialment causal, començà a usar-se com a temporal, i finalment va ser aquesta la que subsistí en tots els parlars romànics (quando, cuando, quan, quand, caund, cand, cînd...): “Quando esurio, tum (intestina) crepant” (‘quan tenc fam, [els intestins] fan renou’), diu Plaute. Cap a la fi de l’Imperi, a quando també li va sortir una competidora, quomodo, que de la idea de similitud va passar a la de simultaneïtat i successió immediata: “Quomodo audierunt verba ista” (‘quan varen sentir aquestes paraules’); i quomodo també es va generalitzar en romànic, acurçada però en quomo, como (i castellà antic cuemo), com, cum o co. En català aquest com temporal està abundosament documentat a la llengua medieval: “Una dona havia molt gran delitança e plaer com oïa loar nostra Dona” (Ramon Llull); “Per ma fe, Senyor, jo he gran desplaer de vostra pena e he sobirà plaer com sots en via de salvació.” (Bernat Metge); “E con hom avala d'aquesta encontrada, troba hom la província de Mion, qui és vés migjorn” (Viatges de Marco Polo); “Com Tirant véu que los moros llevaven lo camp armà's ab tota la sua gent e ixqué fora de la ciutat” (Tirant lo Blanc). L'ús de comme, etc. amb valor temporal a la llengua moderna és recollit pels diccionaris i les gramàtiques francesos, italians, castellans, ladins, friülesos i occitans, mentre que no ho és pels portuguesos, on pareix que mai como no ha estat conjunció temporal, pels romanesos ni pels catalans. Només a la Gran Enciclopèdia Catalana hi trobam «com… 3 conj… 2 ant Quan.» És a dir, per a la GEC com en el sentit de "quan" és antic, ja no existeix. ¿És així realment? Si miram les gramàtiques catalanes modernes, no n'hi ha efectivament cap que reculli aquest valor de com, si bé Fabra, el 1918, també l'esmenta com a, sobretot, antic: «com s'usa principalment com a conjunció modal […] L'ús de com (…) com a conjunció (…), de temps, &, era molt més freqüent en el català antic que en el modern.» Ni tan sols la magna Gramàtica del català contemporani, que va dirigir Joan Solà, en fa esment. Pareix, doncs, segons les obres gramaticals, que del com temporal no n’hi ha rastre en català modern. Però la realitat és ben diferent, perquè s’ha conservat fins a l’actualitat com a mínim en els parlars de Mallorca, Menorca i la Costa Brava, i és recollit per les dues grans obres lexicogràfiques catalanes, el Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover i Moll, i el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines, on llegim (a la veu QUAN): “Entre com i quan (...) aquest predomina, en les cròniques de Jaume I i de Desclot, però en la de Muntaner, com (…) sembla gairebé general amb escassos exs. de quan, i s'usa regularment en el Tirant; endemés sembla haver continuat en ús popular a Mallorca.» I també ja havia estat recollit per diversos diccionaris del segle XIX i per la gramàtica de Tomàs Forteza. A Mallorca i a Menorca, són normals aquestes frases: “com vàrem haver pres es cafè hi vaig anar”, “teníem 25 anys com vàrem començar”, “jo era jovenet com vaig començar a fer feina”, “llavor com va venir ses vacacions...”, “com vaig anar a combregar tenia 8 anys”... I també amb subjuntiu i futur: “com totes vos sigau llevades i decantades, jo m’aixecaré...”, “com la tendràs dins tal cambra, en surts cop en sec i...” (de les Rondaies d’Alcover). És un prejudici considerar aquest com vulgar o purament col·loquial o dialectal, i se l’hauria d'incloure en la relació de conjuncions subordinants temporals recollides per la gramàtica normativa. I no és, és clar, gens justificable substituir-lo per quan en adaptacions de texts, clàssics o moderns, on és originalment usat.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 26 d'agost de 2012.)

dilluns, 6 d’agost de 2012

Resistirem amb dignitat

21 de juliol de 2012

Mateo Torres Bestard, Luís Zaforteza Villalonga, Antonio Zaforteza Villalonga, Emilio Manera Rovira, Ladislao López Bassa, Mateo Palmer Ferrer, José Morey Gralla, José Grifoll Moreno, Sebastián Feliu Blanes, Andrés Real Munar, Antonio Nicolau Montaner, Miguel Riutort Camps, Mateo Riera Escandell, Juan Pons Ramonell, Ignacio Seguí Colom... Són qualcuns dels noms de personatges mallorquins que, com a militars, com a falangistes, com a requetés, o com a membres de qualsevol altra organització similar, tengueren un paper important (més en alguns casos que en altres) en l’Alzamiento Nacional en aquesta illa, materialitzat el 19 de juliol de 1936. Les conseqüències de l’Alzamiento ja les sabeu: primerament, implantació del terror, assassinats descontrolats i afusellaments controlats de milers de persones ben diverses, moltes d’humils i poc significatives socialment, altres de més recursos econòmics i més significació social, com el batle de Palma, Emili Darder; segonament, persecució i prohibició de qualsevol plantejament ideològic que s’oposàs als principis de l’Alzamiento; tercerament, prohibició i marginalització de qualsevol expressió de cultura catalana o en llengua catalana, la que era, i encara és, la llengua pròpia de l’illa. La història moderna de Mallorca (i, per extensió, la de totes les illes Balears) ens ofereix diversos exemples de traïció de la seva pròpia elit social, amb renegacions ostentoses de la cultura, de la llengua i de l’essència de l’illa. A més del ja indicat, vegeu-ne uns quants exemples més, per si no se us n’acudeix cap altre ara mateix: el 26 d’agost de 1768 l’Ajuntament de Palma en ple resol encarregar a fra Tomàs Cifre la revisió del Arte Regio de Francisco de Nebrija, com a mètode per a ensenyar les lletres (llatí i castellà) als infants de la ciutat; el 1835 la Sociedad Económica de Amigos del País dóna a conèixer un projecte de diccionari  per a contribuir “a la generalización del habla nacional entre nosotros y a la desaparición en lo posible del dialecto mallorquín”; Antoni Maura, el polític mallorquí que va ser president del govern espanyol en 5 ocasions entre 1904 i 1922 (i a qui la ciutat de Palma ha dedicat un monument), no només no va fer res per la seva llengua familiar –tot i haver-s’hi mostrat ‘tolerant’ sempre que va necessitar el suport dels regionalistes de Catalunya– sinó que el 26 de gener de 1916 va enviar una lletra, com a president de la RAEL, al ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, protestant perquè hi havia, segons ell, territoris espanyols on el castellà era marginat de l’ús oficial; a més el 1921 aprovà un reglament de notaria que no preveia altre ús dins els documents que el del castellà; també el diputat liberal Alexandre Rosselló (16-06-1908) es mostrà contrari a deixar que cap altra llengua que el castellà fos ensenyada a escola... Per sort, la nostra història no la fan només aquests personatges que o bé s’han desentès de la qüestió del català marginat o bé s’han afanyat a marginar-lo encara més, sinó que han estat molts els qui, ben sovint contra tots els elements, s’han esforçat a dignificar-lo, a recuperar-lo de les traïcions... L’episodi recent dels 34 parlamentaris (en aquest cas n’hi ha també de les altres illes) que han decidit que l’única llengua pròpia de les Balears havia de ser una llengua de segona categoria no fa més que continuar la miserable història de renegats i traïdors que hem d’arrossegar. Sé cert que aquest no serà el darrer, d’aquests episodis, però també tenc clar que, enfront d’aquesta plaga maleïda, la majoria del poble de les Illes resistirà amb dignitat l’envestida i acabarà girant-los l’esquena. Al cap i a la fi, són els mateixos que ens han duit al desastre econòmic, i això la gent ho veu.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", dia 5 d'agost de 2012)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG