Turquia dins la Unió Europea ?

15 de gener de 2003

Una carta al director del DdB del dia 15 esmenta el debat que hi ha actualment a Europa sobre l'entrada de Turquia a la Unió Europea. La qüestió és si és convenient o no que aquest estat oficialment laic, però de gran majoria musulmana, s’ajunti a uns estats europeus de gran majoria (teòrica) cristiana. D’arguments, n’hi ha, és clar, a favor i en contra: el més decisiu en contra és, segurament, el que diu que Turquia ni geogràficament ni culturalment és europea (només un 5 % del territori turc ocupa terra europea), i que amb ella la Unió Europea arribaria fins a l’Iraq, ben a dins Àsia; el més decisiu a favor deu ser el que diu que ja fa anys que Turquia es va dotar d’un estat modern a l’estil dels europeus i que els turcs viuen també des de fa anys mirant cap a Europa i no cap a Àsia. De fet, ja se li han posat unes condicions polítiques prèvies, perquè la seva petició sigui examinada: l’abolició de la pena de mort i el respecte per les minories, així com la desaparició de la corrupció dins les institucions estatals.
Sovint se'ns presenta Turquia com l'únic estat de població majoritàriament musulmana que ha sabut dotar-se d'un estat democràtic, en què s'ha separat la religió de la política i en què la laïcitat està per davant de tot. ¿Què hi ha, però, darrera aquesta imatge? Doncs darrera aquesta imatge hi ha una història moderna d'opressió i persecució de les minories nacionals que, per les circumstàncies del moment, caigueren dins el seu domini. Són, especialment, els armenis i els kurds.
A finals del segle XI els armenis, cristians, habitants del sud del Caucas i nord-est d'Anatòlia, varen caure dins el domini dels turcs seljucides, la sort dels quals compartiren fins a ser inclosos dins l'imperi dels turcs otomans (segle XIV), encara que en el segle XVII una part del territori armeni fou cedit a l'Imperi Persa i posteriorment, en el XIX, passà a l'Imperi Rus. Els armenis convisqueren en pau amb els turcs i foren subdits lleials del sultà fins que a la segona meitat del segle XIX començaren a sentir-se malament perquè els governants turcs els imposaren moltes de càrregues i els sotmeteren al despotisme de senyors musulmans, kurds en bona part. S'inicià així un sentiment nacionalista que s'anà estenent, encoratjat per l'esperança que els russos, també cristians, que ja regien l'Armènia oriental, hi donarien suport. Aviat començaren els moviments de protesta pel malestar en què els armenis es trobaven, i també aviat començà la repressió turca, que el 1895 ocasionà ja una matança de 300.000 persones. Quan el 1908 hi hagué la revolució dels Joves Turcs, els armenis hi col·laboraren confiats que la seva situació canviaria, però després d'una nova matança de 30.000 víctimes (1909) veren que més o menys continuarien en les mateixes condicions, que encara havien d'empitjorar amb la participació de l'Imperi a la I Guerra Mundial, quan molts es passaren a les files de l'exèrcit rus i altres cridaren a la sublevació: aleshores el govern otomà va considerar tots els armenis com a traïdors, desarmà tots els qui feien de soldats, que enviaren a treballs forçats, arrestà i deportà la majoria d'intel·lectuals, i engegà tota la població armènia dels seus pobles cap Síria, en una llarga caminada que significà la mort de centenars de milers de persones, unes 800.000 segons algunes fonts. De prop de 2.000.000 d'armenis a Turquia abans de la I Guerra, a penes en quedaren uns 100.000 després. Devers 500.000 aconseguiren fugir i refugiar-se a altres països. Proclamada la República turca el 1923, sota la presidència fèrria del "generalíssim" Mustafà Kemal, la sort dels armenis restants no canvià gaire: ignorat de fet el tractat de Lausana (1923), que significà per al nou estat l'acceptació internacional, dins els qual es preveia el reconeixement de les minories nacionals de Turquia, els armenis (uns 60.000 actualment) no tenen cap dret a la seva llengua ni a la seva cultura, i periòdicament han hagut de sofrir campanyes racistes i persecucions, com la de fa només una vintena d'anys, quan habitants armenis varen haver d'abandonar els pobles on vivien. A més a més, molts d'antics monestirs i esglésies medievals de l'antiga Armènia, qualcuns amb 1.500 anys d'antiguitat, han estat convertits en estables o museus.
La sort dels kurds ha estat semblant en el passat segle XX. Descendents d'antics principats incorporats a l'Imperi Otomà el segle XVI, visqueren amb ampla autonomia fins que a la darreria de l'Imperi hi començaren a entrar en conflicte. El tractat de Sèvres (1920), pel qual Turquia feia la pau amb els aliats vencedors de la I Guerra Mundial, preveia l'autonomia de les regions del Kurdistan i el seu dret d'autodeterminació, però en no ser acceptat per Kemal i reemplaçat pel de Lausana, l'autonomia va quedar anul·lada i l'autodeterminació mai reconeguda. Enfront de la resistència kurda (1925-1938), s'hi va desencadenar una repressió feresta: la llengua kurda va ser prohibida ja el 1924 a escola i a les publicacions; les mateixes denominacions de "kurd" i de "Kurdistan" varen ser també prohibides (els kurds eren "turcs de les muntanyes") i els llibres sobre els kurds varen ser eliminats de les biblioteques; al Kurdistan s'hi va imposar la llei marcial durant llargs períodes; els intel·lectuals kurds varen ser perseguits; els partits polítics kurds repetidament il·legalitzats… Dins aquest context aparegué la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan, activa entre 1984 i 1999, quan agafaren el seu cabdill, Abdullah Öcalan. Durant aquests 15 anys moriren unes 30.000 persones al Kurdistan i 3.000 pobles varen ser destruïts…
Aquest és el passat més recent de la Turquia que aspira a ser membre de la Unió Europea. Mustafà Kemal Atatürk ("Pare de la Pàtria") va fundar una república basada en els principis jacobins de França i en el codi penal mussolinià, una república laica, sí, però repressiva i contrària als més elementals drets de les persones i dels pobles, a més de corrupta. Per això, si Turquia vol ser membre de la Unió Europea, li hauríem d'exigir que fes primer un acte de contrició per totes aquestes salvajades encara tan fresques en la memòria dels seus propis súbdits, i que rescabalàs fins on fos possible tot el mal que ha fet a unes comunitats que just reclamaven el dret a la diferència. No basta el simple gest de despenalització del kurd o fins i tot de permetre que es pugui ensenyar a escola. La qüestió primera no és si Turquia és o no europea, sinó si és, simplement, civilitzada i democràtica. A partir d'aquí, parlem de la resta.