dimarts, 8 de setembre de 2009

¿Quin futur ens espera?

21 de novembre de 2000

La televisió no és, certament, el millor mitjà per a l’educació general de les persones. Ho podria ser, perquè com a invent és extraordinari, i com a eina per arribar a tothom de manera eficaç és, ara per ara, insuperable. La imatge atreu més que les lletres i les paraules, i si a més és imatge en color i amb moviment l’èxit és ben segur. Això ho saben bé els governs de tots els estats del món, que es preocupen de controlar al màxim les cadenes televisives de què poden disposar, ja sigui de manera directa ja sigui de manera més subtil. I ho saben també els altres poders (essencialment econòmics), que procuren tenir grans cadenes televisives per poder enviar al públic els seus missatges d’incitació al consum i de manteniment d’allò que en diuen l’statu quo, és a dir, així com estam estam bé i no hem de canviar res. Per això, com deia a l’inici, no és el millor mitjà d’educació, perquè normalment no ho pretén, educar ningú; només pretén entretenir i, a la vegada, ‘embambar’, perquè la gent calli i es conformi. Però, per les raons que siguin, de tant en tant és possible veure per TV qualque programa que, a més a més d’entretenir, diu qualque cosa interessant, no embamba.
Fa poc n’he vists qualcuns, d’aquests programes, un poc per casualitat, perquè no tenc costum de passar-hi gaire temps, davant la pantalleta. Dos programes molt diferents un de l’altre, però que, prenent-los mínimament de veres, senzillament horroritzaven, perquè ens mostraven un futur terrible per a la humanitat. Un era una pel·lícula del dissabte vespre, feta en dues sessions (em pens que es deia “La playa”, no sé per què), que mostrava les conseqüències d’una catàstrofe nuclear d’abast mundial. Com que no la vaig veure començar, no sé quina era aquesta catàtrofe, però sí que vaig veure com els seus efectes s’escampaven per tot el planeta i comportaven un desastre total i absolut per a la vida. Només era una pel·lícula, per ventura feta amb la intenció de commoure els espectadors amb les diverses històries sentimentals que incloïa, però la veritat és que –almanco als qui en saben– feia pensar, i feia por. Pensaves –encara hi pens–: ¿i si mai això fos ver? ¿I si per qualsevol accident imprevisible n’hi hagués qualcuna de molt grossa, de catàstrofe nuclear, que deixàs la de Txernòbil com una simple anècdota, què passaria? ¿Com acabaria la humanitat? Als qui s’han manifestat repetidament contra l’energia nuclear (bé sigui per a usos ‘pacífics’ bé sigui per fer guerra) se’ls ha qualificat molt sovint d’exaltats i irresponsables, acusant-los d’anar contra el progrés i d’exagerar-ne els perills, i els seus crits d’alerta quasi sempre han estat ignorats. Però, ¿i si tenguessin raó? ¿Val la pena continuar amb aquest risc? L’altre programa de tv a què al·ludia era un document sobre l’escalfament de la terra, causat sobretot per l’emissió a l’atmosfera de gasos nocius que produeixen l’anomenat efecte hivernacle. Si ho record bé i ho vaig entendre bé, durant aquest imminent segle XXI la terra pot arribar a escalfar-se 5 graus, amb la conseqüència de grans fusions de masses de gel i una pujada espectacular de la mar que pot inundar àrees amplíssimes poblades per moltíssima de gent. Allò que indigna més, en aquest cas, és que fa anys que se’n parla, que fa anys que a reunions internacionals s’han pres decisions teòriques per aturar la progressió d’aquest fenomen, però que pràcticament ningú fa res perquè el mal no avanci, que no es passa mai de les paraules. Els qui podrien actuar efectivament no ho fan perquè s’estimen més defensar els mesquins interessos econòmics d’uns pocs –però poderosos– negociants.
Comença a ser hora que la defensa del món en què vivim sigui assumida per tothom, no només per una part. A l’hora de mantenir la vida terrestre en tota la seva plenitud no hi hauria d’haver partits, no hi hauria d’haver dretes ni esquerres, no hi hauria d’haver els “verds” enfrontats als grisos (el color del ciment), no hi hauria d’haver ningú contra ningú. Si arriba la catàstrofe ens afectarà a tots per igual, sense distinció de credos polítics. I és ben necessari que tothom en sigui conscient i que ningú no s’aferri a la comoditat de dir “jo no hi puc fer res, que ho arreglin els qui manen”. Just que totes les associacions ciutadanes, totes les institucions municipals i supramunicipals (per exemple, en el nostre cas, els consells insulars i el Parlament), es pronunciassin unànimament sobre aquesta qüestió exigint l’actuació immediata per anul·lar aquests perills, sé ben cert que hauríem fet una petita passa endavant cap a la solució.
En qualsevol cas, si la mar arriba a pujar molt, sempre ens quedarà el consol de veure com la murada de ciment que tapa una bona part del litoral insular es nega i desapareix de la vista. Qualque cosa hi haurem guanyat...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG