Plagueta de català per als infants de Mallorca

3 de setembre de 2000

El Consell Insular de Mallorca ha publicat fa poc, a iniciativa de l’àrea de Cultura i Joventut, una “Plagueta de Català per als Infants de Mallorca”, pensada com a eina útil als educadors dels més petits, de 0 a 6 anys, amb la intenció, ben lloable, que serveixi particularment per “recuperar una fesomia pràcticament esborrada que ha d’esser per a nosaltres motiu d’identitat i d’orgull”, amb les paraules de la Vicepresidenta M. A. Vadell Ferrer a la introducció. Pretén, doncs, aquesta plagueta que els educadors es fixin en una sèrie d’incorreccions lingüístiques de les quals en general són afectats els infants mallorquins –no per la seva voluntat, és clar, sinó per un mal aprenentatge de la llengua degut a la situació sociolingüística que ja coneixem– i que tenguin alhora la solució perquè ajudin a corregir-se els alumnes. Els components lingüístics que tracta són el lèxic, la morfosintaxi i la fonètica, amb una atenció especial a aquest darrer, sense cap dubte el més afectat avui en dia entre la gent jove per la interferència castellana, i molt difícil de restaurar.
Sempre s’ha dit des de les altes institucions educatives balears que l’ensenyament en català i del català havia de partir del respecte a les nostres particularitats lingüístiques, la qual cosa està molt ben dita si no se’n fa bandera contra l’assumpció d’una modalitat estàndard general, però de fet fins ara s’ha fet ben poc perquè aquestes particularitats fossin efectivament reconegudes per l’escola i hi fossin acceptades i ben valorades. De fet, la majoria de llibres de text són publicats a Barcelona i usen un llenguatge i fan unes explicacions que ni tan sols respecten la diversitat dialectal interna a la Catalunya estreta, cosa que ha provocat moltes de protestes i propostes alternatives des de les comarques més allunyades de la capital, sobretot des de Lleida i des de Tortosa. Així, doncs, la realitat és que texts que ignoren la pluralitat expressiva catalana, inclosa naturalment la illenca, són els que predominen a les escoles, de manera que no ajuden gens al manteniment ni a la recuperació de les maneres de dir tradicionals. Un exemple senzill i clar és el de la distinció de la ‘b’ i la ‘v’, ignorada pels llibres fets a Barcelona, que tracten paraules com ‘beure’ i ‘veure’ com a homòfones i en plantegen la grafia correcta com una simple qüestió de normativa arbitrària que s’ha d’aprendre de memòria, amb la denominació absurda de les lletres com a ‘be alta’ i ‘be baixa’, que molts de mestres nostres transmeten als alumnes. Aquesta iniciativa del Consell de Mallorca de publicar aquesta plagueta és, per tant, intrínsecament bona i convenient, perquè fa una funció necessària i marca un camí que hauria de tenir continuïtat dins el procés global de normalització lingüística.
Fetes aquestes consideracions, m’agradaria, però, fer qualque comentari a l’apartat del lèxic, ordenat com un petit vocabulari de barbarismes per temes. A la presentació s’indica que a les solucions es separen amb punt i coma (;) les formes col·loquials de les més literàries, i d’entrada ja ens podem demanar si a infants fins a 6 anys és necessari ensenyar-los formes literàries, quan precisament intentam esforçar-nos a recuperar primerament el lèxic local més genuí. D’altra banda, és ver, per exemple, que en casos com ‘nin petit, infant d’uè; nadó’ o ‘busca, tiueta; penis’ podem tenir per literàries ‘nadó’ i ‘penis’, encara que originalment ‘nadó’ fos un mot sobretot nord-oriental; però no és ver que ‘petó’, ‘bressol’ i ‘calçotets’ siguin més literaris que ‘besada’, ‘bres’ i ‘calçons blancs’ (o ‘calçons de davall’, que no hi és); són formes tan col·loquials com les nostres, pròpies d’uns altres parlars que per raons demogràfiques són més coneguts. I, encara, crec que no es poden donar com a formes col·loquials mallorquines –baldament estiguin al costat de les autèntiques– ‘globus’ (el seu aspecte mateix fa veure que és un cultisme), ‘maduixa’, ‘blat de moro’ i ‘raspall’; com no ho és tampoc ‘patge’ (dels Reis), que sempre s’ha dit ‘criat’. No sé per quina raó, hi ha una certa reticència inexplicable entre els professionals de la llengua a recuperar plenament les denominacions pròpies mallorquines de ‘fraula’, ‘blat de les Índies’ i ‘espalmador’.  Finalment, no comprenc per què es fan corregir ‘papà’ i ‘mamà’, ben acceptades per la normativa des de sempre, ni per què ‘Papà Noel’ ha de ser ‘Pare Noel’: aquí no es tracta en realitat d’un barbarisme lèxic, sinó d’un barbarisme cultural potenciat modernament per les classes socials urbanes més receptives a la influència anglosaxona, que valdria més rebutjar, no corregir (en qualsevol cas, la traducció seria ‘Papà/Pare Nadal’). Altres petits detalls als quals puc fer referència –sense, però, donar-los una excessiva importància– són la classificació de ‘pollo’ (‘pollastre’) com a nom d’animal, quan només s’usa com a menjar;  l’explicació que ‘collir’ “només s’usa referit a fruits de la natura” (però també es pot collir un paper d’en terra); o donar ‘bata’ i ‘baverall’ com a correccions de ‘babero’, sense distingir-ne la significació.
En definitiva, la plagueta –anònima– pot ser globalment una eina didàctica molt útil en la tasca difícil de retornar el mallorquí tradicional als parlants més petits, que són els qui el mantendran en el futur. Enmig, però, d’un contingut global ben vàlid que sap incidir en els defectes més delicats causats per la interferència castellana, denunciant-los i proposant-hi bones solucions –en què hi ha grans encerts, com ‘desfrès, desfressa’ per ‘disfràs’, en lloc dels moderns d’aparença acastellanada ‘disfrès, disfressa’–, qualcunes de les solucions no s’ajusten del tot al propòsit declarat de recuperació i revalorització del llenguatge genuí col·loquial tradicional, mostrant una certa confusió per part de qui n’és autor.