La difícil batalla per la llengua

28 d'agost de 2000

A la fi ha sonat l’alarma oficial. Després de molt de temps que uns quants, considerats alarmistes i extremistes per molts dels mitjans de comunicació i per molts dels dirigents polítics, ho haguéssim advertit reiteradament, el Govern de les Illes Balears reconeix que la situació de la llengua catalana és molt delicada, almanco a Palma, i que els catalanoparlants som en camí de ser una minoria a casa nostra. A la fi es reconeix la veritat, primera condició per poder actuar en conseqüència i intentar prendre mesures efectives per pal·liar (no gos dir ‘anul·lar’) els efectes de tants d’anys de persecució i abandó de la llengua.
De fet, no es pot dir que aquest primer any de nova Direcció de Política Lingüística mostri, per al simple espectador, un balanç gaire diferent, per positiu, als anys anteriors. Tot i que ens consta que de projectes en marxa n’hi ha molts i que el Director General està absolutament abocat a la seva feina, en aquest any a penes hem vist uns pocs detalls esperançadors: hi ha hagut més cine en català, han proliferat els cartells de “Rebaixes” a les botigues i algunes parades de peix dels mercats municipals han posat uns quants rètols amb el nom del producte en català, si bé qualcun no s’ajusta del tot a la denominació oficial aprovada pel Govern mateix (com ‘pelaia’/’llenguado’: ‘llenguado’, castellanisme superflu no tradicional dins la terminologia balear, no existeix oficialment). En sentit contrari, però, hem assistit a la descatalanització quasi absoluta de grans centres comercials, com Caprabo i Carrefour, que han decidit oblidar-se del país en què estan instal·lats, i no s’ha vist gens d’augment de l’ús públic de la llengua amb ocasió de l’obertura de nous establiments.
Algunes passes envant i qualcuna altra enrere, aquesta pareix la realitat en què es troba el suposat procés de normalització lingüística, procés que com més passa el temps més difícil es presenta, per l’allau immigratòria dels darrers anys –aconseguir la integració lingüística i cultural dels 100.000 nou arribats serà una empresa heroica– i per la mateixa dinàmica social, de cada vegada més acomodada en una situació de diglòssia i minorització de la cultura autòctona que per a molts (els comerciants, molt especialment) ja és rendible. A més a més, però, subsisteixen els individus que duen la seva pròpia croada contra qualsevol intent d’usar amb normalitat la llengua catalana, individus que usen la petita força de què disposen com a amos de la seva funció social, de vegades necessària per als altres. Vet-ne aquí un exemple ben recent:
Dissatbe dia 19 d’agost, dins l’autocar que fa el darrer trajecte del dia entre Manacor i Cala Rajada, de l’empresa AUMASA (matrícula PM-6488-AN), 4 joves van a Capdepera i volen baixar devora l’hipòdrom, així que una al·lota s’acosta al conductor i li demana, per favor, en català, si es pot aturar en aqueix lloc; resposta del conductor: “no te entiendo”; l’al·lota hi insisteix i cada vegada rep la mateixa resposta, fins que cedeix i li ho demana en castellà. Arribant a Capdepera, tement que el conductor no se’n recordi, un altre membre del grup, un al·lot, es torna acostar al conductor per fer-li la mateixa demanda, i rep la mateixa resposta, i davant la insistència del jove li surt amb “¡háblame en cristiano, coño!”; veient, però, que aquesta vegada l’increpat no cedeix, acaba per dir-li: “¡pues ahora te dejo en el pueblo, por tonto!” En arribar a Capdepera, els joves li demanen el Llibre de Reclamacions, però el conductor no els el vol donar, continuant amb la mateixa comèdia, que no els entén. La cosa, però, no s’acaba aquí, perquè el 24 d’agost una altra vegada un altre grup de joves (n’hi ha qualcunes que repeteixen), tornen fer el mateix viatge, tornen fer la mateixa demanda al conductor i es troben amb la mateixa actitud, i han d’aguantar insults semblants als de l’altre dia i qualcuns de nous (“déjate de estas niñerías que molestas”, “¡calla y siéntate!”...). Prepotència, mala educació, menyspreu pel país on fa feina, il·legalitat (tenia obligació de donar-los el Llibre de Reclamacions)... aquestes són les “qualitats” de què està revestit aquest conductor, teòricament un servidor públic, que és, desgraciadament, un prototipus molt abundant.
Vèncer aquestes maneres (m’imagín que deuen obeir a qualque consigna emanada d’aquell foraster que co-comanda per Llucmajor) no serà fàcil, però fer-ho és imprescindible perquè hi hagi un progrés efectiu de la normalització lingüística. I aquesta victòria no depèn solament dels polítics, sinó que depèn també i sobretot de la voluntat de tots els qui som fills dignes d’aquest país. Només que la ‘Delegación del Gobierno’ posàs tant d’interès a recuperar la llengua com en posa a castigar els qui la defensen, ja hauríem fet qualque gran passa envant...