¿Ciència o cultura?

10 de gener de 2005

Ara que pareix que ja ha passat una mica el renou (el renou, no el problema) relacionat amb la qüestió valencià-català, m’agradaria fer-hi la següent reflexió. No és ver, com s’ha dit molt, que el reconeixement d’una “unitat de llengua”, sigui la que sigui, és un fet purament científic, filològic. Científicament res no justifica diferenciar el gallec del portuguès, ni el suec del noruec, ni el croata del serbi... Ni, contràriament, cap argument filològic avala que en diguem “italià” tant del piemontès com del calabrès (tan incomprensibles entre sí com el mallorquí i el murcià), ni que considerem una única llengua “àrab” els parlars del Marroc (prescindint del berber) i els del Iemen, ni que acceptem que a la Xina parlen senzillament “xinès”: “Els anomenats dialectes del xinès podrien ésser considerats en rigor llengües diverses per la seva gran diferenciació (comparable a la que hi ha entre el català i el francès) i perquè, de fet, cadascun d’ells agrupa nombrosos dialectes en sentit estricte. Preval, però, el sentiment d’unitat de la llengua, que recolza sobre la unitat de la seva forma escrita: no solament per l’escriptura comuna (únic vehicle d’entesa entre parlants de dialectes diferents), sinó també gràcies al wenyan [estil escrit o llengua literària comuna] i al cabal literari comú basat en ell.” (Gran Enciclopèdia Catalana, a la veu “xinès”). La distinció entre “llengua” i “dialecte” i els criteris necessaris per a la diferenciació entre llengües són qüestions que han produït una literatura (socio)lingüística nombrosa, sense que s’hagi pogut arribar a fixar cap teoria absolutament incontestable que resolgui definitivament la discussió. És clar, però, que la lingüística i la filologia hi tenen molt a dir: la constatació que moltes formes lingüístiques de diverses regions són molt pròximes o iguals, o que hi ha una tradició literària comuna entre parlants de regions pròximes que parlen de manera semblant (mai parlen exactament igual!) és un argument a favor de considerar que hi ha “una llengua” compartida entre tots els parlants d’aquestes regions. Però és indispensable que el sentiment dels parlants s’identifiqui amb aquesta unicitat, com passa en el cas del xinès i de l’àrab, perquè realment es pugui parlar d’una sola “llengua” i no de diverses. Alerta, però, amb això que acab de dir! Aquest sentiment no és innat en la població: per naturalesa, ningú coneix com parlen a regions allunyades de la seva ni quina és la tradició escrita que correspon a allò que parla. Un hipotètic parlant qualsevol que no hagi anat mai a escola, no hagi sortit mai del seu poble (o del seu barri) i no hagi sentit mai altres parlants d’altres pobles o barris no sap, no té consciència, que fora del seu reduït entorn parlin més o manco semblant o diferent, o que hi ha (si és el cas) una tradició de posar per escrit de manera més o menys homogènia el seu parlar i el d’altres indrets. És el que passa amb la majoria de parlants occitans, al sud de França, que no han anat mai a escola en occità i només són conscients que el seu “patois” es parla al seu redol geogràfic i social; quan en surten, d’aquest redol, l’escola i els mitjans de comunicació els han ensenyat que han de parlar francès, i quan han d’escriure i han de llegir només ho saben fer en francès, com els ho han ensenyat, també. I per això mai no descobreixen que a altres redols, qualcuns de llunyans i tot, parlen d’una manera molt semblant a la seva, i que segurament s’hi entendrien, amb la gent d’aquest redol, només que uns i altres s’haguessin acostumat a sentir-se; i per això, també, ignoren que existeix una tradició literària occitana, de tot Occitània, dins la qual s’inclou el seu parlar. Si ho sabessin, potser reivindicarien el dret a usar amb més amplitud la seva llengua, cosa que no interessa a la Grande France imposada per la força i per la mentida.
I poc més o manco això és el que ha passat a Espanya amb el català: la majoria de catalunyesos, balears, valencians i aragonesos de la Franja, castellanitzats culturalment, analfabets en la seva pròpia llengua, han cregut durant molt de temps que el parlar característic del seu redol era només “seu”, i que ni tan sols es podia escriure. Només els individus més cultes havien mantengut el coneixement que fora d’aquest redolet es parlava, a altres regions, d’una manera molt semblant a la seva i que tots, els d’aquí i els d’allà, teníem una tradició literària comuna. D’aqueixa ignorància se n’han aprofitat determinats polítics, temerosos que la consciència unitària de la llengua catalana pogués significar també una consciència nacional unitària, la qual pogués posar en perill la sacrosanta i indiscutible unitat espanyola... No havent pogut evitar que el nom original de la llengua subsistís sense vacil·lacions a Catalunya (tot i que hi hagué intents de promoure el tortosí), pressionaren fort perquè es perdés a les Balears, a València i a Aragó. A les Balears no ho han aconseguit del tot (això de les “modalitats” ha estat el seu darrer recurs), però de moment sí que ho han aconseguit a València, amb la imposició del nom de “valencià” com a diferent del català, i a Aragó, on potencien noms locals com “xapurriau” o “fragatí”. Fixau-vos si saben la importància que té impedir el coneixement de part dels parlants de l’existència d’una tradició literària comuna als Països Catalans, que els governants PP de València pretenen que a les “seves” escoles no s’ensenyi que figures com Ramon Llull, Bernat Metge, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Mercè Rodoreda o Marià Villangómez, per exemple, també són part del seu patrimoni cultural.
La qüestió, doncs, no és si la unitat lingüística catalana és “científica”, sinó si és assumida pel poble. Saben que la cultura va en contra dels seus interessos i per això fan totes les maniobres possibles perquè el poble es mantengui inculte. Fins ara la cosa els ha funcionat bastant, però quan darrerament han vist que fins i tot el nom de “valencià” no els bastava per mantenir la confusió (perquè l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el seu propi engendrament confusionista, volia declarar que “valencià” i “català” eren sinònims), han armat un escàndol patètic i han amenaçat amb tota classe d’actuacions (l’ajuntament de Ròtova, la Safor, de majoria PP, ha declarat “persona ‘non grata’ a tots aquells que defenguen la unitat Valencià/Català”...). Tant els és, que es digui “valencià” o “català”, en el fons el que volen és que no és digui de cap manera, que desaparegui.
Qualcú ha criticat que ERC reaccionàs tan durament quan el govern espanyol va presentar una versió “valenciana” i una de “catalana” de l’anomenada Constitució Europea, acusant aquest partit d’haver impedit que a València el problema es resolgués per les bones. Doncs no senyor, ERC va fer molt ben fet, perquè va fer que el conflicte es mostràs clarament i tothom quedàs retratat en la seva vertadera posició. El PP ha perdut una eina de confrontació permanent: la confusió. Ara està obligat a mostrar a les clares la seva vertadera intenció: mantenir el poble en la ignorància i decantar el valencià dins un museu de folklore. Contra això no hi ha ciència que valgui, el que val és la cultura i la consciència dels parlants.