Recuperar la consciència lingüística

30 d'octubre de 2000

‘Dura tamen molli saxa cavantur aqua...’ Aquest vers d’Ovidi, que don Francesc de Borja Moll, de tan agradable memòria, va convertir en la seva divisa en sentit positiu, pot servir per descriure el procés de què els catalanoparlants hem estat víctimes els darrers tres segles, amb ben magres temporades de descans. Nosaltres, les roques dures, hem estat durant tot aquest temps sotmesos a l’erosió constant de les mesures malignes preses pel poder que teòricament ens havia d’emparar; primer, i adesiara, “mañosamente”, com si l’envestida fos d’aigua tranquil·la; després, i massa espesses vegades, amb violència i traïdoria, com un autèntic i aterrador temporal. I l’erosió secular ha fet el seu efecte, i les roques dures s’han anat gastant i crivellant, i la consciència lingüística s’ha anat esborrant, desfent, empetitint, fins que en molts de casos pràcticament ha desaparegut, i en altres ha quedat desvirtuada, quasi –paradoxalment– inconscient de si mateixa, incapaç de reconèixer-se.
El fet és que ara que els qui –per les raons que sigui– hem estat capaços de resistir un poc més l’erosió i ens hem plantejat la necessitat de fer tornar arrere el procés (una il·lusió?), ens topam amb la realitat de tants i tants individus culturalment desnaturalitzats, alienats, per als quals la llengua del país no és més que un accident sense importància, o bé no és més que una petita particularitat amb la qual no cal mirar molt prim. Una dificultat més per afegir a les que els sistema ens ha preparat, una dificultat que s’haurà de superar si es pretén que l’anomenada “normalització” avanci gens. Uns exemples, de com aquesta manca de consciència lingüística és més forta i important que no pareix, els tenim en determinades conductes de persones o col·lectius socialment diferenciats, però d’actituds convergents.
Fa uns mesos la Direcció General de Política Lingüística, prenent una iniciativa elogiable, va repartir a molts de peixaters, aquells que prèviament hi havien estat d’acord, unes paletes amb els noms locals catalans de les espècies marines que normalment venen, amb la intenció de retornar al públic les denominacions autòctones tradicionals del peix (en sentit ampli), molt oblidades pel comerç. Doncs bé, l’altre dia que vaig anar a plaça a cercar-ne, de peix, en acostar-me a una de les parades on tenc costum de comprar em vaig sorprendre de veure que totes aquelles paletes amb el nom nostre, que la madona havia posat amb satisfacció, havien desaparegut, i havien estat substituïdes pels paperets de sempre amb el nom més o menys ben escrit en castellà (o en mallorquí macarrònic). Quan li ho vaig comentar, a la madona, em va dir que les havien hagudes de llevar perquè la gent, en veure el nom en mallorquí, no sabien què era i no ho volien comprar. La meva resposta, incrèdul, va ser: “¿Però que no ho veuen, què és?” I la seva: “No, perquè molts no ho coneixen, només saben el nom. Volen “boquerón”, o “merluza”, o “salmonetes”...  I si el cartellet diu “aladroc”, o “lluç” o “molls”, diuen que no és allò, i se’n van a una altra banda...” Espaterrant!, diria qualcú. Molta de gent va a comprar sense saber què compra! I a més a més, ha arribat a tal punt d’ignorància i de menyspreu de la seva pròpia parla que no entén ni vol entendre els noms catalans de les espècies que es venen...
I bé, vegem-ho per un altre costat. Una altra iniciativa elogiable, i segurament més transcendent, de la DGPL ha estat la creació de “SOM Ràdio”, la primera d’abast general parlada sempre en català... Bé, no sempre del tot, perquè –també per a meravella dels qui l’escoltam amb desig de normalitat– de tant en tant s’hi senten anuncis en castellà, que fan la impressió de ser fora de context. ¿No és “SOM Ràdio” una emissora en català? ¿No és normal suposar que tots els qui l’escolten l’entenen? ¿No és lògic a més a més pensar que els qui l’escolten són també més sensibles als missatges en català? ¿No pareix, per tant, més convenient des del punt de vista del qui s’anuncia fer-ho en la llengua que volen escoltar els oients? ¿A tanta d’inconsciència lingüística han arribat els anunciants? (De fet, ens ho hem de plantejar igualment amb els qui s’anuncien en castellà damunt aquest diari, però tenint en compte que quasi tota la publicitat que hi surt en aquesta llengua és de grans empreses no locals, no ens estranya tant –baldament no hi estiguem d’acord– que no es vulguin molestar a fer versions catalanes dels anuncis que surten pertot.)
Amb una paraula, com deia al principi, l’erosió continuada dins la consciència de la comunitat ha arribat a fer un bon buit, i cal una ingent tasca de reeducació cívica i cultural perquè les iniciatives polítiques a favor de la llengua no caiguin, precisament, dins aquest buit. Val la pena tenir-ho present.