Herois

27 d'agost de 1998

Aquests darrers dies hem vist que a la premsa de l’illa han estat qualificats d’”herois” els futbolistes que dissabte dia 22 varen guanyar la ‘Supercopa’ d’Espanya. Herois? Què són, els “herois”? A part del significat del mot en mitologia (que sembla clarament que en aquest cas no és aplicable), “heroi, heroïna” és definit per la Gran Enciclopèdia Catalana com a ‘persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment’. Voleu dir que aquests futbolistes són “herois”?  I ¿quina heroïcitat han fet? Han patit tortures? Han estat aguantant coratjosament un càstig injust? Han arriscat la seva vida per salvar qualcú en perill? Han fet una proesa difícil i perillosa per aconseguir un bé per al nostre poble? Més simplement, si voleu: són un pobres aficionats que s’han estat entrenant durant mesos, sense cobrar res, durant hores afegides a una feina pesada, llevant-se temps de descans, per poder vèncer un gegant futboler, cercant només la satisfacció personal esportiva?
A mi, la veritat, em fa l’efecte que aquesta qualificació d’”herois” per a uns senyors que s’han limitat a complir amb la seva obligació –jugar amb intenció de guanyar–, per la qual perceben uns honoraris que sumen amb una setmana més d'allò que molts de tots els altres –que no som mai “herois”– no aplegam amb un any, aquesta qualificació –repetesc– és exagerada. I encara més, em pareix ofensiva per a tots aquells que realment cada dia s’esforcen a fer una feina productiva i ben feta amb sous regulats per convenis laborals, o per a aquells que es concentren en l’estudi i la investigació cercant el progrés científic i tècnic, del qual tots ens beneficiam, amb dotacions ínfimes, invisibles al costat de les supermilionàries inversions en futbol.
S’ha arribat a un punt en què la futbolitis s’ha convertit en una espècie de bogeria col.lectiva,  la irracionalitat de la qual és conscientment agreujada per l’actitud irresponsable dels mitjans de comunicació, preocupats únicament per assolir quotes més grans de difusió. En el nostre cas, a més a més, s’hi mescla la qüestió política i n’hi ha que ens pretenen fer creure que ‘ser’ d’un determinat equip és una professió de fe nacionalista. Per favor, no ens faceu riure: ‘ser’ d’un Barcelona farcit de forasters i holandesos o ‘ser’ d’un Mallorca on només juga un mallorquí no té res a veure amb el fet de creure en una idea de redempció d’un País sotmès i a punt de perdre els seus senyals d’identitat. Si hem d’esperar que els equips de futbol (sobretot un que és comandat per un constructor en l’òrbita del PP i un altre que és propietat d’una empresa madrilenya) ens defensin de la desaparició definitiva com a poble, no estarem gaire a assistir al nostre propi funeral.
Els nostres vertaders herois són aquells que cada dia, més o menys anònimament, des del seu lloc de feina (al camp, a les escoles i als instituts, a la Universitat, a les petites empreses, als sindicats, a les institucions...) lluiten perquè el nostre poble no desaparegui. Qualcun d’ells, en aquesta lluita, ha estat recentment represaliat, suspès temporalment en la feina i obligat a un canvi de destinació com a funcionari docent. Per a ell, però, ni per a als altres, no hi hagut ni hi haurà recepcions multitudinàries de les “nostres” autoritats. Només l’oblid i qualque paraula de consol animant a la resignació. Fins i tot el PSM, que es presenta com a partit ‘socialista’ i ‘nacionalista’ no s’ha estat d’honorar els multimilionaris forasters que “treballen” (?) per donar beneficis a una empresa que no és nostra; no he vist, però, encara, que hagi dit res sobre el cas del professor represaliat. ¿També ells s’han begut el seny? Si és ver que “cada poble llaura el seu futur”, com diu el lema de l’Obra Cultural Balear, el futur que ens estam llaurant, amb el futbol com a estendard, és bé de misèria.