dilluns, 11 de juny de 2012

Un bis no és un plus

1 de juny de 2012

No sé ben bé per què, en qualque moment qualcú comença a canviar el sentit de les paraules i resulta que allò que sempre s’havia dit d’una manera comença a ser dit d’una altra manera, o, vist d’una altra perspectiva, el sentit que tenia un terme, que era ben precís, comença a mudar cap a un altre. Moltes de vegades aquests canvis tenen una conseqüència afegida: deixa de fer-se una distinció que es feia, es perd un terme perquè deixa de ser usat, s’anul·len matisos... Un exemple el veureu ben clar amb la mostra que us donaré tot seguit. Sense haver arribat mai a ser músic de veres, des de ben petit he estat ficat dins el món de la música, que s’ha convertit en la meva afició més important. El fet és que des dels 8 anys fins que me’n vaig anar a Barcelona a estudiar a la universitat (11 anys més tard) vaig cantar amb una coral de Palma, la Capella Oratoriana, del col·legi de Sant Felip Neri, on vaig fer els cursos previs al Batxillerat Elemental i aquest mateix Batxillerat, i record perfectament que quan fèiem qualque concert sempre teníem qualque peça preparada per a oferir de plus, és a dir, per si el concert havia agradat tant que el públic demanava que cantàssim un poc més. Plus és una paraula llatina que vol dir ‘més’, és l’origen del nostre pus, que en la llengua antiga tant s’usava en frases afirmatives com negatives com a sinònim exacte de més: “Los hòmens qui són en aquest món rics e honrats són pus mals e pus peccadors que altres hòmens”, “La ànima qui no pot pus tenir en lo cors” (Ramon Llull, al DCVB); a la llengua moderna, però, pus és impossible en frases afirmatives i, a més a més, és usat només a una àrea dialectal restringida al mallorquí i al rossellonès: “no en parlem pus” (mall.), “en parlem pas pus” (ross.). En la llengua moderna es va introduir el “plus” com a “allò que es dóna de més”, que pot ser una paga extraordinària, un regal, una excés de mesura... O pot ser una peça que s’interpreta fora de programa, com a agraïment pels aplaudiments rebuts. Per això, quan a un concert o una representació l’intèrpret (individual o col·lectiu) fa qualque peça de més, inesperada pel públic, aqueixa peça és un plus: “Com a plus, el pianista va oferir un vals de Chopin.” De vegades, però l’intèrpret no ofereix una peça nova al públic, sinó que en repeteix una de les que ja ha fet o, si totes són molt llargues, només un fragment. En aquest cas, tot i que al cap i a la fi no deixa de ser un plus, el terme adequat és el de bis: “Com a bis, el pianista va oferir el vals de Chopin.” Fixau-vos que la frase que he fet és diferent: “un vals de Chopin” és qualsevol dels valsos de Chopin; si no ho especificam, no sabem quin; en canvi, “el vals de Chopin” és el mateix vals que ja ha tocat durant el concert, i per tant en aquest cas es tracta d’una repetició. I és que bis és també un mot llatí que vol dir “dues vegades”, origen del bes- inicial de besavi (“dues vegades avi”), bescuit (“cuit dues vegades”) i moltes altres paraules. Aquesta diferenciació entre plus i bis està perfectament reflectida al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que diu en la definició d’aquest segon terme: “Bis... 2... repetició d’una peça o d’un fragment a demanda del públic.” La cosa, doncs, és ben clara: si l’intèrpret repeteix una peça o un fragment d’una peça, fa un bis; però si ofereix una peça nova, no fa un bis, sinó que fa un plus. Podria ser que fes les dues coses, i en aquest cas faria un bis i un plus. I també podria ser (de fet, és freqüent) que oferís dues o més peces noves, que serien sempre plusos. Més rarament succeeix que el regal de l’intèrpret és de dues peces o dos fragments ja oferits al programa, i aleshores podem parlar de dos bisos. Però és del tot inadequat –en realitat, d’un punt de vista estricte hauríem de dir “incorrecte”– parlar, com es fa avui en dia quasi exclusivament, de bis en tots aquells casos en què la propina és una peça nova, una peça que no ha sonat abans en aquell concert o recital. Siguem precisos i anomenem les coses pel seu nom. En són principalment responsables els presentadors i els crítics dels mitjans de comunicació.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del 'Diari de Balears', el dia 10 de juny de 2012.)

divendres, 1 de juny de 2012

L’única violència va venir dels guàrdies


 

 31 de maig de 2012

Aquest dilluns passat, a partir de les 7 de l’horabaixa molta de gent anà a la plaça de Bunyola, perquè des de feia dies hi havia el rumor que el gens honorable president del Govern de les Illes Balears, Joserra Bauzá, hi havia de venir, i la gent volia agrair-li adequadament la seva gran tasca a favor de Mallorca i de Bunyola en particular (la marginació de la llengua del país, la folklorització de la nostra cultura, l’empobriment generalitzat, la nova ofensiva contra els espais naturals, el tancament de l’Hospital General i de l’hospital Joan March, amb el qual bona part del poble té lligams laborals o sentimentals...).  
La gent duia casseroles, tapadores, siulells... coses per a fer renou, perquè renou era l’honor que més es mereixia el gens il·lustre suposat visitant. El fet és que molts eren els qui l’esperaven, però el personatge no venia i ningú sabia si realment vendria i a quina hora. Els que si vengueren, però, prop de les 8, varen ser un fotimer de Guàrdies (in)Civils (12  furgons, em digueren; jo no els vaig comptar), d’aquests acabats d’arribar d’Espanya a posta per a reprimir la gent que protesta. Entre els qui esperaven hi havia molts de joves, menors i majors d’edat, els quals en veure els furgons guardia(in)civilers corregueren a posar-se al mig del carrer per a impedir-los el pas. Hi hagué una estona de tensió entre els dos bàndols, però finalment en passaren, de furgons, que travessaren el poble cap a l’estació. Ningú sabia exactament què passava, perquè en Bauzá no apareixia per enlloc, però qualcú va dir que no entraria al poble, sinó que era a Can Penasso, a baix a la carretera de Sóller, i un grup de joves va prendre cap avall, en direcció al restaurant, acompanyats (és una manera de dir-ho) d’uns quants furgons. La cosa és que en esser a l’estació uns quants dels joves, la majoria menors d’edat, s’assegueren en terra enmig de la carretera, perquè no passassin els cotxes guàrdia(in)civilers, mentre altres joves i molta altra gent participava del trui (un trui que no feia mal a ningú, perquè en cap moment hi va haver agressions per part dels manifestants) per les voreres. Els guàrdies, al cap d’uns minuts, veient que aquells al·lots no es movien, al crit de “¡Ahora!” envestiren els asseguts i els que eren per devora, anant directament a agafar en Joan i en Toni; llavors na Roser, que era a un costat, va córrer a auxiliar el seu company Toni i també l’agafaren, i igualment feren amb n’Amadeu, que també es va moure per a ajudar na Roser a fugir (“A este también”, va dir el qui manava la tropa). ¿Quin era el seu crim? Eren en aquell tros de carretera en aquell moment de confusió, però per aquest simple fet no mereixien ser agafats de mala manera, humiliats, vexats, lesionats i tancats tota una nit al calabós. Hi havia desenes de persones allà que ho varen veure, i tothom va quedar astorat: ¿quin motiu tenien aquells guàrdies per a agafar aquells joves? Cap! Entre els qui ho veren hi havia la mare de na Roser i els pares d’en Joan, que també feien part dels manifestants. No se’n podien avenir! Tot d’una començaren a discutir amb els guàrdies i a exigir-los que amollassin els seus fills i els altres joves, però res. Al cap d’uns minuts arribàrem el pare de na Roser, que s’enfrontà amb més males maneres amb els guàrdies, i els pares de n’Amadeu, que igualment ens enfrontàrem amb els guàrdies; tots férem mèrits reals per a ser igualment agafats i introduïts als furgons, però res, només volien jovenets, perquè la intenció clara era atacar i “escalivar” la generació que més contundentment ha denunciat l’escomesa del PP contra la societat mallorquina. No volien la mala imatge d’endur-se els pares, d’una generació que va créixer dins el franquisme original, sinó els fills, més fàcilment calumniables i denigrables. La continuació d’aquesta història més o manco ja la sabeu: maltractaments als joves (sobretot a en Joan, l’aparença del qual no agradava als repressors), mentides als pares que tot el vespre estiguérem pendents d’ells, nit dels presoners al quarter de la Guàrdia (in)Civil, i compareixença al jutjat de guàrdia acusats de “resistència greu a l’autoritat” i, un d’ells, de “desorde públic”.
Tothom que era a l’estació ho va veure, n’hi ha molts, de testimonis: els detenguts no feren res que meresqués aquest càstig, l’única violència va venir dels guàrdies, que atacaren a traïció, sense avisar. I arribats aquí ens hem de demanar per la força: ¿Què hi feia la Guàrdia (in)Civil a Bunyola dilluns a les 8 del vespre si, tanmateix, en Bauzá no hi era ni hi havia de ser (perquè va anar a Son Térmens)? ¿Que hi havia manifestants? Sí, però era una manifestació pacífica, més en pla de festa que en pla d’alteració de l’orde públic. Ningú es queixava, a Bunyola, d’aquells manifestants. No hi havia agressions, ni bregues, ni impediment del pas dels vehicles... Només hi havia un grup bastant nombrós de gent que tenia ganes d’expressar a en Bauzá el seu disgust pel seu govern desastrós. ¿Per què va venir la Guàrdia (in)Civil si no havia de defensar en Bauzá de ningú? Només hi ha una resposta clara: per a provocar la gent i justificar així unes quantes detencions que fossin la demostració que l’advertiment fet pel Delegat del Govern (“la tolerància s’està esgotant”) anava de bon de veres: varen triar Bunyola com a escenari de l’assaig en la repressió de ciutadans pacífics, per a veure quina reacció hi hauria.
L’actuació policial a Bunyola no va ser “desmesurada”, com ha dit qualque membre de l’oposició parlamentària: va ser absolutament injustificada; i les detencions varen ser il·legals, per arbitràries.
Senyora Cabrer, senyor batle dels bunyolins pperos (és claríssim que vostè no és el batle de tots els bunyolins): vostès que exigeixen a tothom que condemni la suposada violència contra en Bauzá, condemnin ara la violència de la Guàrdia (in)Civil a Bunyola i demanin disculpes als quatre joves ultratjats. Prediquin amb l’exemple o callin. Tanmateix, ja han mostrat massa el llautó i tothom ja sap qui són; com a mínim, uns cínics.

(Publicat al Diari de Balears de l'1 de juny de 2012)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG