Les Illes Maurici

5 de setembre de 2002

Un dels darrers números de la revista francesa L’Express dedica unes pàgines a les illes Maurici, arxipèlag situat a l’est de l’illa africana de Madagascar, a l’oceà Índic. Les illes Maurici són notícia perquè des de 1968, any en què es van fer independents del Regne Unit, han passat de ser un país pobre de l’anomenat tercer món a ser un país de renda mitjana (més de 3600 euros per habitant) amb una economia que cresqué el 6 % durant tota la dècada dels 90 i un 3,6 % aquests primers 2000 (a causa d’una sequera molt forta el 1999). ¿Quin ha estat el motor d’aquest creixement tan espectacular d’aquest petit estat de només 2045 km2 i un milió i mig d’habitants? Els mauricencs no se n’amaguen: el turisme. Gràcies a una política intel·ligent d’inversió dels beneficis primerencs de la canya de sucre –primer producte del camp– en infrastructura turística, i a saber captar un turisme de poder adquisitiu mitjà i alt, el país s’ha anat enriquint i s’ha convertit en un dels més pròspers d’Àfrica. I ara em direu: ¿ho veus com el turisme és bo i duu el progrés i el benestar? ¿I doncs per què hi ha aquí, a les Balears, irresponsables que se’n queixen tant i voldrien que no en venguessin, de turistes? És que hi ha una petita diferència, entre el nostre cas i el de les Maurici: mentre aquí els empresaris i tot el sector social que tenen darrere pretenen que cada any cresqui el nombre de turistes sense aturar-se i els volen comptar per desenes de milions, a les illes Maurici n’esperen 680.000 enguany i n’han marcat el límit a 800.000! Amb 800.000 turistes anuals pretenen mantenir la taxa de creixement econòmic i arribar a ser un país totalment desenvolupat d’aquí a uns pocs anys! Però, és clar, és que la seva és una oferta de categoria: des dels anys 70 una llei estableix que els hotels no poden ultrapassar el cim dels cocoters, perquè des dels inicis varen tenir clar que havien de desplegar un turisme de gamma alta i d’un fort valor afegit, amb hotels de 3 estrelles per amunt. S’hi juguen el futur: “Si volem continuar guanyant-hi doblers, no serà acollint sempre més i més turistes dins un país més petit que Luxemburg. No és la quantitat dels visitants que ha de canviar, perquè el luxe és molt més lucratiu que la gamma mitjana. Allò que s’ha de fer és oferir sempre més serveis per atreure una clientela de rendes molt altes”, paraules del director d’una empresa sucrera que també ha entrat dins el negoci del turisme. Així i tot ja hi ha protestes ecologistes perquè alguns hotels han envaït platges, i gràcies a aquestes protestes l’any 2001 es va prohibir un gran projecte hoteler poc respectuós amb l’entorn. Perquè el fet és que ecologistes, empresaris i autoritats estan d’acord que hi ha un sòtil de tolerància que no és pot ultrapassar sense fer mal a la societat, i que s’ha d’anar alerta a no matar la gallina dels ous d’or: “Maurici és un diamant i el meu desig és no veure’l perdre la brillantor” diu el ministre de Turisme.
Mentre a les Maurici ho han comprès perfectament, que per treure rendiment del turisme és més important la qualitat que la quantitat, aquí, a les Balears, on la renda és quatre vegades més alta i, per tant, ja ens ho podem prendre amb molta més de calma, el matisme (= l’aznarisme) encara insisteix que si en lloc de 12 milions “només” en vénen 11 ens arruïnarem i tornarem viure com a miserables. Les nostres illes també eren diamants, potser Menorca i Formentera encara mostren una mica de brillantor, però les han convertides –o les hi volen convertir, a aquestes dues– en bijuteria de la més barata. ¿Per què no proven d’anar a Maurici amb aqueix discurs? Tal vegada una estada per allà els serviria per conèixer una alternativa  real a les seves ànsies de destrucció, i tal vegada baixarien de l’ase… O no, perquè l’afany de poder per al qui ja és poderós sembla més efectiu que tots els raonaments i els bons exemples. Ja diuen que la mar com més té més brama.