Ja fa 11 anys que es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears. Va ser un 29 d'abril simbòlicament “històric”, perquè significava el retorn de la llengua catalana a l'ús public oficial, després de 270 anys de proscripció i persecució cruel. Sense tenir-hi gaire fe, la L. N. L. va ser, per a tots els qui crèiem en el dret a mantenir la nostra pròpia cultura i personalitat, una esperança. Esperàvem que amb aquesta Llei començaria el redreçament no només lingüístic, sinó també, en definitiva, nacional. Al cap i a la fi, la llengua no és més que la manifestació més patent d’una caracterització nacional diferenciada. ¿Quin és el balanç d'aquests 11 anys de L.N.L.? Fixem-nos-hi i trobarem el (quasi) no-res. El Govern fa un ús minoritari i quasi simbòlic del català, així com molts d’ajuntaments, entre els quals el de Palma. Es va constituir una 'Campanya de Normalització Linguística’ inútil i inoperant, reduïda pràcticament a una espècie de consultori lingüístic; i no per culpa de les persones que l’han dirigida o hi han fet feina, sinó pel desinterès absolut de les institucions compromeses. Les topades de ciutadans balears amb membres de les Forces de Seguretat de l'Estat, especialment de la Guàrdia Civil, per la qüestió de la llengua han estat nombroses, i sembla que ho poden ser encara més si el Ministeri de l’Interior fa cas a les demandes de la delegada del Govern (a qui li agrada tant vestir-se de pageseta en les festes locals “solemnes”), que vol que enviïn cap aquí més guàrdies forasters. Els grans centres comercials instal·lats aquests anys a les Illes (siguin de propietat indígena, siguin de propietat externa) o bé ignoren absolutament la llengua catalana o bé l'usen només secundariàment en alguns rètols, cartells publicitaris o avisos generals, amb qualque excepció d'ús en comunicacions particulars, prèvia demanda expressa. Altre tant fan empreses públiques –com GESA–, les entitats bancàries i, en general, el petit comerç, si bé potser aquest és més sensible a la llengua del país en la part forana de Mallorca –exceptuant totes les zones del litoral turístic, venut a llengües estrangeres– i a Menorca (i, per ventura, també a Formentera). Els cines continuen negant-se a oferir pel·lícules en català (¿en quina llengua s’ha estrenat ara La Monyos a Mallorca?), tot i que quan n'han feta qualcuna (gairebé sempre per pressions d’organitzacions diverses), ha tengut una afluència de públic semblant a les altres. No hi ha cap emissora de ràdio d'abast general en cata1à, ni institucional ni privada, i les televisions insulars no purament locals (Tele Nova i Canal 4) emeten els programes propis en un català col·loquial del més mal parlat i fan pel·lícules i documentals en castellà. Als immigrants magribins de l'horta de la Pobla i de Muro se’ls ensenya castellà per a integrar-se a Mallorca i la gran majoria de residents estrangers de procedència diversa just entenen i parlen una mica de castellà. I fins i tot s'enfaden si els parlen en català. Només la incorporació de la nostra llengua a la premsa escrita i a l'escola ha avançat una mica. A la premsa, a part de per la important presència de la premsa forana, per la transformació del Baleares en Diari de Balears, per pura iniciativa privada. A escola, més per la il·lusió dels mestres i la lluita de molts de pares que per l'ordenació legal, que hi ha posat sempre més impediments que no hi ha donat facilitats, amb la perspectiva en aquests moments de l'anomenat “decret de mínims”, que pot ser –amb les millores proposades des de la Universitat, l'Obra Cultural Balear i altres col·lectius– la primera passa real i efectiva cap a un ensenyament de fons i de forma autòcton.
Però l’escola, i ho sabem bé tots, no serà el mitjà que, tot solet, ens salvarà de la desfeta. Des de 1979 s’ensenya català a les escoles balears, i la llengua, tanmateix, no tan sols no ha avançat gaire socialment, sinó que ha descendit en l'ús real a Palma i a Eivissa. Tot el nostre jovent ja ha estudiat català i en té, per tant, uns coneixements com a mínim passius. Allò que cal ara és que des del poder se n'estimuli la utilització, la qual cosa no ha de ser més que complir tot el títol IV de la Llei de Normalització Lingüística, títol que, de fet, encara està per estrenar.
Mentre al Principat de Catalunya han començat a discutir una nova llei d'ús de les llengües oficials per a substituir l’actual L. N. L., considerada ja insuficient, aquí els governants sols es preocupen de parlar de la conservació de les modalitats insulars, sense fer, però, res efectiu per a conservar-les, i consentint que la Modalidad Española per antonomàsia s'imposi progressivament sense remei. L’única modalitat insular que realment té una certa promoció es el maiorquí del president Matas, que es va poder sentir una estona l'altre dia al Senat espanyol, en una exhibició d'ignorància lingüística i gonellisme que ens va fer empegueir i ens va recordar l’amo en Biel. La “Normalització Lingüística” és encara, doncs, una assignatura pendent a casa nostra, i ho és per a tots els poders públics, autonòmics i no autonòmics, locals i generals. I que no s’hi impliquin els uns, no ha de ser excusa perquè no ho facin els altres. Per això, que el Govern no faci res per la llengua, no vol dir que no ho hagin de fer els Consells Insulars. Mes ben dit, ja que el Govern no ho fa, gos demanar que, almanco a Mallorca, ho faci el Consell Insular, comandat per un ‘Pacte de Progrés’ i amb una Comissió de Cultura presidida per un conseller del PSM. I que no em diguin que la normalització del català vendrà fent bones programacions al Teatre Principal o commemorant el centenari de Llorenç Villalonga... Amb una paraula, o ens hi posam tots aviat o haurem d'acabar fent una “Llei de Resurrecció Lingüística”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada