dimecres, 9 de setembre de 2009

A Europa en llengua catalana

30 de gener de 2001

A iniciativa del Consell d’Europa enguany ha estat declarat “Any europeu de les llengües”, amb la intenció ben lloable de promoure el coneixement d’altres llengües entre els europeus, a més a més de la pròpia. Europa és de fet un mosaic lingüístic, on conviuen diverses famílies de llengües i on n’hi ha una de les més singulars del món: la basca. Però Europa és també la inventora de l’anomenat estat-nació, l’estat forçosament coincident amb la nació, l’estat que no admet en el seu si més que una nació, per la qual cosa s’esforça a anihilar-ne qualsevol altra que hi ha parat, totalment o parcialment, a causa de les diverses circumstàncies històriques, i no és la majoritària dins les fronteres. Partint del supòsit generalment acceptat que llengües diferents marquen nacions diferents, els estats-nacions europeus han promogut polítiques de persecució i destrucció d’aquelles comunitats lingüístiques amb les quals no s’identificaven, comunitats que han duit un camí –més o menys ràpid, segons el cas– cap a l’extinció.
A principis del segle XX qualcunes d’aquestes nacions sense estat que les protegís aconseguiren fer-se’n un de seu (Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia –que començaren juntes i acabaren separades–, Noruega...), però altres continuaren travades a l’estat (o als estats) que les oprimia, i així han acabat el segle (Sardenya, Bretanya, Escòcia, Gal·les, el País Basc, els Països Catalans...). En aquelles, la llengua que havia estat durant segles marginada recuperà la normalitat; en aquestes, la llengua continuà la seva via cap a la minorització i la folklorització, perdent progressivament parlants i presència social. Ara, a principis del segle XXI, totes aquestes llengües de nacions privades d’estat propi es troben en un moment crucial de la seva trajectòria existencial: la unió europea, la globalització cultural i econòmica, la popularització dels nous mitjans d’intercomunicació personal salvant les distàncies, són elements que juguen a favor de la simplificació lingüística.
Però al mateix temps que la situació per a aquestes nacions, i per a la seva llengua, empitjorava, ha anat sorgint una més gran sensibilitat cap al problema, paral·lelament a la creixent presa de consciència ecològica davant la degradació ambiental. Com més va més són les persones i les institucions que es plantegen la necessitat de retornar a les comunitats lingüístiques minoritzades els seus drets naturals, els drets que els corresponen pel simple fet de ser creacions humanes, I és dins aquest nou context que, prèviament a aquest “Any europeu de les llengües”, s’han proposat les diferents resolucions del Parlament Europeu (per exemple, la del 30 de novembre de 1987) i del Consell d’Europa (per exemple, la “Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries”, de 1992), tímides encara si les comparam amb la proposta de “Declaració universal dels drets lingüístics” signada a Barcelona el 1996.
Hi ha, doncs, una conjuntura nova i favorable en aquests moments per a la causa de les llengües minoritzades d’Europa, baldament tampoc no hàgim de ser excessivament optimistes, perquè els estats opressors encara són forts. Dins aquests conjuntura, és bo analitzar i examinar quina és la situació concreta en què es troba la nostra llengua catalana i quines perspectives se li presenten. ¿Quins són, o han de ser, els drets lingüístics dels europeus del segle XXI? ¿Com està actualment el català a les institucions europees? ¿En quines condicions socials i jurídiques es troba la llengua catalana als diversos estats europeus en què es parlada? ¿Quin futur li espera a la nostra llengua dins aquesta Europa multilingüe? Qüestions que ens hem de posar des d’una posició excepcional respecte de les altres llengües subordinades: si la nostra és políticament minoritzada, no és, en canvi, socialment minoritària, almanco globalment. És un factor que hem de tenir ben present, perquè ens és –ens ha de ser– estratègicament essencial. Els catalanoparlants no ens plantejam la simple subsistència, sinó el dret a la presència social majoritària a casa nostra perquè, senzillament, som la majoria. En aquest cas, una qüestió de pura democràcia. I el dret a ser coneguts i respectats per tots els europeus, perquè no som ni més ni menys importants que la resta. En aquest cas, una qüestió de pura dignitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG