dimarts, 14 de juny de 2011

Un mal sistema

29 de maig de 2011

Mentre no trobi una alternativa millor no posaré en dubte el sistema actual de fer votacions cada tants d’anys per a elegir uns representants populars que prenguin decisions de govern. L’alternativa teòrica a aquest sistema, la de la democràcia directa i assembleària, molt atractiva en principi, és inviable en la societat actual. El que tenim és, doncs, l’únic que pareix factible, tot i que la manera de practicar-lo sí que és molt perfeccionable; és més, no és que sigui perfeccionable, és que tal com el practicam a l’actualitat distorsiona clarament la voluntat popular i pot produir conseqüències greus difícilment reversibles. Vegem-ho, segons els darrers resultats de maig.
A Formentera la formació guanyadora ha tengut 1 diputat per 1904 vots; a Eivissa, cada diputat n’ha necessitat 2586, de vots; a Menorca, 2184; i a Mallorca, 8246. Si el principi democràtic és que cada persona és un vot i tots els vots valen igual, ¿com és pot donar per bo un sistema en què uns vots valen molt més que els altres? ¿És lògic que amb 12716 vots una candidatura d’Eivissa tengui 4 diputats i amb 12294 una altra de Mallorca no en tengui cap? Em direu que la proporcionalitat és la mateixa per cada illa i que això equipara les equivalències, però en realitat hi ha una tergiversació de la voluntat popular, perquè el vot és personal, no és territorial: són les persones que voten els seus representants, no són les illes. Els electors de Mallorca són 3,7 vegades més que els de les altres illes juntes, i en proporció pels 33 diputats mallorquins només n’hi hauria d’haver 8 de les altres illes, i n’hi ha 26! La manera més justa seria que al Parlament hi hagués una sola circumscripció paninsular i, si es volia assegurar que hi hagués representants de cada illa, obligar totes les candidatures a incloure als primers llocs persones de cada una, i a més a més rebaixar el mínim de vots requerits al 3, o fins i tot al 2, per cent. Al cap i a la fi, els parlamentaris mai voten segons els interessos de l’illa per la qual han sortit designats, sinó segons les ordes del partit o del grup parlamentari en què s’inclouen. La suposada representació territorial és fictícia.
Una altra qüestió: el Partido Popular, fins i tot tacat greument per la corrupció de l’anterior legislatura, té la majoria absoluta dels diputats, però no té la majoria absoluta dels vots emesos i només té el 26,83 % dels vots possibles segons el cens electoral. ¿És èticament legítim que només amb la confiança d’una quarta part (i un poquet més) dels electors pugui actuar contra un patrimoni comú de tota la societat balear (la llengua catalana i la cultura que s’hi expressa) i en pugui modelar a la seva conveniència el sistema educatiu? Hi ha qüestions, com la de la llengua, la de l’ensenyament i la del territori, que haurien d’haver estat ja fa temps pactades entre tots els partits perquè no poguessin ser manipulades contínuament segons els interessos del qui mana al moment. Els mínims que estableix la Llei de Normalització Lingüística no haurien de ser mai objecte de campanya electoral i haurien de ser complits per tots els governs. Cap govern de cap país normal no actua contra el seu propi patrimoni cultural; això només passa al nostre. Ara els guanyadors ja han anunciat que (ja ho feren amb Somràdio) tancaran la tv i la ràdio de Mallorca, que emeten (més o menys) en català. ¿Deu ser una venjança per aquella sèrie Memòria i oblit d’una guerra? També es pot donar per segur que voldran abandonar l’Institut Ramon Llull. Tant de mallorquinisme folklòric i deixaran una institució que duu el nom d’un mallorquí universal! ¿Hem de jugar tota la vida a entrar-hi i sortir-ne? ¿Us passa pel cap que un govern espanyol, fos d’ultradreta o d’ultraesquerra, desmuntàs l’Instituto Cervantes? ¿Per què nosaltres hem de tenir uns governants que, votats només per una quarta part dels electors, es dediquin a destruir-nos? Aquest sistema no funciona, s’ha de canviar!

diumenge, 12 de juny de 2011

Fraules i maduixes

25 de maig de 2011


La castellanització del lèxic català és un procés que, iniciat tímidament el segle XVI, quan començà a adquirir prestigi social el castellà als Països Catalans, es va veure molt reforçat a mitjan segle XIX, quan l’estat espanyol unitarista va començar el procés de modernització, l’escola es va fer més general, les comunicacions entre les regions es feren més fàcils, i amb el transport potenciat molts de productes abans estranys o desconeguts començaren a arribar a tots els racons catalans. Els noms de plantes i fruits comestibles autòctons, essent propis del país, normalment són ben coneguts i la seva substitució per un terme extern és difícil per innecessària, per això hi són escassos, en aquest camp, els castellanismes; però n’hi ha qualcun, com és el cas avui en dia a Mallorca de la fruita de la planta coneguda científicament com a ‘Fragaria vesca’, normalment dita fressa. ¿Per què aquest castellanisme? ¿No teníem a Mallorca nom per a aquesta fruita? Doncs sí que n’hi havia: fraula (del llatí vulgar *fragula); però les fraules mallorquines eren un fruit silvestre que es trobava antigament només a les muntanyes de la Serra, a llocs humits, i que per això només coneixien les persones que vivien o es movien en aquest paratge. Quan començà la comercialització de fraules aquestes venien totes de fora, amb el nom comercial castellà de fresa (del francès fraise), i, com que molta de gent urbana o de zones on no se n’hi feien no en sabia el nom mallorquí, la gent en digué fressa, denominació que quasi va fer oblidar l’autòctona. Fressa no apareix documentada en mallorquí fins a 1859 (al diccionari de "Unos amigos"), i encara com a nom secundari de fraula, com ho és també al diccionari de Josep Joan Amengual (1878) i a qualque altre recull lexical del segle XIX. Fraula era encara usual a finals del segle XIX i, probablement, a principis del XX: "De taronges y de fraules / y de viandes exquisides", escrivia Miquel dels Sants Oliver; "Gramponaven les tímides maduixes, que allà en dèiem fraules", explicava Llorenç Riber a La minyonia d’un infant orat; "taronges i cireres i fraules i pomes i peramenys", descriu Antoni Mª Alcover a la rondalla La Bella Ventura. Avançant el segle XX és evident que progressava fressa així com en progressava la comercialització, però encara el 1935 el Vocabulario mallorquín-español d’A. Vives i Ginard donava fraula, i l’Atles Lingüístic de Catalunya recollia devers el 1950 fraula i fressa a Sóller; i el 1978 la Flora de Mallorca de Francesc Bonafè anomenava fraulera, a Mallorca, aquesta planta. El testimoni viu més recent de fraula que he recollit és el de la família Dameto, de Can Dameto de la Quartera, a Palma:
“NICOLAU DAMETO: ...‘fraules’, ara diuen ‘fresses’ … dèiem no, no, són ‘fraules’... No, són ‘fraules’, no ‘fresses’... Eren fraules, que eren unes petites, que ja no n'existeixen, s'han arribades que se'n varen… A Lluc se’n feien salvatges. O sia, així com van a cercar esclata-sangs, anaven per dins es boscs i sortien fraules d’aquestes petitones i eren aromàtiques, molt més que... I si noltros dèiem, e, fresses, mos deien: no, són fraules.” (conversa de 19 de novembre de 1997).
El diccionari que va fer Joan Josep Amengual també duu ‘mandu(i)xa’, avui menorquina, que degué ser també mallorquina, possiblement més minoritària, perquè no està tan documentada com ‘fraula’, tot i que és efectivament recollida com a pròpia de Mallorca pel Diccionari Aguiló, pel Diccionari Català-Valencià-Balear, que també li aplica el significat secundari de ‘dona malcurosa, malvestida’, i pel Vocabulario mallorquín-español d’A. Vives. Avui en dia, fressa (o fresa, a Sóller, directament presa del francès) s'ha imposat definitivament en el parlar popular, potenciat per la importació massiva que se'n fa de la Península, i són pocs els qui recorden els nostres noms patrimonials. Corregir el castellanisme no ha d’implicar substituir-lo únicament per maduixa, forma predominant en català oriental (on hi ha també madoixa, al nord), sinó que a Mallorca és important recuperar fraula, per a no convertir en estranya aquesta denominació tan tradicional a casa nostra.
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG