dilluns, 14 de setembre de 2009

Situacions banals

6 de desembre de 2004

Les situacions o ocasions aparentment més banals poden contribuir a la normalització de la llengua catalana, o 1a la seva marginalització. D'aquestes situacions “banals” en vivim moltíssimes cada dia, de manera quasi rutinària i inadvertida, i per això ens marquen quasi inconscientment la nostra actitud, la nostra consideració de la realitat en què vivim. Per exemple, constantment entram i sortim d'edificis diversos, la majoria dels quals són institucionals o comercials, i per tant oberts al públic. A molts d'aquests edificis hi ha a la porta un retolet que indica a la gent que per a entrar ha d'empènyer o ha d'estirar, o de vegades que ha de tocar el timbre, o que ha d'entrar sense tocar-lo... Si sempre trobàssim, a totes les portes, el rètol escrit en català (empenyeu, estirau, tocau el timbre, entrau sense tocar...) es faria ja tan normal la catalanitat d'aquest context que a ningú ja se li acudiria que pogués ser d'una altra manera, i en el cas de crear-se noves situacions similars (és a dir, altres accessos que s'haguessin de retolar), ja serien sempre així. Evidentment, qui ha de començar per donar exemple en aquesta qüestió són les institucions públiques (ajuntaments, Consells, Govern, delegacions del govern estatal...), les quals a més a més poden fer molt perquè les empreses privades també s'hi afeigeixin; però aquelles no sempre ho fan així, sinó que sovint fan tot el contrari o, simplement, deixen que l'ús d'una o altra llengua depengui de la iniciativa del funcionari encarregat. Un exemple més concret d'aquestes situacions “banals” que són més influents d'allò que pensam en la qüestió de la llengua és el dels caixers automàtics dels aparcaments. Ara no ho record de tots, dels que hi ha a Palma, però sí que record que els que més conec (el de l'aeroport i qualcuns dels més recents de Ciutat) t'ofereixen la possibilitat de llegir les instruccions per a pagar en quatre llengües, una de les quals és la catalana. Qualcú pot pensar que això és bo, que hem aconseguit que se'ns tengui en compte, però la realitat és que el català hi és absolutament superflu, en aquestes màquines. Probablement ni en fan ús la majoria dels més acèrrims defensors de la llengua: perquè la màquina et parli en català primer has de pitjar el botonet de selecció lingüística tres vegades, perquè la catalana és la darrera de les llengües disponibles. La llengua en què la màquina et parla “per defecte” (mai tan ben dit!) és la castellana, i si vols arribar a la “pròpia” del país has de passar per les altres. Evidentment, si ets tot sol i no frisses, potser t'entretens a pitjar el botonet fins que surten les instruccions en català (si se t'acudeix!), però si frisses o si hi ha coa darrere tu ja no t'entretens en aquest joc, sobretot perquè en castellà també ho entens i et resol igualment el problema. ¿De qui depèn que la maquineta et parli d'entrada (“per virtut”) en català? Probablement de qualsevol buròcrata de la institució corresponent o, per ventura, de l'empresa concessionària del funcionament de les màquines. ¿Per què aquesta persona ha decidit que la primera llengua que ha de sortir és la castellana? ¿No incompleix aquesta decisió l'article 15, punt 2, de la Llei de Normalització Lingüística que diu: “A tots els rètols, indicacions i escrits en general, bilingües, la primera versió ha de ser la catalana, com a llengua pròpia de les Illes Balears”? Si d'entrada el caixer et parlàs en català (i en català fossin les instruccions que duu escrites a la carcassa, que tampoc no ho solen ser), haurien de ser els castellanoparlants els qui s'haurien d'entretenir a fer el canvi d'idioma, però com que molts segurament entenen el català, ja no ho farien; potser només els turistes s'hi veurien obligats, i així la nostra llengua acabaria dominant una situació aparantement “banal”, com dic, però freqüent per a una gran part de la població, que s'acostumaria a una cosa tan normal com que la llengua del país sigui la principal en aquestes ocasions. El català passaria de ser superflu, prescindible, com ho és ara en aquest context, a ser el codi principal de comunicació amb els clients, als quals, tanmateix, sempre els quedaria la possibilitat d'accedir al castellà si en tenguessin necessitat. Un petit exemple constant de normalitat lingüística que contribuiria molt més del que ens imaginam a desmuntar el mite que els “pobres” castellanoparlants se sentirien discriminats i desorientats dins una societat catalana normalitzada. Qui en sigui responsable, que en prengui nota. I en qualsevol cas, que assumeixi que la situació actual és discriminatòria per als catalanoparlants i que el català hi és tractat, en aquestes màquines, com la darrera llengua estrangera. Res de nou per a nosaltres, al cap i a la fi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG