Pobre anarquisme

16 d'abril de 2002

L'altre dia vaig assistir a la conferència del professor Ignasi de Llorens sobre l'anarquisme al segle XX, dins el cicle "Globalització, moviments socials i conflictes" organitzat a Palma per la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans. L'exposició del professor de Llorens va ser, des del punt de vista del contingut, extraordinària; una bona mostra del domini del tema per part del conferenciant, capaç de parlar una hora de tira sense necessitat de consultar cap paper, seguint perfectament el fil del discurs i mantenint l'atenció dels oients sense gens de defalliment. A l'hora del col·loqui, però, la seva brillantor expositora fallà, de cop, quan va haver de respondre a la pregunta de per què l'anarquisme, tan preocupat per la llibertat i la igualtat dels individus, no s'ha preocupat gens (o quasi gens) de la llibertat i la igualtat dels pobles. Quan esperàvem una explicació coherent amb allò que havia estat la xerrada, amb dades que ens mostrassin o bé les raons teòriques de l'anarquisme per desinteressar-se de la qüestió o bé que sí s'hi havia interessat en tal o tal altra ocasió, el senyor de Llorens caigué en el recurs fàcil de la caricatura del sentiment nacional, reduït al simple desig de menjar pa amb oli i a un concepte de "madre patria" [sic] basat en circumstàncies externes a la persona convenientment manipulades. Segons pareixia que volia dir, el fet que una persona hagi nascut en una comunitat concreta -com per exemple la catalana- no l'ha de condicionar ni l'ha d'influir per res, sinó que ha de tenir la llibertat de poder ser d'onsevulla, sense donar gens d'importància a la cultura que ha rebut en el seu entorn original. Curiosament, es va referir en concret al fet de ser català, però no al de ser espanyol, que sembla que té ben assumit.
Amb la seva caricatura -una manera de no respondre la pregunta que se li havia fet- de Llorens no va fer més que amagar la realitat de la pobresa teòrica anarquista enfront del fet nacional: la nació no existeix, sinó que és una invenció de la classe dominant per alienar les classes populars sotmeses als seus interessos econòmics; i el nacionalisme, basat per tant en una falsa entitat, és la causa immediata o mediata dels enfrontaments entre les persones, és a dir, de les guerres militars o econòmiques. Partint d'aquest pressupòsit, de fàcil proclamació, no es fa distinció entre el nacionalisme com a moviment de defensa d'un poble sotmès a un poder extern i el nacionalisme imperialista -que el professor Ulises Moulines prefereix anomenar hegemonisme- que pretén imposar el seu poder a altres pobles. L'anarquisme és, doncs, indiferent a la qüestió de l'alliberament de les nacions subjugades.
De fet, és aquesta la postura de les principals figures històriques de l'anarquisme (Reclus, Malatesta, Kropotkin...), amb l'excepció (insegura) de Bakunin, el qual es va mostrar sensible als problemes de les nacionalitats eslaves mancades al seu temps d'independència (polonesos, txecs, eslovacs, eslovens, croats, serbis, ucraïnesos...), que cridà a la revolta per a l'alliberament. Proudhon, el teòric francès del federalisme, no se'l plantejava com a solució a l'opressió nacional, sinó com a alternativa general d'organització oposada a la centralització econòmica i política; i Rudolf Rocker considerava tot nacionalisme reaccionari, encara que fos el de nacionalitats oprimides.
    El federalisme proudhonià influí en les tesis federalistes de Francesc Pi i Margall en la segona meitat del segle XIX, però en general els primers anarquistes catalans s'inseriren en el moviment anarquista espanyol sorgit com a ressò de la Primera Internacional, de manera que tampoc no desplegaren una teoria del nacionalisme i més tost hi foren també contraris. La paradoxa és que, mentre es mostraven hostils al moviment catalanista, no posaven en dubte l'existència d'Espanya, i així el 1910 es fundà a Barcelona el sindicat anarquista "Confederación Nacional del Trabajo", que amb el temps manifestaria ben clarament el seu espanyolisme amb frases com aquesta: "Así serà la España que renace de las ruinas: Múltiple y varia, dentro de una unidad indisoluble..." (Boletín de Información CNT-AIT-FAI de 12 de novembre de 1936). Quasi només la figura de Salvador Seguí, "El Noi del Sucre", dirigent important de la CNT catalana, se'n destaca com a defensora d'una Catalunya lliure.
    Amb una paraula, és una llàstima que l'anarquisme teòric sigui tan obcecadament individualista i incapaç d'un raonament ben construït davant la realitat nacional, existent encara que la neguin. Ara, és també una llàstima que amb una postura negadora de tal realitat l'anarquisme no faci altra cosa que posar-se de part del nacionalisme imperialista, al marc i a les estructures del qual s'adequa sense impugnar-lo. I és, finalment, també una llàstima que una persona de la categoria intel·lectual del professor Ignasi de Llorens, atrapada per aquestes mancances i contradiccions, sigui incapaç en un debat de donar una resposta sòlida a una pregunta no gens impertinent. Potser la seva profunda formació espanyola (evident en totes les citacions d'autors diversos que va fer durant l'exposició) li ho impedeix.