divendres, 11 de setembre de 2009

Una mica més sobre el model audiovisual per a les Illes Balears

18 de novembre de 2002

Acabant el meu escrit anterior sobre el model audiovisual per a les Illes Balears, deia que “hi ha altres coses a fer dins aquest camp”, i és d’aquestes que ara vull parlar.
Hi ha bastants d’emissores locals de ràdio i televisió a les Illes, unes millors que altres i unes més interessants que altres, com és lògic, desigualtat de vegades deguda a una diferent disponibilitat de recursos econòmics i de vegades, simplement, a una diferent capacitat organitzativa o imaginativa per aprofitar al màxim els recursos disponibles. Però hi ha també una altra diferència entre elles: la llengua d’emissió. N’hi ha que són exclusivament en català, n’hi ha que són exclusivament (o quasi) en castellà i n’hi ha que combinen les dues llengües, a part de les que són en altres llengües estrangeres. Tot i coneixent la dificultat legal per obligar unes emissores d’iniciativa majoritàriament privada o municipal a emetre en una determinada llengua, pens que unes subvencions oficials suficients i generoses farien que moltes d’aquestes emissores optassin definitivament per la llengua catalana com a llengua de comunicació amb el públic. I en aquest sentit ja és una passa positiva important l’acord amb la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió perquè aquesta cedeixi a les televisions illenques les seves produccions i les produccions estrangeres doblades en català. Baldament la normalització del català en els mitjans audiovisuals no es pugui sustentar només en aquestes emissores d’abast restringit, és indiscutible que el seu paper no pot ser ignorat i que, per insignificants que pareguin, la seva aportació és també indispensable.
Però, com ja he dit altres pics i no em cansaré de repetir-ho, per a una normalització efectiva del català a la ràdio i a la televisió no basta que les emissions siguin teòricament en català, sinó que ho han de ser absolutament (és a dir, sense freqüents intervencions, no traduïdes, en altres llengües) i realment (és a dir, en bon català). No és convenient l’aparició sovintejada de personatges que parlen castellà dins de programes suposadament en català, ni és acceptable –és clarament contrari als interessos de dignificació de la nostra llengua– que tant els presentadors (però sobretot aquests) com molts dels personatges convidats s’expressin en una llengua marcadament incorrecta i plena de barbarismes i vulgaritats (com en general la d’Ona Mallorca, lamentablement). I aquí també és important el model audiovisual previst des de la institució corresponent: s’ha de promoure i subvencionar la qualitat de les emissions en català, i s’ha de penalitzar de qualque manera la deixadesa i la divulgació d’una llengua corrompuda.
Finalment, un altre sector molt important a tenir en compte dins els mitjans audiovisuals és el del cinema, en versió d’exhibició pública en pantalla gran o bé en versió privada de vídeo i DVD. Fins ara, tota la política catalana (en conjunt) sobre el català al cinema s’ha limitat a demanar a les multinacionals que doblin a la nostra llengua les produccions de més envergadura, aquelles que previsiblement han d’estirar més públic, sobretot les infantils. Com que les multinacionals no hi tenen interès, els governs de Catalunya i de les Balears els han oferit grosses subvencions conjuntes, a canvi de les quals s’han obtengut unes poques còpies en català que han de competir sempre amb una majoria de castellanes. És a dir, en lloc de promoure una indústria pròpia en català del cinema, es destinen milers d’euros a engreixar les multinacionals nord-americanes, que tanmateix continuen ignorant-nos i encara se’n riuen, dels catalans, després d’haver cobrat. ¿Quantes de vegades, havent-hi la versió doblada en català que ha estat exhibida, les productores s’han negat a treure’n el vídeo o el DVD corresponent? D’aquesta manera serà molt difícil que arribem a tenir un cinema normalitzat, així que –sense deixar de procurar que els doblatges en català augmentin– seria de molt més profit fer una inversió forta, realment forta, que naturalment hauria de ser conjunta entre tots els governs catalans, per produir les nostres pròpies pel·lícules, en català i des del món català, que demostrarien als empresaris que el públic hi respon satisfactòriament i que la llengua catalana no és contrària al benefici econòmic. ¿Quants de fets de la nostra història son dignes de ser duits al cinema? ¿Us imaginau una pel·lícula sobre la conquista de Mallorca per part del Rei Jaume I? ¿O sobre la construcció de la Seu i del castell de Bellver? ¿O sobre les lluites de Canamunt i Canavall? ¿O sobre les germanies? ¿O sobre la Guerra de Successió? ¿Quantes d’obres importants de la nostra literatura podrien ser filmades? (¿El “Tirant lo Blanc”? ¿El “Curial i Güelfa”? ¿“Terres de l’Ebre”? ¿“El mecanoscrit del segon origen”?…) ¿Quants de productors i directors catalans es dedicarien a realitzar cinema català d’interès massiu si tenguessin una ajuda forta institucional que els garantís una bona distribució i uns mínims guanys? Mentre l’ajuda al cinema en català no vagi per aquí, el català al cinema serà marginal i no sortirà mai de la minorització.
Vet aquí si n’hi ha, de feina per uns mitjans audiovisuals en català!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG