dijous, 10 de setembre de 2009

Le patois des vieux

28 d'agost de 2001

“Lo patoès dels vielhs”, “el patuès dels vells”. Amb aquest mot, patois, derivat de patte ‘pota, peu d’animal’, amb el significat de “llenguatge grosser propi de gent inculta” (un sentit despectiu semblant al del castellà “patán”, “patoso”, també derivat de “pata”), es refereixen els joves del migdia francès a la llengua occitana, la llengua formada al sud de l’actual França, després de la desfeta de l’Imperi Romà d’Occident, a conseqüència de l’evolució local del llatí importat per la dominació romana. Aquesta llengua, tan semblant a la catalana que la nostra durant molt de temps va ser anomenada “llemosina” (el “llemosí” és un dels dialectes occitans) per personalitats culturals diverses, va ser en els segles XII i XIII vehicle d’expressió de la brillant literatura dels trobadors, i compta amb una tradició literària des de llavors ininterrompuda que té el punt culminant en Frederic Mistral, de Provença, premi Nobel l’any 1905.
¿Com és possible que una llengua d’un prestigi literari internacional indiscutible hagi pogut arribar a ser considerada per la seva pròpia gent “el patuès dels vells”? La història comença el 1539, quan el rei de França Francesc I ordena que els documents oficials siguin redactats en “langaige maternel françois”, en lloc d’en llatí, perquè els pugui entendre tothom. Aquest “langaige maternel françois” serà interpretat de manera restrictiva per escrivans, notaris i autoritats locals, de manera que entendran que es refereix únicament al “francès” del nord, de patró parisenc, i marginaran absolutament qualsevol altra llengua de l’ús públic oficial. Així, la llengua occitana serà exclosa de l’ús institucional (com la bretona i la basca, i, més endavant, la catalana, l’alemanya, la neerlandesa i la italiana, a Còrsega) i a poc a poc esdevindrà socialment una parlar de poca categoria, consideració que serà accentuada després de la Revolució republicana, la qual es planteja com a fita la desaparició de França de tota llengua que no sigui la francesa, denominada “langue de la liberté”. Quan a mitjan segle XIX la instrucció primària es fa obligatòria a tot l’estat, es deixa ben clar que el francès serà únic a escola, i els mestres castigaran fortament tots aquells alumnes que parlin en “patuès”. La funció de l’escola francesa no serà, doncs, la de dignificar la humanitat natural dels alumnes, valoritzant la seva cultura i ensenyant-los a escriure la seva llengua, sinó la d’humiliar-los i degradar-los moralment pel fet simple de ser allò que són per tradició i per naturalesa. Els proclamadors dels “Drets de l’Home” ignoraran un dels drets de l’home més elementals, el dret de ser qui és i de parlar la llengua del seu poble. I amb aquesta actitud França, la “grande France” que es diu a si mateixa campiona de la llibertat, traspassarà el segle XX, indiferent als tímids moviments reivindicatius de les diferents comunitats lingüístiques que ha sotmès i al prestigi literari que hagin pogut assolir.
Avui en dia la feina està feta. La llengua occitana, que encara a mitjan segle XX era present a les ciutats, actualment existeix només en boca d’una part de la població vella rural, que n’està empegueïda i just l'usa en la intimitat familiar, un poc per inèrcia, i en boca d’una petita minoria d’intel·lectuals, vells i joves. Escalivades pels càstigs sofrits a escola en la seva infantesa, les generacions nascudes dins el primer terç del segle XX van optar majoritàriament per no transmetre la seva llengua ancestral als fills, condemnant així a mort una cultura mil·lenària. La minoria que la va transmetre s’ha trobat, tanmateix, que els seus fills, els nascuts a l’entorn de mitjan segle, també hi han renunciat majoritàriament, pressionats per un entorn social absolutament afrancesat. Així que els néts d’aquelles generacions ja són quasi al 100 % exclusivament francesoparlants i per a ells l’occità no és més que el que diu el títol d’aquest article, “el patuès dels vells”, del qual s’avergonyeixen. L’excepció a aquesta situació desoladora són institucions com l’Institut d’Estudis Occitans, que encara lluita perquè la llengua sigui reconeguda per l’estat, uns quants grups musicals (sorprenentment, més que no suposaríem) que canten en occità (encara que es solen explicar en francès), voluntariosos professors d’occità aïllats dins alguns centres d’ensenyament secundari on són mal vists pels seus col·legues, escriptors entusiastes que escriuen llibres que pràcticament no tenen lectors i organitzacions com les “Calandretas”, escoles infantils d’iniciativa privada en llengua occitana més o menys presents a tot el país, amb una ajuda oficial molt desigual segons la regió.
França, que durant el franquisme era vista a casa nostra com un paradís de llibertat, té el miserable honor de ser l’estat d’Europa –i probablement del món– que més èxit ha tengut en la diabòlica tasca de destruir el seu propi patrimoni ètnic i lingüístic, i de rebot en la de destruir les relacions humanes familiars: molts de pares i fills, o avis i néts, tenen llengües diferents, i els segons senten vergonya dels primers perquè aquests parlen un patuès ignominiós, i cap element de la cultura dels avis no ha estat heretat pels joves, com si fossin d’un món acabat de crear. Això és l’estat francès que comença el segle XXI, un estat on els monuments de pedra i el paisatge natural són protegits i respectats, però on segles i segles de creació popular expressada en llengües diferents són a punt de l’extinció. La “gloire” i la “grandeur” basades en el genocidi. Ni llibertat, ni igualtat, ni fraternitat: extermini cultural, aquesta és la vertadera divisa de la República Francesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG