dimarts, 21 de desembre de 2010

Que la música sigui un model per la pau

18 de desembre de 2010

Ara fa dos anys, el 2 de desembre de 2008, en Tomeu Mestre , ‘Balutxo’, retreia en aquesta mateixa pàgina un dels escarnis més escandalosos que l’estat espanyol, aquest estat que ens té, ha causat a la creació artística catalana, de la qual, en lloc d’estar-ne orgullós (com correspondria a qualsevol estat digne dels seus ciutadans), n’està gelós; o que, pitjor encara, ignora deliberadament. En aquell article de fa dos anys en Balutxo explicava com les pressions d’aquest estat, aleshores controlat per la dictadura de Franco, havien impedit que el cant a la pau (“que la música sigui un model per la pau”, diuen dos dels seus versos) que el 1971 va estrenar Pau Casals a la seu de les Nacions Unides, amb música seva i lletra del poeta (anglès de naixement i estatunidenc de ciutadania) Wystan Hugh Auden, fos adoptat com a himne oficial de la institució internacional més important del món. Després de l’estrena de l’himne, l’octubre de 1971, aquest va caure en l’oblit (evidentment, a posta) i mai més ha tornat ser interpretat. La denúncia d’en Tomeu Mestre, clara i incisiva, no va ser, aquesta vegada, com ho són tantes de denúncies dels insults que rebem, un simple i inútil paper banyat, sinó que va provocar una reacció d’articles a la premsa i d’iniciatives polítiques, entre les quals les peticions del Parlament de les Balears i del Parlament de Catalunya perquè l’himne fos reconegut per l’ONU, amb instància a les autoritats espanyoles (que ara per ara són les úniques que, en nom nostre, poden actuar internacionalment) perquè facin totes les gestions necessàries encaminades a aquest fi. De llavors ençà, a més a més de les maniobres polítiques, de les quals encara no tenim cap resultat, hi ha hagut unes altres accions més concretes que poden ser més efectives, unes accions que hem d’agrair especialment a l’entusiasme d’una persona compromesa doblement amb el país i amb la música, Magdalena González, recent premi d’Actuació Cívica de la fundació Lluís Carulla i ànima del Forum Musicae. Na Magdalena va recollir amb il·lusió l’envit d’en Tomeu Mestre de recuperar l’himne compost per Casals i Auden i, amb el suport del Palau de la Música Catalana (post-Millet, naturalment), va iniciar un seguit llarg de gestions, no gens fàcils, per a obtenir una còpia de la partitura i del text originals i posar en marxa un projecte ambiciós, de gran envergadura, que pot significar,  a més a més de fer justícia als autors de l’himne, un impuls extraordinari, de ressò mundial, per a la nostra cultura, la cultura catalana: la interpretació el dia 24 d’octubre de 2011, a la seu de les Nacions Unides de Nova York, de l’obra de Pau Casals i W. H. Auden, a càrrec de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, del Cor Jove i del Cor de Noies de l’Orfeó Català, del Cor Jove dels Països Catalans i del Cor de la ‘Manhattan School of Music’ (que va participar en l’estrena el 1971), sota la direcció de Salvador Brotons. Seria la més important projecció internacional mai feta de la cultura catalana, presentada com a cultura de la pau. Em consta que la iniciativa ha interessat a les institucions catalanes (hi incloc les de les Balears) i les d’Andorra, estat independent, membre de les Nacions Unides, de llengua i cultura catalanes, i que aquestes han decidit canalitzar-la a través de l’Institut Ramon Llull; però és clar que sense el suport de l’estat espanyol, dins el qual vivim la immensa majoria dels catalans, serà difícil que tiri endavant. Si el govern espanyol de l’era democràtica actua com ho va fer el govern franquista, posant tots els entrebancs possibles a la realització d’aquest projecte, tendrem la confirmació definitiva i incontestable (per als qui encara ho dubten) que Espanya és incompatible amb la pluralitat lingüístico-cultural i, per tant, rebutja qualsevol iniciativa, per magnífica i important que sigui, que sorgeixi d’una comunitat cultural que no sigui la castellana. Justificarà, una vegada més, l’independentisme català. Si, al contrari, Espanya acull aquesta proposta i la defensa i la impulsa a l’ONU, ens podrem fer la il·lusió que qualque cosa comença a canviar en l’actitud de rebuig sistemàtic de la diversitat cultural de l’estat, i potser naixerà l’esperança d’una Espanya que comença a escoltar “els fills que li parlen en llengua no castellana”, com li va plantejar Joan Maragall. En qualsevol cas, que aquesta empresa triomfi també depèn de l’entusiasme amb què els catalans mateixos acollim els plans de ser a l’ONU l’octubre vinent, i per això gos des d’aquesta pàgina demanar que, en espera de la presentació oficial del projecte, tot d’una es posin en marxa tant la societat civil (entitats culturals i cíviques diverses, partits polítics, sindicats...) com la institucional (parlaments, governs, consells, ajuntaments, centres d’ensenyament i d’investigació...) perquè l’octubre que ve vegem culminada amb èxit la marxa a Nova York.

dissabte, 11 de desembre de 2010

ALOMAR, Antoni Ignasi: L'armament i la defensa a la Mallorca medieval. Terminologia. Palma, Institut d'Estudis Baleàrics, 1995.

"Llengua & Literatura" 7, 1996

Un buit important i mal d'omplir en el coneixement de la llengua catalana és el de la terminologia especialitzada medieval o, simplement, antiga. La manca d'aquest coneixement ha estat causa que a l'època moderna molts dels termes necessaris per a la utilització en disciplines concretes o determinats camps semàntics de la llengua s'hi hagin introduït de les llengües dominants (castellà, francès) o s'hagin hagut de crear a partir del no-res, ignorant una tradició potser existent.
De fet, no és només que es desconegui bastant la llengua especia- litzada de l'Edat Mitjana, sinó que és el conjunt de la llengua d'aquella època que encara se'ns ha de revelar en tots els seus detalls, tot i que, respecte al lèxic sobretot, comptem amb les contribucions importantíssimes que han representat tant el Diccionari Català-Valencià-Balear, de n'Alcover i en Moll, com el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, d'en Joan Coromines, tots possibles, en bona part, gràcies a la feina que ja en aquesta direcció feren, al segle passat, Marian Aguiló, Josep Balari i Josep-Bernat Alart.
Antoni Ignasi Alomar ha volgut, precisament, ajudar a omplir un d'aquests buits, el relacionat amb l'armament i la defensa a la Mallorca dels segles XIV i XV, terreny fins ara pràcticament inexplorat, oblidat fins i tot per l'estudi més important d'aquest tema que s'havia publicat fins ara, el de Martí de Riquer, L'arnès del cavaller (1968).
L'obra d'A. I. Alomar (amb la qual va obtenir el grau de Doctor a la Universitat de les Illes Balears el 16 de gener de 1992) és d'una gran envergadura, car per dur-la a terme ha hagut de consultar una quantitat extraordinària de documents dels segles estudiats, inèdits —molts— o publicats, especialment testaments, inventaris, encants, ordinacions i altres de pertanyents a les anomenades "fonts diplomàtiques". Amb tots els termes arreplegats ha establert un vocabulari complet de tots els objectes i conceptes relacionats amb les armes i la defensa que s'usaven o es coneixien a Mallorca durant les dues centúries esmentades. Aquest vocabulari és presentat des de diverses perspectives: des de la classificació morfològico-funcional (és a dir, bàsicament lingüística a partir de les relacions semàntiques entre els termes), des de la classificació antropològica (és a dir, a partir de l'ús que en feien les persones), des de la formació morfològica i semàntica (derivats, composts, sinècdoques, metonímies, metàfores i ironies), des de l'agrupació sinonímica i, finalment, des de la descripció lexicogràfica en forma de lèxic ordenat alfabèticament, on l'autor, a més de la definició del mot, n'aporta les dades més importants (1a aparició en document, etimologia, etc.).
L'obra, però no és només important per l'aportació immensa que fa al coneixement del català i d'un aspecte de la nostra cultura material (en la línia de l'escola "Wörter und Sachen", encara ara ben vigent) en una època ja llunyana ben delimitada, sinó que ho és també per la síntesi clara i precisa que fa del context històric en què va ser realitat l'objecte de l'estudi, amb una descripció sumària, però clara i completa, del marc social i militar característic dels segles XIV i XV, de les normes jurídiques i de les institucions relacionades amb la defensa, la indústria i el comerç de les armes, etc.
És, en definitiva, una molt bona i original aportació a la història de la nostra llengua i de la nostra cultura, que complementa i corregeix en molts de casos les grans obres lexicogràfiques esmentades al començament d'aquestes línies, sobretot respecte a l'etimologia de molts dels noms recollits i a la primera documentació, però també respecte a la gran quantitat de termes nous que hi afegeix, els quals fins ara restaven inèdits. En aquest sentit, és remarcable l'aparició de bastants noms d'origen italià i àrab típics de la nostra illa, reflex d'una particular relació d'aquesta amb les terres immediates veïnades per orient i per migjorn.
La documentació ampla (ocupa 150 pàgines!) que clou el llibre, ordenada cronològicament, i l'extensa bibliografia (21 pàgines) que el suporten, donen fe de l'immens esforç que A. I. Alomar ha hagut de fer per poder enllestir aquesta importantíssima contribució a la lexicografia i a la història catalanes.
Llàstima que, perquè no puguem parlar de la perfecció més gran, hàgim de lamentar que hi trobem algunes grafies o formes estranyes (peste per pesta, ps. 55 i 56; consolar per consular, p. 63), qualque castellanisme inexplicable (acreedors per creditors, p. 59), i qualque topònim estranger mal adaptat (Bolònia, Bruixes). A part d'algunes sigles, probablement errades, que no s'expliquen: ADM, DGEC...
En qualsevol cas, aquests petits detalls (que, de totes les maneres, s'haurien pogut evitar) no lleven gens de mèrit a l'obra, per la qual l'autor mereix la nostra felicitació.
 

dimarts, 16 de novembre de 2010

Parla Joan Solà i Cortassa

11 de novembre de 2010

Diguem-ho d'una altra manera: nosaltres hem d'aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten. La nostra vida en tots els sentits -econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic- no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra. Simplement perquè això definiria una vida raquítica i progressivament degradada. Ni podem, per tant, conformar-nos amb una llengua eternament híbrida, vergonyant respecte de les seves veïnes, feble socialment i pobra de capacitat expressiva. Els parlants d'una tal llengua irremissiblement han de sentir-se angoixats i humiliats, i tard o d'hora s'aniran desentenent de l'objecte que els provoca malestar.
(Discurs a l'acte de lliurament del 41è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, dimarts 9 de juny del 2009, en el Palau de la Música Catalana de Barcelona.)

Pregunta: Als 25 anys de la normalització lingüística, la denúncia de molts dels seus textos ve a dir que alguna cosa no marxa... 

Resposta: He conclòs que les comunitats humanes són essencialment rivals. Aquí hi ha una rivalitat entre Catalunya i Espanya que fa la convivència molt difícil. Perquè Espanya és una entitat fonamentalment militar, totalitària, intransigent amb la diversitat i no volem estar-hi sotmesos.
P. I això explota per la llengua?
R. No. Però el poble, l’individu i la llengua és el mateix. Com ho vol separar? És com separar la sang del cos. La llengua és espiritualment tan forta com la sang. El poble català ha estat sempre sotmès políticament i pagant més impostos del que toca: una humiliació repetitiva. Mentre no ens rebel·lem contra aquesta situació, la llengua no té solució.
 (…) 
P. A banda que el català recula s’hi afegeix ara la seva degradació.
R. La pobresa del català actual només ve del fet que no s’ha pogut ensenyar com una llengua normal i, per tant, fer que els alumnes llegissin llargament bons autors, manera excel·lent d’adquirir llenguatge ric i matisat. I després ve l’anual cançoneta de l’enfadós de la selectivitat: que si el català és massa difícil, etc. El que ensenyem ha de ser un català d’anar per casa que no pot passar del papa, mama, cadira i porró? No puc posar Carner però sí Machado? És una burla social. I mentrestant, el castellà és una llengua forta a Catalunya: aquí tothom balla, llegeix i renega en castellà; en català, no: sempre pateixes per si la frase és correcta. Es pot viure com a poble així?
(Entrevista de Carles Geli a Joan Solà publicada en el Quadern, suplement del diari EL PAÍS, edició per a Catalunya, dijous 18 de juny del 2009)

Vostè culpa els polítics de la situació de la llengua.
Els polítics mai s’han cregut que el català hagi de ser considerat tan important com el castellà, i la situació es degrada cada vegada més. Ens diuen que no és per a tant, que les estadístiques diuen que el català es recupera, que es fan tants cursos per a adults, però la percepció del ciutadà no és aqueixa, s’adona que tot això és mentida. Però en compte de dir que estem vivint uns anys molt difícils, en un món molt complex, en compte de reconèixer-ho i posar els mitjans per a superar-ho ho neguen perquè no es volen enfrontar al Govern central. Només recuperant l’autoestima com a poble i com a entitat política, del nivell que siga, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort per
a defensar també la teua llengua. No ens enganyen ja amb la propaganda televisiva i les estadístiques. Han de plantar cara. I l’Estat espanyol ha de ser plurilingüe d’una vegada.
(Entrevista de David Miró a Joan Solà publicada en el diari PÚBLICO diumenge 21 de juny del 2009)

Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel·li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar.
(...)
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'anava, ara sí, ofegant.
Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma, de València, de Perpinyà, d'Alacant, de l'Alguer o de Fraga.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col·lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa gens de falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.
(...)
Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.
(Discurs en el Parlament de Catalunya, dimecres 1 de juliol del 2009)

Per la selecció i la transcripció dels texts, amb honor i gratitud, Jaume Corbera Pou.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Capell, barret... "sombrero!"


11 d'octubre de 2010

L’únic partit dretà i pancatalanista de les Balears (almanco és l’únic que té presència abundant a tots els Països Catalans de l’estat espanyol) és també l’únic, mirau per on, que no té altra obsessió que destruir la cultura i la llengua d’aquests països. És un partit que no es priva d’escàndols de corrupció, i grossa, per tot allà on remena l’oli (i, és clar, se n’unta els dits), un partit ple d’imputats per, dit finament, negocis bruts, entre els quals un ex-president autonòmic i un actual president autonòmic, i un president de Diputació, desafortunadament amb el mateix llinatge que el mestre ordenador de la llengua catalana, a més de batles diversos el nom dels quals val més no recordar. Aquest partit exemplar –ple de beats falsos que es neguen a condemnar la violència del règim franquista, del qual és hereu–, a València, on governa, a pesar de tota la porqueria que l’empastifa, des de fa 15 anys, ha aconseguit que l’ús de la llengua pròpia del país, la mateixa que la nostra, allà anomenada “valencià” i internacionalment coneguda com a “català”, reculi, minvi, en una proporció escandalosa: des del 1992 al 2005 l’ús a casa, amb la família (que és el darrer reducte on es refugia una llengua marginada), del “valencià” va decaure del 51 % al 36 %, i a la capital, València, disminuí del 22 % al 17 %; i a més a més, la qual cosa no sé si és pitjor, va pujar del 3 % al 10 % el percentatge dels qui creuen que encara s’hauria d’usar menys, és a dir dels qui valoren negativament l’ús de la llengua del país (vegeu-ho a Brauli Montoya Abat: L’ús interpersonal del català al País Valencià, Barcelona 2009). Vet aquí la vertadera meta d’aquest partit, el nom del qual no diré per a no embrutar el paper: darrere la seva negació rotunda i vigorosa de la identitat entre valencià i el català, darrere la seva defensa aferrissada de les modalitats locals (que els dirigents i membres del govern valencià no usen mai), no hi ha altre objectiu que l’eliminació, l’extermini, de la llengua pròpia de València, que és la mateixa que la de les Balears. Aquí, en aquestes illes, s’havia aconseguit en un primer moment, als inicis de la mal anomenada “autonomia” (“mal anomenada” perquè no és més que una dependència gestionada per indígenes), que la qüestió del nom i del reconeixement de la identitat de la nostra llengua pròpia no fos un problema, i que fins i tot es fessin esforços per a fer de l’escola el bastió més fort de la defensa i la promoció del català, situació que més o manco s’ha mantengut fins al present, fins i tot durant el període daurat de l’espoliació matista. Ara, però, la secció local “renovada” d’aqueix partit (els lladres han deixat pas als lingüicides), es planteja com a principal propòsit per als anys vinents, si el resultat de les votacions pròximes els ho permet (penós país tendrem si les eleccions permeten el retorn d’aquells que un conseller insular va designar, ben expressivament, com “el sindicat del crim”), dur el català de les Balears pel mateix camí per on han duit el català de València, el camí de la minorització absoluta cap a la conseqüent desaparició. I no se n’amaguen, dels seus propòsits, ho diuen ben a la cara: aquí no parlam català, sinó “modalitats”, i a més a més aquestes modalitats no s’han d’imposar a ningú; a escola els pares han de poder triar si volen l’ensenyament “en modalitat” o en castellà… I han tornat treure el fantasma de les imposicions des de Catalunya, amb ridiculeses com que aquí deim “capell” i no “barret”, quan en realitat allò que volen és que tothom digui “sombrero”… Exactament la mateixa tàctica que han aplicat a València, on els ha donat tan bon resultat. Recentment han aprofitat un conflicte a l’escola de Son Caliu per a empudir l’ambient d’anticatalanisme, i és previsible que en els mesos vinents de conflictes lingüístics en sortiran com a bolets, perquè és una tàctica que (es pensen que) els dóna vots.
És ben lamentable que novament ens trobem en aquesta situació, la qual, tanmateix, es veia a venir. Però també serà lamentable que dins unes circumstàncies tan delicades els partits que s’autoconsideren defensors del país i de les seves senyes identitàries no siguin capaços de fer pinya per a aturar el monstre a les eleccions vinents. I encara seria molt més lamentable que, en una hipotètica situació de majoria relativa dels lingüicides, aquests tenguessin el suport d’un altre partit de dretes d’extensió només illenca. Ara per ara aquest diu que no hi comptin, per a anar contra la llengua, però com que la paraula del polític val poc més que el rostoll, haurem de viure en la incertesa fins al moment decisiu. La misèria, desgraciadament, ens inunda.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Comerciar en català no fa mal a ningú

15 de setembre de 2010

Un dels àmbits on la llengua catalana costa de més de normalitzar, a les Balears, és el del comerç, i no només en les relacions entre proveïdors i botiguers o detallistes, que és complicada per la quantitat de documents que mou, sinó també en les relacions dels botiguers amb els clients. Aquesta és una relació molt personificada, en què el botiguer intenta atreure l’atenció i la confiança de les persones, totes en general, perquè totes són compradors potencials, però de manera individualitzada, amb familiaritat, amb la pretensió que el possible client es senti tractat com si hi hagués de sempre una relació amical entre ell i el venedor. Fixau-vos que la publicitat normalment es dirigeix al públic en 2ª persona, normalment del singular (“tu”) i de vegades també en plural (“vosaltres”), però mai ho fa en 3ª persona (“vostè”, “vostès”), perquè aquesta implica distanciament, el qual no convé a qui pretén convèncer-nos de la bonesa del servei o del producte que ofereix. Si això és així, i ho podem comprovar contínuament, pareix que hauria de ser fàcil veure, per part dels comerciants, que als catalanoparlants ens és més familiar, més amical, ens inspira més confiança, que se’ns dirigeixin en la nostra llengua, la llengua normal de les nostres relacions amb l’entorn. Dic “hauria de ser fàcil veure”, però la realitat és que són ben pocs els qui ho veuen, perquè la majoria, la immensa majoria, de botiguers continuen presoners del sentiment diglòssic que els fa pensar que adreçar-se al públic és un acte social de tanta importància que s’ha de fer en la llengua socialment prestigiada pel poder, i ni hi pensen, a utilitzar el català; i, si hi pensen, el descarten, per por de ser vists com a “localistes”, “folkòrics”, o, fins i tot, “antiespanyols”. La tasca de les institucions de govern hauria d’haver estat, durant aquestes dècades d’autonomieta, la d’anul·lar (o almenys intentar-ho) aquest sentiment diglòssic i convèncer els botiguers que relacionar-se amb els clients (també) en català no els havia de perjudicar, sinó que, ben al contrari, els beneficiaria. I ja no es tracta, simplement, que t’entenguin si parles en la llengua pròpia del país, sinó que t’hi parlin i hi retolin els avisos i les comunicacions, i hi redactin tots aquells escrits que generin per a atendre el públic. De fet hi ha exemples a balquena que ho demostren, que retolar en català no perjudica les vendes: a Catalunya avui en dia són milers, bastants, els establiments retolats en català, i mantenen la seva clientela sense problemes especials per aquesta qüestió, i molts dels clients no són, ni tan sols, catalanoparlants. A ciutats petites i pobles de l’interior, per exemple, fins i tot és difícil trobar-hi rètols en castellà. Quasi quasi es pot dir que en aquestes poblacions s’hi ha assolit la plena normalització del català. A les Balears som molt lluny d’aquesta situació, encara que a tots els pobles n’hi ha, de comerços retolats en català (i no em referesc només al rètol que hi dóna el nom, sinó també als cartells i avisos interiors), i sobreviuen igual de bé (o de malament) que els altres. Fins i tot hi ha qualque gran superfície que en un moment concret va decidir que podia usar el català en tota la retolació, i sé ben cert que això no li ha fet perdre clients (potser qualque fanàtic ultra de l’espanyolisme...), perquè sempre és plena, i no tothom que hi va és catalanoparlant. I hi ha una perfumeria, amb seu social a Petra, però present per tot Mallorca, que té el català com a llengua de relació amb els clients, i no pareix que li vagi més malament que a les altres. I algunes entitats bancàries del país (del nostre, vull dir), entre les quals una de les més poderoses de l’estat, usen el català amb tota normalitat sense que això els hagi causat pèrdues (vaja, ho supòs, perquè segur que si fos així ja no l’usarien). Amb una paraula, usar el català comercialment no fa mal a ningú i sé ben cert que, ben al contrari, és un atractiu més per a moltes de persones que són sensibles a aquesta qüestió i, davant diverses ofertes comercials semblants, prefereixen aquella que té en compte la nostra llengua. Això ho han entès bé, per exemple, els nous propietaris de la companya aèria Spanair: mentre va ser mallorquina o gestionada des de Mallorca, Spanair es comportava com una companyia forastera, amb el castellà i l’anglès com a llengües principals de relació (no record si n’hi havia qualcuna altra, però no hi era el català); ara que és propietat majoritària d’empresaris de Catalunya, el català és una de les llengües de relació de la companyia, que fins i tot l’ha introduït a la revista que ofereix als viatgers dins els avions, la qual es pot llegir en castellà, català o anglès. Si a Catalunya, una de les comunitats europees més dinàmiques econòmicament, el català hi és present pertot i aquesta presència no hi dificulta el guany econòmic, sinó que fins i tot possiblement el potencia, ¿enteneu per què aquesta resistència de les empreses balears a incorporar la llengua pròpia del país en la relació amb el públic? No és una qüestió d’ideologia, sinó d’imatge i de complicitat amb la població catalanoparlant. Podeu estar ben segurs que no és per ideologia que Spanair parla en català actualment (com ho fan, per internet, també Iberia i AirEuropa i RyanAir i EasyJet, i potser qualcuna altra), en canvi sí que és per ideologia (feixistitzant) que no ho fa aqueixa companyia alemanya dirigida aquí per un senyor de llinatge germànic que fa uns dies va ser encarregat d’insultar la memòria del Rei En Jaume i a tots els mallorquins a Santa Ponça. Diuen que els qui demanam la normalitat del català som uns “radicals” que volem imposar no sé què, però la realitat demostra que allà on el català funciona com una llengua normal la societat és tranquil·la, no hi ha conflicte, la gent es sent satisfeta i l’economia no pateix ni més ni menys per aquesta raó. Amb l’impuls institucional adequat i oportú des de fa anys probablement avui a les Balears la llengua catalana seria molt més present dins la vida comercial; la poca iniciativa institucional, però, ens ha fet estancar en aquesta situació de minorització social del català i ha encoratjat la postura dels qui ens voldrien desapareguts. Jo, en qualsevol cas, tenc ben clar amb quina companyia aèria no he de volar mai mentre s’hi mantengui al capdavant aqueix personatge digne del III Reich.

dimarts, 31 d’agost de 2010

Negats dins un tassó d'aigua

28 d'agost de 2010

"Perquè la llengua del diari sigui adequada, el lector l'ha de reconèixer com a pròpia, és a dir, s'ha d'acostar al màxim a la llengua que en general es fa servir més sovint." Així comença el "Manual d'estil del Diari de Balears", un opuscle anònim mai publicat però que suposadament té un ús intern al diari des dels seus inicis. "La intenció és que el codi utilitzat sigui percebut fàcilment com a propi pels receptors, sempre dins els límits de la correcció i respectant la normativa de la llengua catalana." Aquest paràgraf és de la pàgina 13 del "Llibre d'estil per als mitjans de comunicació orals i escrits", publicat (2005) per la Universitat de les Illes Balears i el Consell de Mallorca, redactat per Neus Picó i Mª Magdalena Ramon i supervisat pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General (n'hi ha una edició de 2006 feta pel Consell de Menorca). Entre un i altre manual o llibre d'estil, el 1999 va ser publicat (i reeditat el 2008), també pel Consell de Mallorca, el llibre "La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l'ús públic", redactat per Antoni I. Alomar, Gabriel Bibiloni, Joan Melià i qui signa aquest article. No es pot dir, doncs, que els nostres professionals de la informació no tenguin eines a l'abast que els facilitin l'adquisició d'un llenguatge correcte i, a la vegada, adequat a la realitat dialectal de les Balears, un llenguatge que, com es proposen tots aquests llibres d'estil, els lectors o els oients reconeguin fàcilment com a propi. Si això és així a la teoria, a la pràctica la cosa és molt diferent, perquè tant la llengua que sentim a les emissores en català de les Illes com la que llegim en aquest diari (no puc deixar de fer-hi referència) és, en general, lluny de l'ideal expressat en les citacions inicials d'aquest article. L'objectiu que s'haurien d'haver proposat tots aquests mitjans és el d'elaborar una llengua fàcil per al públic, absolutament correcta i, alhora, respectuosa amb la tradició culta balear i respectuosa amb les particularitats dialectals amb què els parlants es senten més identificats i que estan plenament acceptades i reconegudes per la normativa vigent, així com amb tots aquells usos típics que són un enriquiment per a la llengua general. Això no obstant, la realitat del producte que se'ns ofereix és prou distant d'aquest objectiu, bé per desorientació o inseguretat dels professionals que presenten o redacten les notícies i els comentaris, bé per impotència (¿per què, si no?) dels professionals assessors i correctors lingüístics que han de procurar-ne la correcció. Un exemple, clar i repetit contínuament a tots els mitjans, orals i escrits "3 ferits en xocar un cotxe amb un arbre". Aquesta frase és inexistent en (bon) català, mai ningú no l'havia dita abans que els mitjans periodístics la introduïssin. "En xocar" té un valor de simultaneïtat puntual, mai de causa, per la qual cosa genuïnament la frase vol dir "3 ferits en el moment de xocar un cotxe...", ¿i quin sentit té això? No en té gens, perquè en el moment de xocar el cotxe no hi havia ferits! Però és clar, allò que en realitat vol dir qui fa aquesta frase és "3 ferits com a conseqüència d'haver xocat un cotxe...", i si la fa d'aquella manera absurda i els lectors o oients l'entenen és perquè calca la frase castellana "3 heridos al chocar un coche..." Per dignitat, senyors periodistes, no continueu fent aquesta construcció no catalana! "A les Balears, per exemple, determinades persones confonen la varietat estàndard amb la varietat dialectal barcelonina. És per aquest motiu que a vegades eviten formes com som per sóc o tenc per tinc o pens per penso només perquè són les formes que utilitzen mitjans de gran impacte social que emeten des de Barcelona" és un paràgraf del "Llibre d'estil per als mitjans..." (p. 12), que exposa, crec que amb claredat, la confusió que pateixen moltes de persones de les Balears, que creuen que les formes (lèxiques i morfològiques) i construccions del català central són les bones, i que per tant s'han d'evitar les formes i construccions pròpies del català illenc. Els nostres mitjans no se n'escapen, d'aquesta confusió, i tant aquest "Diari de Balears" com les ràdios i les televisions (IB3, Ona Mallorca, TVM) tendeixen a utilitzar formes verbals més pròpies del català central (tinc, tingui, vinc, vingui, fugit, fregit, dut, penedeix, anés...) en lloc de les autòctones tradicionals, ben correctes (tenc, tengui, vénc, véngui, fuit, frit, duit, penet, anàs...). Com també fugen ben sovint de les nostres formes lèxiques tradicionals i les substitueixen, de vegades malament, per altres jutjades més correctes. Així, n'hi ha que parlen de paper mullat (¿heu mullat mai paper dins la xocolata o el cafè-amb-llet?), n'hi ha que llancen les escombraries en lloc de tirar el fems ("Sortí per anar a llançar el fems...", deia un titular d'aquest diari el passat dia 25, com si l'hagués de llançar enfora), n'hi ha que prefereixen el cartró al cartó de tota la vida i n'hi ha que reben clatellades, tot i que els illencs només tenim clotell. Desencertada manera de complir el desig expressat per la frase inicial d'aquest article. En el català balear, a més a més, s'han mantengut fins al parlar de les generacions que en podríem dir "de la segona edat", diferències de matís semàntic o contextual que són una riquesa lingüística que val la pena mantenir, també perquè sovint fan més clar el missatge. Som molts, per sort, els qui encara distingim obrir-se i badar-se, tancar i aclucar i cloure, reparar i mirar, ofegar(-se) i negar(-se), etc. Els mitjans de comunicació haurien d'utilitzar un llenguatge que incorporàs aquestes diferències, no que les anul·làs del tot; haurien de contribuir a mantenir la nostra riquesa expressiva, no a oblidar-la. No es comprèn, doncs, que aquests mitjans, i hi torn incloure aquest diari, en fer referència a la trista notícia, desgraciadament massa repetida a l'estiu, de gent morta per asfíxia dins l'aigua, no ho facin amb el verb negar-se, molt més precís que ofegar-se. Un ofegat a tal o tal banda ho pot ser per moltes de causes (per haver-se penjat d'una corda, per haver estat assassinat per qualcú que li ha estret el coll, per haver fet mala via amb un cos sòlid, per immersió dins l'aigua...), un negat, en canvi, només ho pot ser per immersió dins un líquid (normalment aigua, és clar). Quantes vegades no ens hem negat dins un tassó d'aigua!
Hi ha una llengua catalana, però no una única llengua catalana. L'estàndard català admet matisos, s'adapta fàcilment a la tradició culta de cada comunitat catalanoparlant, i res (si no és la ignorància) no ens obliga a menysprear aquelles formes ben genuïnes i tradicionals que ens són pròpies i que, de qualque manera, ens ajuden a caracteritzar-nos entre tots els catalanoparlants. Si nosaltres no valoram allò que és nostre, en aquest cas la llengua amb els seus trets específics, ningú no ho farà per nosaltres. Responsabilitat dels mitjans de comunicació del país és ser l'exemple, el model, a seguir en aquesta tasca de recuperació lingüística. Que ho facin bé o malament pot ser decisiu per al procés, perquè només si els parlants s'hi senten implicats el procés pot culminar positivament. Sense calcs de cap altra llengua i cultivant la nostra modalitat genuïna, aquella en què ens reconeixem, contribuirem a recuperar-ne el prestigi. Tots hi sortirem guanyant, i la llengua també.

dissabte, 21 d’agost de 2010

Una llengua per a una nació*

Setembre de 1987

El lent procés de recuperació lingüística que va començar a casa nostra ja fa uns quants anys, amb l'aparició dels primers mitjans de comunicació de masses en català d'un ample abast (l'«Avui», Ràdio 4 i, un poc més endavant, «El Món», Catalunya Ràdio, TV3, etc.), ens feia tenir esperances, a tots els qui des dels inicis de la maduresa centram els majors esforços en la consecució d'una situació de «normalitat» per a la nostra llengua, que la nova singladura seria un fort suport en la pugna per retornar a l'idioma la puresa i la dignitat que tants d'anys de sotmetiment li havien mig desfet. Confiàvem, també, que aquests nous mitjans de comunicació serien una eina fonamental en la difusió de la consciència nacional catalana, acostumant els lectors, els oients o els telespectadors a rebre, primer de tot, informació de tots els Països Catalans (si voleu, digau-li Catalunya), i després de la resta del món; i acostumant-los, també, a llegir i escoltar una modalitat de llengua estàndard correcta i integradora de tota la diversitat dialectal, no excloent. És a dir, confiàvem que, amb aquests nous instruments, poderosos, es començaria a bastir de bell nou la nació catalana i se la dotaria de la llengua unitària, però integradora. que l'havia d'identificar públicament davant les altres nacions del món. Ben prest, però, començaren les desil·lusions, deixant de banda el cas de Ràdio 4, emissora purament local de Barcelona i filial de Radio Nacional de España. El diari «Avui», que havia començat amb una secció important titulada precisament «Països Catalans», on es recollien realment notícies de totes les nostres comarques, va iniciar una reducció progressiva de les pàgines d'aquesta secció, fins que va quedar limitada al mapa del temps, en un quadret de la segona pàgina. Ja només s'informava de la Catalunya «estricta» (o estreta), amb qualque infiltració escadussera, de tant en tant, de notícies del País Valencià, de les Balears o de la Catalunya Nord. Amb tot, en l'aspecte lingüístic, l'«Avui» mantenia una dignitat, intentant, després d'una inseguretat inicial (tots recordam aquell famós titular «Kissinger està empiocat»), emprar un model de llengua no excessivament literari o recercat, ni tampoc massa col·loquial o dialectal. Era, de fet, un model equilibrat i, fins i tot, integrador. I, a més a més, respectuós amb les normes de l'IEC. Vet aquí, però, que un bon dia comencen a sortir veus reclamant «una llengua moderna» i defensant, amb aquesta excusa, l'eliminació de l'estàndard de paraules i construccions que consideren «arcaiques», i la incorporació de castellanismes «històrics». Entre les primeres, cal eliminar, per exemple, «cercar», «enguany», «romandre», «darrer»..., ben vives a molts indrets de les terres catalanes; entre els segons, cal incorporar «barco», «disfrutar», «despedir», etc. Fixau-vos que el resultat n'és, simplement, l'acostament a l'espanyol: «buscar», «aquest any», «quedar», «últim», «barco», «disfrutar», «despedir»... Un dels primers apòstols que record d'aquesta espanyolització del català és el senyor Ricard Fité, a un article a «Crònica», del 3 de maig de 1982. Més o manco coincidint amb aquestes inicials apologies de « l'acostament a la llengua parlada» (s'entén «a Barcelona»), apareixen les emissores de la Generalitat (Catalunya Ràdio —es veu que els anglicismes també són símptomes de modernitat— i Ràdio Associació de Catalunya), on ben aviat va a parar el senyor Ricard Fité. La desil·lusió dels qui ens havíem fet aquelles esperances s'engrandeix: tot i que Catalunya Ràdio s'autoproclama «l'emissora nacional de Catalunya», tot d'una es veu que no passa de ser una emissora regional. Per als seus dirigents i presentadors, el món es divideix en «Catalunya» (= les quatre províncies), «la resta de l'estat» (= les altres regions d'Espanya, incloent-hi el País Valencià i les Illes Balears —de la Franja de Ponent, no n'hi he sentit a parlar mai—), «Andorra» i l'estranger. La Catalunya del Nord, a vegades fa part de «Catalunya» (a l'hora de dir les temperatures matinals, per exemple) i altres de «l'estranger» (quan hi ha eleccions a França, per exemple). La ignorància que Catalunya Ràdio té de tols els catalans no «principatins», i la seva vocació espanyola, són clarament manifestes si es pensa, com a exemple, que a un programa tan popular com és «Fil directe» hi han acudit poquíssimes vegades balears o valencians no vinculats molt estretament a Barcelona (com són n'Aina Moll, n'Isidor Marí, na Maria del Mar Bonet, en Raimon...); en canvi, sí que hi han estat convidats espanyols tan importants per a Catalunya (?) com en Santiago Carrillo, en Fraga Iribarne, en Jorge Verstrynge, en Joaquín Leguina o en Tip i en Coll. I per altra banda, les directrius Fité queden immediatament marcades en el model lingüístic que s'hi sent: els «barcos», els «disfrutar», els «sigut», els «conèixe'ls», etc., sovint acompanyats de pronúncies «xaves», configuren el nou patró de l'estàndard hispano-barceloní que l'emissora, i la seva germana RAC, comencen a difondre. Sorgeix, per fi, la tan esperada «televisió catalana», anomenada (simptomàticament) TV3 (quines són les TV1 i TV2?). Altre pic, l'expectació que havia desvetlat aviat es transforma en una nova, i més fonda, desil·lusió. També TV3 no vol ser més que la TV regional de les quatre províncies: per si qualcú ho dubtava, ho mostra clarament el mapa que es fa servir per a l'espai del temps. Però igualment s'entén escoltant els «telenotícies» o qualsevol altre programa amb referències geogràfiques. Per a TV3 és ben clar que els únics catalans són «ells», els de la jurisdicció d'en Pujol. I, naturalment, el sentiment provincià espanyol queda també refleclit en el tipus de llengua triat: sota la influència de la verinosa doctrina Fité-Pericay-Toutain (si bé encara aquests dos no l'han revelada completament i clarament), la TV3 acull al seu si castellanismes descarats, el més espectacular dels quals és tal volta el títol d'un programa de divulgació mèdica: «Curar-se en salut», i formes col·loquials del català central (sobretot barceloní) que ningú mai no s'havia atrevit a reivindicar per a l'estàndard: «comprà'l», «merèixe'l», «aneu's-en», «fixeu's-hi», «he sigut»... Alhora, s'hi prohibeixen —si no explícitament, si tàcitament— paraules, formes i construccions que no són corrents en els dialectes més acostats a Barcelona: «l'he vista», «he estat», «comprar-lo», «per a», «vingué», «anàrem», etc. Tot això, naturalment, amb el sa criteri «d'acostar la llengua dels mitjans de comunicació a la parla del poble» (¿a quin poble?, ¿al poble del senyor Fité, el senyor Toutain i cl senyor Pericay?). Quan, fa devers un any, en Xavier Pericay i en Ferran Toutain tragueren el seu llibre, en realitat allò que varen fer va ser divulgar els arguments que ja es feien servir a les emissores de la Generalitat i a la TV3 per escampar el seu model lingüístic, i revestir-los, a més a més, d'una aparent autoritat, que ells mateixos s'atorgaven. Si és ver que l'IEC ha estat inoperant durant molts d'anys i no ha sabut o pogut complir el seu paper dirigent de la modernització del català, també és ver que ningú en concret no té el dret d'autoproclamarse profeta salvador de la llengua popular i d'establir una nova censura. En realitat, és això que han fet especialment en Toutain i en Pericay: desqualificar l'Institut i autoerigir-se en nous directors de l'estandardització, canviant la llista de formes i paraules prohibides d'aquell per una altra, on han ficat indiscriminadament vertaders arcaismes pertot inusuals (com «àdhuc», «car», «nogensmenys», «dempeus», etc.) i dialectalismes no propis de Barcelona, però vivíssims a unes o altres comarques catalanes (com «enguany», «cercar», «romandre», «escurar», «darrer», «mancar», «capell», «eixir», «aturar»...). Podem acceptar, però, que no tota la culpa d'aquesta nova actitud és només d'aquests dos filòlegs. Tampoc no es pot dir que vagi ser el senyor Fité que s'ho va inventar tot. En un escrit datat al 6 de juny de 1983, en Ricard Fité, Cap de la Unitat d'Assessorament Lingüístic de les emissores de la Generalitat, establia el «tipus de català» que s'hi havia de fer servir. Les normes, en l'orientació fins ara comentada, es resumeixen en aquesta frase (full tercer del dit escrit): «L'esperit que ha de presidir el tipus de llengua a utilitzar és el que es desprèn de les innovacions que presenta el Diccionari manual Pompeu Fabra aparegut no fa gaire...» L'espanyolització de la llengua fonamentada en un diccionari que duu el nom d'en Fabra! I és que, efectivament, utilitzant com a escut i pretext el nom d'en Fabra, un conjunt de «savis» va publicar aquest «diccionari manual» on tenen cabuda una munió de castellanismes d'ús més o menys general, però vius sobretot a Barcelona. D'això, senzillament, se n'ha de dir profanació de l'obra fabriana, i si l'editorial fos honesta, n'hauria eliminat qualsevol referència. Més endavant, ara fa un any, en Ricard Fité Labaila difonia un altre document intern per a les emissores de la Generalitat: «Orientacions per a l'ús de la llengua a Catalunya Ràdio i RAC», Abril 1986. Reconec que, en la teoria general, les orientacions són vàlides i, ben aplicades, poden conformar un model de llenguatge radiofònic nacional acceptable per tothom. Mostra el llautó, però, quan en els exemples pràctics insisteix que «"cercar" no ha de substituir "buscar"», que «disfrutar» és alternativa a «gaudir» i «fruir» (pàg. 12), que «"Enguany" no és més català que "aquest any"» (pàg. 13), que «"últim és més corrent que "darrer » o que no cal evitar «"sigut", perquè la seva forma normativa "estat" queda sovint detonant en la llengua oral i fomenta més confusió entre "ser" i "estar"; a més "sigut" és la forma habitual del català central (el subratllat és meu) i de la majoria de parlants» (pàg. 21) (per al senyor Fité, es veu que els mallorquins som detonants i confusionaris...). I sobretot, és marcadament espanyolitzant I'«orientació» pràctica 58: «Les declaracions gravades (sic) en una llengua que no sigui el català s'hi han de doblar. Si són en castellà, no cal» (el subratllat també és meu). Amb molta de sorpresa, d'altra banda, hem vist que la nova moda del «català light» (= català espanyolitzat) ha arribat també a altres institucions, a part de la ràdio i la TV. El novembre passat l'Ajuntament de Barcelona ens enflocava en un anunci als diaris el seu desig que «L'interior de les mançanes ha de ser verd», dins la campanya «Barcelona, posa't guapa» (tornen ser meus els subratllats). I més o manco pel mateix temps apareixia al mercat una obra literària de l'autor Yukio Mishima, traduïda al català per Josep M. Fulquet (el mateix que a un article sobre aquest tema a «El País» del 26 de gener de 1986 parla de les excursions filològiques d'en Joan Alcover...), amb el nom d'El mariner que va perdre la gràcia del mar, publicada per la prestigiosa Enciclopèdia Catalana a la col·lecció «Proa». La traducció és un exemple de menyspreu per la normativa, però en Fulquet se sent amb coratge de defensar-la a les darreres pàgines, en un intent de justificar l'injustificable, adduint, això sí, l'autoritat d'en Joan Coromines per a legitimar l'ús de castellanismes, o de Fabra mateix per a abonar algunes reduccions de pronoms, pròpies d'alguns parlars col·loquials. Tal volta aquí és oportú respondre que, per una part, no tot allò que diu en Coromines és incontestablement cert i que, per altra part, en moltes d'ocasions és, simplement, la seva opinió, contrastable amb la dels altres. Respecte a la qüestió dels pronoms, en Fulquet vol ignorar que en Fabra, si bé és ver que parla de les combinacions anà'ns-en, portà'us-el, di'ls-ho, coneixe'la, estrenye'l, vence'ns, mirem's-el, anem's-en, mireu'sel, aneu's-en, com a «admissibles», també és ver que considera les altres (anar-nos-en, portar-vos-el..., anem-nos-en, mireu-vos-el, etc.) com a «preferibles»; en tot cas, aquelles són «menys bones» o «familiars» (vegeu la Gramàtica catalana de 1956 i les Converses filògiques, I, edició de Joaquim Rafel i Fontanals, pàgs. 63 i 91-94, respectivament). I, a més, no deixen de ser construccions dialectalment limitades i estranyes a la majoria de catalanoparlants. En realitat, doncs, la traducció d'en Fulquet està desprestigiada pel model lingüístic que ha triat i desprestigia qui l'ha editada. És una llàstima. Deia, als primers paràgrafs d'aquest escrit, que l'«Avui» havia mantengut una dignitat lingüística. Però en la darrera remodelació també hi ha entrat el senvor Fité, i això ja s'ha notat. Per altra banda, el nou «Diari de Barcelona» (realment, el títol que duu no podia ser més encertat) segueix les directrius lingüístiques d'en Xavier Pericay, la qual cosa vol dir que s'hi ha eliminat la distinció per - per a, que el «sigut» hi és exclusiu com a participi de «ser», que hi tenen entrada castellanismes com «disfrutar» i molts d'altres; en definitiva, que s'ha acostat la llengua escrita a la parlada... a Barcelona (= hispano-barceloní). Tot això en consonància amb la línia «nacional» presa pel diari, que es presenta amb les seccions «Catalunya» (= les quatre províncies), Espanya (on entram tots els altres catalans «espanyols») i el Món (on entren els catalans «francesos»). El desencís ara ja és total. No em vull allargar més. Es ben clar que la «revolució» lingüística Fité-Toutain-Pericay-Fulquet i companyia va lligada estretament a un projecte de país que no és, precisament, el meu ni el de tants i tants catalans no estrictament catalunyesos. A una ràdio, una TV i una premsa feta exclusivament per a una regió concreta, s'hi ha adequat un model de llengua estàndard que exclou sistemàticament qualsevol solució que els nous pontífexs no considerin «local», fins i tol amb ignorància dels parlars interns allunyats del barceloní. Amb molta de màniga ampla, això sí, per a tot allò que acosti aquest model a l'espanyol... Tanmateix, una qüestió queda en l'aire: ¿com és possible que uns senyors que no han demostrat encara els seus mèrits especials en el camp de la lingüística o la filologia puguin haver arribat a elevar-se fins als llocs claus de direcció del procés d'estandardització de la llengua? I l'Institut d'Estudis Catalans, ¿ja no és res? I les Universitats catalanes, ¿no hi tenen res a dir? I la senyora Aina Moll i el senyor Isidor Marí, balears dins la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, ¿hi donen el seu vist-i-plau? I tots els qui volem uns mitjans de comunicació nacionals catalans, de llengua i de contengut, què hem de fer?



*Publicat a “Serra d’Or”, núm. 335.
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG