dijous, 16 d’agost de 2018

Diglòssia, glotofàgia, servilisme


(Publicat a "El Mirall" 29, juny 1989)

(Pots llegir aquest article en aquest enllaç)

Memòria d'un alguerès il·lustre: Mn. Francesc Manunta


(Publicat a "El Mirall", 75, setembre - octubre 1995)

[Per a poder llegir bé el text, cal clicar sobre cada imatge perquè s'obri en pantalla a part, i llavors novament clicar-hi (amb el meu ordinador, amb el botó dret del ratolí) perquè es faci més gran.]



dilluns, 6 d’agost de 2018

Es covo li trabucà



Noninó li diu sa mare,
Noninó an es petitó,
Noninó quan lo bolcava,
I tot era noninó

     Vet aquí una estrofa del Vou-veri-vou, aquesta deliciosa cançó que cantaven les mares mallorquines, segurament també les tetes, als infants per a adormir-los. Hi trobam, amb naturalitat, el verb bolcar, que vol dir ‘vestir de teles i faixes’ un infant d’uè, les quals reben en consonància el nom de bolquers. Avui els bolquers no són com els de 50 i més anys enrere, però continuen sent bolquers, si bé la gent moderna en diu paquete (!).
     Podríem, però, fer una prova (jo confés que no l’he feta, encara) i demanar-los, a uns quants joves, què vol dir el tercer vers d’aquesta estrofa, i probablement quedaríem, per dir-ho finament, sorpresos de les respostes que ens donarien: qualcuns ens dirien que no ho saben, altres per ventura pensarien que vol dir “engronsava” (pel context, hi diu; de fet hi ha la variant del vers “noninó quan l’engronsava”), i qualcuns –tal vegada un poc incrèduls, però agosarats– ens dirien que vol dir “capgirava, posava cap per avall” o cosa semblant (¿tendria molt de sentit que una mare capgiràs l’infant?) . I és que en la llengua moderna dels mitjans de comunicació, que desgraciadament són els que marquen la norma, bolcar només s’usa amb aquest nou significat. I dic “nou” perquè per a mi ho és, ben nou, aquest ús de bolcar; fins que no el vaig sentir, o potser el vaig llegir, a qualque mitjà de comunicació en català dels que han sorgit en l’era noufranquista / nouborbònica, no sabia que fos possible (si és que realment ho era): “un camió ha bolcat a l’autopista...”, “un tractor ha bolcat a un camí...”, “un cotxe ha sortit de la carretera hi ha bolcat per un barranc”... Un catalanoparlant monolingüe desconeixedor del castellà segurament no ho hauria entès, però, com que (sortosament???) la majoria dels catalanoparlants vivents a la segona meitat del segle XX hem hagut d’aprendre castellà, aquestes frases ens recorden les construccions castellanes “un camión ha volcado en la autopista”, “un tractor ha volcado...”, etc. ¿I com ho diria jo? ¿I com ho diria un catalanoparlant que no sabés castellà? Per a mi, aquestes frases serien, en el meu català heretat de transmissió oral: “un camió ha trabucat a l’autopista...”, “un tractor ha trabucat a un camí...”, “un cotxe ha sortit de la carretera i ha trabucat per un barranc”... Sempre ho havia sentit així, però ara ja mai no ho puc sentir així a cap mitjà de comunicació, ni de Catalunya ni de les Balears, perquè a les Balears, incapaços de tenir el seu propi model basat en la tradició autòctona, els mitjans copien, literalment, les propostes erràtiques i errònies dels mitjans catalunyesos.
     Però, ¿és segur que bolcar no té els significat que li donen ara els mitjans? Vegem com era a la llengua antiga: 

Un porc qui s'era bolcat en una bassa de fanc[1] 

sobre les urtigues se gità, e tan longament aquí ·s bolcà, entrò tot nafrat n'exí[2] 

Avar aquell qui ab diners se bolca[3] 

     Des dels inicis de la llengua bolcar-se vol dir ‘ajeure’s i fer voltes damunt una matèria’, probablement el significat primerenc a partir del llatí *volvicare ‘enrodillar’, ‘fer girar’. D’aquest, pel fet que a un infant per a vestir-lo el posaven damunt els draps i l’hi feien fer qualque volta per a embolicar-lo, es degué generar el bolcar ‘vestir l’infant’:[4] 

    E si no'ns bolcaven e no'ns aministraven nostres mares, morríem[5]

Com aja yo bolcat lo chich, vos o diré[6]

ý, acabant de nàxer, lo volgé veure ý ·l féu bolcar, que ella ·l vés[7]
     
     Del bolcar ‘trabucar’ no n’hi ha gens de rastre a la llengua antiga. No en recull cap exemple el DCVB[8], ni el Diccionari Aguiló,[9] ni el CICA, ni el DTCA, ni hi és al Diccionari Torra.[10] 
   No és fins al segle XIX, als més importants dels diccionaris de Catalunya, que trobam bolcar, com a variant gràfica de volcar, amb els mateixos significats del castellà volcar, però amb l’accepció especial i exclusiva de bolcar de ‘posar los bolquers á las criaturas”; és a dir, els diccionaris singularitzen bolcar amb el significat tradicional i accepten bolcar/volcar amb els significats del castellà volcar.[11] I partint del castellà volcar, Martí et alii donen les equivalències volcar i trabocar en català, mentre que tradueixen bolcar per al castellà empañar ‘envolver á las criaturas’.[12] En canvi, a Mallorca aquest bolcar = volcar és inexistent: al diccionari de Pere Antoni Figuera (1840)[13] segur que no hi és:

Bolcar. v. a. Vestir als nins ab draps...
Bolcarse. v. r. Rodar per sa têrra, fânc, âygo...

Ni tampoc al de Joan-Josep Amengual (1858)[14]:

BOLCAR. a. Cubrir alguna cosa dando vueltas al rededor de ella... // Envolver a las criaturas... // bolcarsê. r. Echarse sobre alguna cosa...

És evident que, com en tants altres casos, els diccionaris catalunyesos denovens, deutors en gran part de la lexicografia espanyola, incorporen al català bolcar uns significats que no té, induïts els autors per la confusió en la pronúncia de la b- i ­la v- inicials: el bolcar català sonava igual que el volcar castellà, i això els duu a fer-ne la mateixa paraula. Però no era així a Mallorca, on bolcar es pronunciava amb b- i en canvi, el castellà volcar es devia dir amb v-, com a paraula apresa a partir de l’ortografia. Els lexicògrafs mallorquins tenien clar que eren dues paraules diferents.
     Segons el DECLlC[15] un significat de bolcar més o menys anàleg al de ‘trabucar’[16] és normal en català com a extensió del de “rebolcar-se (pel fang), etc”, i s’estén avui “fins a les regions extremes de la llengua”, però ni em pareix tan normal aquesta extensió semàntica ni, ben segur, s’estén tant com afirma Coromines: a Mallorca és desconeguda, i n’és prova que no la reculli una obra tan declaradament mallorquinista com la de Vives (1935: 19)[17]:

Mallorquí                   Español

Bolcar                          Revolcar 
Bolcar un infant           Envolver, empañar 
Bolcar-se ses bísties   Revolcarse
     
     Si en cercam documentació literària, a part dels diccionaris, el bolcar amb el significat equivalent de l’espanyol volcar no apareix fins a un text valencià central de 1846: el seu carro en el Campillo bolca en un estacadór”[18]; i llavors el trobam a un altre text valencià de 1864: “Be va el carro, si no volca.[19] I a partir d’aquí es fa freqüent en autors diversos, amb confusió constant de les grafies volcar i bolcar. 
     Quan Fabra va compilar el Diccionari General de la Llengua Catalana, bolcar era present als diccionaris existents amb els significats catalans originals i amb els postissos, i era usat per molts dels escriptors de l’època, i Fabra no se’n va qüestionar la validesa, segurament perquè aleshores encara no hi havia tants de recursos per a conèixer la llengua antiga i la tradició lexicogràfica, però sé cert que amb els coneixements moderns de la llengua n’hauria esporgat els significats espuris. En qualsevol cas, allò que no va fer va ser fer prevaler [el fals] bolcar a[l genuí] trabucar, cosa que sí han fet els mitjans moderns, amb l’única raó (no explícita) que bolcar és igual que el castellà volcar i en canvi trabucar no té correspondència formal en castellà. I com que els catalans som espanyols el català s’ha d’assemblar al màxim a l’espanyol...
     He començat l’article amb una estrofa d’una cançó popular i l’acabaré amb una cançó sencera:


Una dona llarga i prima,
Seca com un bacallà,
Se passeja per sa plaça:
Caragols! ¿Qui en vol comprar?

¿A quants els veneu, madona?
A sis van, a mesurar.
¿No els me podeu dar a quatre?
A quatre no els hi puc dar.

Que mal vos caigués es covo,
No el poguéssiu aixecar!
Quan va haver voltat cantó,
Es covo li trabucà!
Ara va de bo, de que bo va!

    No em sé imaginar aquesta darrera estrofa amb “es covo li va bolcar”: no tendria sentit, la gent no hauria sabut què deia. Les cançons i les rondalles populars de llarga tradició oral són la millor font per a beure bona llengua pura i fresca.


[1] Llull Blanq. 74, 4 (S. XIII, DCVB)
[2] Diàlegs de Sant Gregori (1340, DTCA)
[3] Ausiàs March CIV (S. XV, DCVB)
[4] També és podien generar els dos significats més o menys simultàniament.
[5] Llull Cont. 103, 6 (S. XIII, DCVB)
[6] Somni J. Joan 590 (1497, DCVB)
[7] Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens 2, Carta 137, linia: 106 (S. XVI, CICA)
[8] DCVB: Antoni Maria Alcover; Francesc de Borja Moll: Diccionari Català-Valencià-Balear. Volums 1-10. Moll. Mallorca, 1968 - 1975.
[9] Marian Aguilo i Fuster (a cura de P. Fabra i M. de Montoliu): Diccionari Aguiló. Materials lexicogràfics aplegats per... Toms I - VIII. Alta Fulla, Barcelona, 1988 - 1989.
[10] Pere Torra: Dictionarium seu Thesaurus Catalano-Latinus. Verborum ac Phrasium. Raphaelis Figueró. Barcelona, 1701.             
[11] Vegeu:
Joaquin Esteve, Joseph Belvitges, Antonio Juglà: Diccionario Catalán-Castellano-Latino. Barcelona, 1803 i 1805.
Una societat de catalans: Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá. I i II. Imprèmpta de Joseph Torner. Barcelona, 1839.       
Pere Labernia: Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, considerablement aumentat y corretgit per una societat de literats, cultivadors de la llengua catalana. Barcelona, Espasa Calpe, 1864-1865
[12] Marti, Bordas, Cortada, Diccionario Castellano-Catalán-Latino-Francés-Italiano. A. Brusi. Barcelona, 1842-1848. (3 Vols.)
[13] Pere Antoni Figuera: Diccionari Mallorquí-Castellà. Palma, 1840.
[14] Juan José Amengual: Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín. Tomo I. Palma, 1858.
[15] Joan Coromines: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (I-X).    Curial/La Caixa. Barcelona, 1980-2001.
[16] ‘fer abocar un vehicle’ és el sentit que posa el diccionari; no tenc clar que sigui el mateix de ‘trabucar’.
[17] Antonio Vives Ginard: Vocabulario mallorquín-español. Imprenta Mn. Alcover. Palma, 1935.
[18] CTILC.
    [19] Ídem. (Altres exemples de bolcar/volcar que recull aquest corpus d’anys pròxims pareixen més a prop del significat ‘tombar, fer caure’, també recollit pel DCVB, que del que aquí ens interessa. En qualsevol cas, aquest també és un significat molt modern i de dubtosa genuïnitat.)

dimecres, 1 d’agost de 2018

Regiment de preservació de pestilència (1348). Jacme d’Agramont. Transcripció i estudi lingüístic: Joan Veny. Introducció: Francesc Cremades. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Col·lecció Scripta, 7. Barcelona, 2015.


Res és més útil per al coneixement de la llengua d’èpoques passades, de quan no hi havia encara enregistraments sonors, que la publicació i anàlisi lingüística de texts de qualsevol temàtica que reflecteixin, en un grau més o menys marcat, trets del parlar col·loquial. Amb aquests texts, i l’anàlisi corresponent, el coneixement que adquirim de la llengua és múltiple: si per una banda podem fer el seguiment dels costums (no se’n poden dir normes, encara) gràfics, considerant cada text com una baula de la cadena gràfica de la llengua (i no en dic ortogràfica perquè l’ortografia és una convenció moderna), per una altra banda els texts ens donen indicis de l’evolució de la llengua i, a més a més, ens donen indicis de les diferències diatòpiques (i a vegades també diastràtiques) que encara avui són manifestes dins l’àrea considerada com a pertanyent a un mateix domini lingüístic (cosa, tanmateix, no fàcilment determinable). Si, a més a més, el text transcrit i estudiat és un text d’un valor important en si mateix pel seu contingut, per allò que explica i no només per com ho explica, aleshores la publicació és un vertader petit tresor per la vàlua cultural global que representa.

I aquest és, precisament, el cas de l’obra objecte d’aquesta ressenya: un text  de 1348 valuós per a la història científica catalana, i concretament per a la història de la Medicina, publicat i estudiat pel seu valor lingüístic. I ho és tant, valuós lingüísticament, que aquesta no n’és la primera edició, sinó la tercera, prova que ha estat un text molt ben acollit pels estudiosos de la llengua i, segurament, pels de la ciència. La primera edició la va fer el Dr. Joan Veny el 1971, gràcies a la beca ‘Manuel de Montoliu’ que li va concedir la Diputació de Tarragona. La segona va ser el 1998, i s’hi varen incloure aportacions dels historiadors de la Medicina Luís García Ballester i Jon Arrizabalaga. I en aquesta tercera hi ha una introducció d’un altre estudiós de la història de la Medicina, el metge Francesc Cremades.

Aquesta tercera edició és més humil, com a llibre material, més petita, adaptada a les mides estàndard de la col·lecció, però la introducció de Francesc Cremades la fa especialment interessant perquè destaca el valor del text dins la història científica catalana i europea, situa el seu autor i les seves recomanacions dins el context social, científic i cultural de l’època i remarca el seu llenguatge a la vegada culte i planer, perquè a Jacme d’Agramont, catedràtic de Medicina de l’Estudi General de Lleida, li interessava no solament fer arribar les seves recomanacions a altres metges o a personal sanitari, sinó també a les personalitats civils que eren responsables de la salut pública. Aquesta és la principal raó, segurament, que no escrigués l’obra en llatí i que hi usi una llengua fàcil, amb expressions populars del seu entorn immediat.

L’anàlisi lingüística del Dr. Veny en aquesta nova edició del Regiment és més sintètica que no ho era en la primera. Segurament el Dr. Veny deu haver considerat que amb aquesta presentació més concisa, de redacció més simple, l’estudi quedava igualment ben explicat i complet, però a parer d’aquest modest ressenyador tal com està és massa simplificat; feia més bon llegir i entendre, i pareixia un treball més complet, la redacció primera, amb més explicacions. No hi ha, per exemple, el capítol dedicat a la grafia; i en el vocalisme tònic, en parlar de la a de jaure i naxen, es limita a dir que la a es manté, sense cap explicació, ben diferent del raonament de la primera edició...[1] No m’hi allargaré amb exemples, perquè pens que no val la pena, però la simplificació afecta tots els apartats (vocalisme, consonantisme, morfologia); només crec que era prescindible, i se n’ha prescindit, la taula de formes verbals, poc profitosa. En canvi, on hi ha hagut ampliació és al glossari, al qual ha col·laborat també Francesc Cremades.

Aquesta apreciació sobre la simplificació de l’estudi lingüístic no desvalora, tanmateix, l’obra publicada, que és un testimoni essencial de la llengua catalana del segle XIV i un reflex d’una particularitat que ja aleshores es manifestava en el parlar de Lleida, particularitat que s’ha mantingut quasi integralment fins a la llengua moderna. La transcripció del Dr. Veny és modèlica i no deixa dubtes, i per tant no hi podem posar objeccions. Hem de considerar un encert dels planificadors de la col·lecció Scripta incloure-hi aquesta nova edició de l’obra de Jacme d’Agramont, avui en dia ben exhaurida en les edicions anteriors.

No puc acabar, però, sense fer un retret al responsable (o als responsables) de la publicació en conjunt. A la introducció de Francesc Cremades hi ha alguns errors lingüístics que me’n guardaré prou d’imputar-li a l’autor, perquè no sent especialista en llengua no l’en podem culpabilitzar; sí, però, que crec que era l’obligació del curador del volum (que no sabem qui és) fer-hi les esmenes corresponents. Els errors són aquests:
         - «com acabament de la malaltia», «El conegut com galenisme» (p. 16); en tots dos casos el ‘com’ hauria de ser ‘com a’: «com a acabament... », «... com a galenisme»;
         - «Així n’hi ha escrits» (p. 17) hauria de ser «Així n’hi ha d’escrits», en què el pronom n’ es refereix a regimina sanitatis;
         - «També amb instruccions contra la pestilència es van escriure d’altres adreçats a metges» (p. 17) hauria de ser «També amb instruccions contra la pestilència se’n van escriure d’altres adreçats a metges», on igualment ‘n fa referència a regimina sanitatis;
         [- «Al congrés participaren autoritats» (p. 22), per la dislocació del complement preposicional, ha de ser «Al congrés hi participaren autoritats».
            És una llàstima que en volums d’obres lingüístiques hi apareguin errors d’aquest tipus, que no són simples errades de redacció o composició. Les obres lingüístiques han de ser exemplars en el bon ús de la llengua.][2]
            A part d’aquests retrets, però, repetesc que la republicació d’aquesta obra de Jacme d’Agramont, sota la responsabilitat de Joan Veny i amb la introducció interessantíssima de Francesc Cremades, és una molt important aportació a la història de la llengua catalana i a la història de la ciència i la cultura catalana.
 
[1] No conec la segona edició, encara que, per les referències que s’hi fan, intuesc que de contingut és igual a la primera.
[2] Aquests dos paràgrafs no apareixen a la ressenya publicada a ER, per acord entre el director de la revista i aquest ressenyador.


(Publicat a Estudis Romànics XXXIX (2017), 554-555)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG