dimarts, 8 de setembre de 2009

Respecte per als nostres noms

23 d'octubre de 1998

Una de les conseqüències més clares i manifestes del colonialisme lingüístic és la pèrdua, o la descomposició, del repertori onomàstic propi i característic de la llengua víctima, de la llengua del país colonitzat. Només mirant els noms que més coneixem dels continents americà i africà, els que més han patit la depredació colonial europea, veim que n’hi ha una bona tira que no són més que noms europeus trasplantats a aquelles terres: els primers colonitzadors actuaren com si allà no ués, de noms, ja, i n’hi posaren dels seus, dels que ells coneixien del seu país; sovint, els noms que hi posaren eren els dels seus llocs d’origen, o eren el de qualque sant o santa de devoció particular, o de qualque ermita o indret d’un especial atractiu o interès per a aquelles persones; o, a vegades, el del rei o de la reina del seu país. Per això a Amèrica hi ha (Nova) York, (Nova) Orléans, (Nova) Jersey, Harlem, San Francisco, Santa Bárbara, San Salvador, Santiago, Santo Domingo, San José, , Córdoba... i, fins i tot, Barcelona! I a Àfrica trobam Casablanca, Santa Isabel, Saint Denis, Port Louis, Johannesburg, Lourenço Marques o el llac Victòria. Menyspreant els noms autòctons (és a dir, ignorant-los, no volent aprendre’ls), els invasors mostren el seu menyspreu pel poble que els ha creats o els ha mantenguts. Amb tot, pot ser que no els ignorin del tot, sinó que –coneixent-los i no acudint-se’ls cap alternativa millor– els refacin traduint-los (quan són prou transparents) o adaptant-los a la seva pròpia morfologia i fonètica. Els noms indígenes de moltes regions, pobles o llocs concrets d’Amèrica (Minnesota, Missouri, Titicaca...) en són bons exemples.
Però no és només damunt els noms de lloc on l’acció colonial actua: també ho fa damunt els noms de les persones. En imposar les seves creences i la seva llengua, obliga els colonitzats a posar-se noms “homologats” i a abandonar els seus tradicionals. La cristianització (= colonització beneïda pel Papa) d’Amèrica, Àfrica i algunes partstot d’aquestes tres llengües) de molts de dirigents de països africans o de les Filipines, membres de les ètnies locals; o de líders dels moviments d’emancipació indígenes.
A casa nostra el procés no ha estat diferent. Sotmesos des de mitjan segle XVII a França (en el cas de la Catalunya Nord) o des dels primers decennis del segle XVIII a Castella (en el cas de les comarques catalanes sudpirinenques i insulars), l’aforasterament de la nostra onomàstica ha estat una constant des d’aleshores. Mont-Louis o Bourg-Madame exemplifiquen clarament la imposició de topònims creats pels conqueridors a l’Alta Cerdanya, mentre que Perpignan, Le Boulou o le Canigou mostren la deformació del topònim original segons la idiosincràsia de la llengua imposada. Més a prop, a les Balears, també n’hi ha, de mostres: Villacarlos a Menorca o El Terreno a Mallorca són creacions del primer segle de dominació castellana (autoconfusa amb ‘espanyola’), i Ibiza, La Puebla, Lluchmayor o Mahón són deformacions/traduccions dels nostres noms patrimonials. La recuperació de la toponímia catalana autèntica és teòricament possible en el cas del Principat de Catalunya, del País Valencià i de les Balears, on per llei són els topònims en la forma autòctona els únics oficials. No ho és, en canvi, a la Catalunya Nord, on la forma afrancesada és l’única que té valor, i on l’ajuntament de Perpinyà fins i tot va tenir problemes amb el governador civil pel fet de recollir els noms catalans correctes en el cadastre. Bé, he dit que la toponímia catalana autèntica és l’única oficial a les Balears, però la realitat és que aquesta oficialitat no es respecta gens, i que assistim impotents a la desfiguració progressiva d’aquest llegat cultural extraordinari, com una conseqüència més de la degradació general produïda per l’explosió urbanística que amenaça la nostra qualitat dIbiza continua sent el nom turístic internacional de l’illa, l’aparició abundant d’urbanitzacions de mal gust a tot arreu ha implicat també l’aparició de noms forasters i ridículs que són vertaderes espines doloroses clavades dins la nostra essència toponímica: La Ciudad de los Lagos, Bahía Grande, Bahía Azul, Los Almendros, Las Palmeras, Costa de los Pinos, Las Gaviotas, Los Troncos, El Encinar, Ciudad Jardín... I encara a Valldemossa ens volen entaferrar Shangrilá i Chopin! Si es fa, que ja era hora, una llei que posi un límit d’una vegada i per a sempre a la proliferació urbanística, deman que se’n faci també una --si és que les qui hi ha no basten per a això-- que impedeixi la superposició de noms forasters damunt els nostres noms tradicionals i que obligui, en el cas hipotètic d’haver d’inventar noms nous per a batiar un indret que no en tengui (si és que n’hi ha cap), a posar noms catalans ben formats. A més, també hauria d’obligar a restituir tots els noms autòcto
Respecte als noms de les persones, segurament podem dir que el procés substitutiu està molt més avançat i que ens trobam en la fase terminal de l’antroponímia catalana. A la Catalunya Nord els noms francesos ja s’han naturalitzat entre tota la població, amb excepcions ben excepcionals; i dins el domini espanyol, si bé qualcuns presumeixen de catalanitat mostrant la forma catalana del nom al carnet d’identitat, la realitat és que la majoria de gent jove duu el nom en castellà o castellanitzen un nom català. Pedro, Javier, José María, Manolo, Francisco (normalment acurçat en Xisco o en Paco), Fernando, Alberto, Ricardo, Alejandro, Carlos, Santiago, Juan José (Juanjo)... s’han escampat entre els homes, tot i que encara aguanten bé els més corrents i tradicionals Jordi, Antoni, Bartomeu, Jaume, Joan, Seb, Miquel, Pau, Josep, Andreu, Llorenç, Guillem, Lluís, Bernat, Vicenç i qualcun altre. Entre les dones, són de dia en dia més abundants les Maria José, Juana Mari(a)Mari-Juana, Maribel, Ana, Ana Mari(a), Margarita, Catina, Francisca (també moltes de vegades acurçat en Xisca o Paca/Paquita), Raquel,Yolanda (que qualcuna, ingènuament, pretén catalanitzar en Iolanda), Vanesa... Però allò que em sembla encara més greu, perquè demostra que el grau de consciència idiomàtica dels catalans en relació als noms ja s’ha esfumat, és la desaparició dels hipocorístics de formació pròpia, dels col·loquialment anomenats “diminutius”. El sistema català d’acurçament dels noms és per afèresi: s’eliminen les primeres síl·labes i queda la ‘coa’: Tomeu / Meu (< Bartomeu), Quim (< Joaquim), Tià (< Sebastià), Colau (< Nicolau), Toni (< Antoni), Biel (< Grabiel < Gabriel), Lena (< Magdalena), Lina (< Catalina), Tonina (< Antonina),Ció (< Concepció), Centa (< Vicenta), Lida (< Margalida), Bel / Bet (< Isabel / Elisabet), Rat / Rateta (< Montserrat / Montserrateta), etc. etc. Aquest sistema, conegut i tradicional fins als nostres dies, és en trànsit de desaparició en les darreres generacions, i quasi podem assegurar que té els dies comptats. La gent d’avui en dia es diu col·loquialment a l’estil castellà, fent apòcope (és a dir, suprimint les darreres síl·labes) del seu nom: Javi o Xavi, Alex, Santi, Rafa, Sebas, Gabi... Sobretot les dones són les més entusiastes del nou model: Marga, Magda, Isa, Cati (o Caty, que pareix més anglès i modern; o també Cata!), Bego, Conxa /Conxi, Tere, Imma, Susi, Trini, Mari (o Mary...)... D’aquesta moda no se’n salven ni els presentadors o tècnics de TV3 (on abunden les Montse; fins i tot hi ha qualque Muntsa, que no deu ser més que Muntserrat), ni els escriptors i intel·lectuals catalans, ni els estudiatele (també amb la promoció de TV3, la tercera cadena de televisió espanyola), la bici, el cole, el profe, el boli, les mates, la depre... Els qui així parlen o així es fan anomenar argumenten que són lliures de parlar o de dir-se com vulguin, argument demagògic que ignora –deliberadament– que la llengua és un patrimoni de tota la societat i no una propietat particular. Amb allò que és seu, cadascú pot fer allò que vulgui; però un patrimoni social no ha de poder ser destruït fins i tot amb el consentiment dels seus teòrics defensors.
Els nostres noms són també una part de la nostra cultura i dels nostres béns que mereix ser conservada. Si no actuam aviat per fer-ho, no hi serem a temps.

1 comentari:

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG