La llengua de tots

14 de gener de 2004

Diumenge passat Miquel Payeras en aquestes pàgines d'opinió es referia a la concentració de divendres promoguda per l'Obra Cultural Balear per demanar al Govern provincià que rectificàs la seva política lingüística. Acceptant que l'argumentació general era encertada, no m'ho va semblar gens la referència al nombre de votants del PP com a raó suficient perquè aqueix partit actuï com actua. Tenir el nombre que sigui de votants no legitima per a res més que per a cercar el màxim benestar possible per a tots els habitants d'un país segons les propostes avalades per aquells votants. És a dir, el govern corresponent no s'ha de comportar només com el govern dels qui l'han votat, sinó de tothom, i no pot anar en contra dels interessos generals perquè això beneficiï els seus en concret, com no pot actuar en contra d'una part de la població, encara que sigui minoria, just perquè a l'altra part no li agrada tal o tal altra característica de la part afectada. Això ho feren els nazis amb tots els qui els feien nosa, si bé s'ha de reconèixer que no només ho feren perquè els feien nosa, sinó també per prendre'ls els seus béns. En qüestions econòmiques, socials i urbanístiques és vertaderament discutible si unes normes o unes actuacions són convenients o no al conjunt de la societat, i en plantejaments diferents es basen els diferents partits, d'esquerra o de dreta (de centre no n'hi ha, per molt que qualcuns ho pretenguin). L'ecotaxa podia ser o no convenient del punt de vista econòmic, però evidentment beneficiava tothom resident a les Illes, no era partidista, no anava a favor d'un sector concret de la societat. Igualment passa amb els parcs naturals, que no perjudiquen ningú (per moltes de mentides que se n'hagin dit) i en canvi són profitosos per a tothom. En la qüestió de la llengua, la cosa és ben clara: afavorir el coneixement i l'ús del català no fa mal a ningú (¿coneixeu cap persona que hagi tengut un trauma, s'hagi posat malalta o hagi agafat una depressió durant els quatre anys del Pacte de Progrés només perquè es feia promoció del català?), en canvi ajuda a cohesionar la nostra societat, perquè els catalanoparlants no se senten discriminats i els no catalanoparlants tenen oportunitat d'integrar-se completament amb la població local i allunyen el perill de ser marginats com a "forasters" o "estrangers". Tota societat té una llengua pròpia (és ridícul dir que a Espanya hi ha "comunitats amb llengua pròpia", si no és per remarcar que en aquestes comunitats l'altra llengua, precisament, no ho és, de pròpia, sinó que és imposada), i allò que és normal és que aquesta llengua sigui la que actua com a element integrador de tots els individus. Aquesta és la normalitat de Madrid, de Sevilla, de Lisbona, de Londres, de Berlín, de París, de Viena…, de tantes i tantes ciutats, regions i països que tenen la sort de no dependre d'un estat que els considera "estranys". Si el nostre mateix Estatutet d'Autonomieta reconeix que el català és la nostra "llengua pròpia" (article 3), quan reclamam que el català sigui la llengua integradora de tots els individus dins la societat illenca no demanam res d'especial que no tenguin ja altres comunitats "espanyoles", i per tant exercim el nostre dret a ser "iguals davant la llei" que proclama l'article 14 de la Constitució que el PP no va voler quan va ser feta i ara defensa amb tanta de caparrudesa. El Govern provincià, com a govern de tots, hauria d'assumir d'ofici, sense que ningú li ho hagués de reclamar, la defensa i la promoció de la llengua catalana, independentment de si és un govern de dretes o d'esquerres, perquè la llengua en si mateixa no és de dretes ni d'esquerres. Que 189.830 ciutadans votassin el PP a les darreres eleccions no vol dir que aquests 189.830 individus siguin contraris a la llengua que, segurament de manera majoritària, parlen. Els votants del PP no estan especialment preocupats per la llengua, ni a favor ni en contra, sinó pel manteniment d'una determinada situació econòmica, que veuen perillar amb els partits d'esquerra, i d'una determinada situació d'estabilitat social (orde públic) i benestar personal (consumisme incontrolat), que creuen que només una combinació d'autoritarisme i liberalisme pot garantir. N'és bona prova, d'aquesta indiferència respecte de la llengua, el fet que a les eleccions municipals i autonòmiques els vots del PP no coincideixen, sinó que dins un mateix municipi pot tenir més vots per a l'Ajuntament que per al Parlament, i al revés, independentment de la política lingüística que hagi seguit a cada institució o de la que segueixi l'altra formació política que se'n duu els vots. Ho veiem al meu poble, on molta gent que va votar el PP per al Parlament va votar també la candidatura independent per a l'Ajuntament, encapçalada per una persona clarament partidària de la normalització del català, la qual va obtenir la batlia amb el suport del PSM i del PSOE. Pareix contradictori, però no ho és, perquè l'anticatalanisme no el trobam dins els votants, sinó dins els dirigents del partit, indignes de fer el paper per al qual han estat triats, ocupats més a destruir que a construir. Dimarts, dia 13, sortien al diari unes declaracions de Rosa Estaràs dient que el Govern no vol "fer de la llengua un instrument de confrontació"… És una més de tantes de mentides que els del PP amollen contínuament: en mig any que governen han aconseguit una confrontació immediata, absoluta i ininterrompuda amb els sectors socials que defensen la llengua catalana. Ha estat una confrontació ben gratuïta, innecessària, perquè ningú els la demanava; ho han fet com a simple acte de revenja pels quatre anys que "es rojos catalanistes" els havien robat. A un país normal el govern, del partit que sigui, no fa bandera de l'ús de la llengua del país, perquè aquesta no és una qüestió política. La llengua (com la bandera, com l'himne) és un símbol de la personalitat del país, a més de ser el codi de comunicació usat pels seus habitants i el mitjà d'expressió de la seva cultura. Tots, de dretes i d'esquerres, n'estan orgullosos i se'n preocupen quan importa. Aquí, a casa nostra, els hereus del franquisme castellanista en reneguen, l'escarneixen i la marginen, amb la qual cosa l'han convertida en símbol polític dels adversaris. No ho fan, però, perquè 189.830 ciutadans els ho hagin demanat. Ho fan, senzillament, perquè del país on viuen just els interessa el profit que en poden treure per a les seves butxaques, i mantenint viu el problema de la llengua mantenen la confusió entre el poble que, distret amb això, no veu com li van destruint i robant tot el patrimoni conservat durant generacions i generacions.