dissabte, 6 de febrer de 2016

¿Fantasmes o evidències?

6 de febrer de 2016

El passat diumenge 31 de gener el conseller menorquí de MÉS Josep Castells va publicar a l’AraBalears una resposta al meu article anterior titulat “Com el Cid Campeador”, referent a la notícia de l’esborrany del nou decret governamental per a l’ensenyament de llengües estrangeres als centres educatius de les Balears.
Em retreu, el sr. Castells, que basi el meu escrit en allò que n’havien dit els diaris (“error imperdonable per part d’un professor universitari”), però és que jo precisament criticava la informació sortida als diaris, amb l’advertiment de “si és ver més o manco com ho descriuen”, que no ha estat desmentida en cap moment pels protagonistes de l’anunci del decret, i que només ha estat matisada amb aquesta resposta del conseller. Jo mateix reconeixia a l’escrit que potser el meu alarmisme era una exageració, però llavors insistia que era així com s’entenia la notícia, i passava d’aquí a fer una sèrie de consideracions sobre la ideologia que justifica la introducció de l’anglès com a llengua vehicular del nostre ensenyament, i sobre la minusvaloració del català que, a parer meu, aquesta proposta implica, consideracions que el conseller qualifica de fantasmes i de judicis d’intencions que no tenen gens de valor. Naturalment, ara no entraré en el joc de la contrarèplica punt per punt de la resposta del sr. Castells, perquè al cap i a la fi partim de perspectives diferents de la mateixa qüestió, tan diferents que en realitat a mi em pareix que no és la mateixa, sinó que n’hi ha una altra. He de reconèixer que quan vaig fer aquest article estava un poc indignat, i això que vaig esperar uns dies per a provar d’asserenar-me una mica. I estava indignat perquè el primer decret sorgit d’aquest govern en positiu (és a dir, que no es limita a desfer qualque atemptat del govern anterior) relacionat amb la llengua està dedicat no a la llengua catalana, que és la que urgentment necessita accions a favor, sinó a la llengua anglesa (això de “llengua estrangera” sabem que és un eufemisme), la més potent del món! Perquè en aquest cas no és ni tan sols que deroguin el TIL, ja derogat anteriorment per sentència judicial, sinó que promulguen una normativa per a introduir l’anglès com a llengua vehicular a escola, “voluntàriament”, però amb la pressió que significa que la iniciativa surti del govern mateix, perquè el govern no fa normes sobre res que no sigui important ¿no és ver? I amb la voluntat explícita de l’honorable conseller d’Educació que aquesta “voluntarietat” sigui aviat general a tots els centres: “El conseller March ha expressat la voluntat que, a la llarga, tots els centres de les Balears ofertin ensenyament en llengua estrangera” (AraBalears, 21/01/2016). Si no és certa la referència del diari, que sigui desmentida pel conseller; si no ho fa, senyal que la dóna per bona. La qüestió que jo veig, doncs, no és simplement la de la possibilitat “voluntària” de fer qualque matèria en anglès (cosa que, tanmateix, veig indesitjable), sinó que la primera preocupació del govern en matèria de llengua i d’ensenyament és la de l’anglès, i no la del català. I aquesta preocupació, evidentment, l’ha heretada del govern anterior, perquè abans del desastrós govern Bauzá mai ningú va proposar que l’anglès fos llengua vehicular de cap ensenyament no lingüístic. El govern Bauzá ja no existeix, però ens deixa aquesta herència. ¿Que el procediment no serà el mateix ni les conseqüències exactament iguals? Ben segur, només faltaria que tot es fes igual! Però el prejudici de considerar que una llengua estrangera es mereix ocupar un espai del nostre ensenyament sí que quedarà, i si ara s’imposa ja mai el llevarem. Mentrestant, però, la llengua catalana continua en les mateixes condicions de precarietat de sempre, sota una legislació obsoleta que ha demostrat a bastament que no és suficient per a canviar-ne la consideració social. La Llei de Normalització Lingüística té 30 anys i no s’ha aplicat mai del tot, i en allò que s’ha aplicat s’ha mostrat ineficaç. El “decret de mínims” l’any qui ve farà 20 anys, i encara hi ha centres que l’incompleixen, com denuncien els sindicats. És ben hora, doncs, que el govern, si realment creu en la necessitat de retornar al català la dignitat i la utilitat que li pertoca, prengui iniciatives, normatives i socials, a favor d’aquesta causa (per molt que l’he cercat, no he sabut trobar cap pla d’actuació per a aquests anys en aquesta direcció). I aquestes iniciatives passen per l’escola (promoció del català com a llengua general i normal de l’ensenyament, sense competència amb el castellà ni amb l’anglès), pels mitjans de comunicació (enfortiment del català com a llengua exclusiva d’IB3, promoció de la introducció del català en els mitjans privats, potenciació de l’espai comunicatiu pancatalà), pel comerç (promoció del català com a llengua de la retolació, de la relació amb els clients i de l’etiquetatge), per l’oci i la cultura (promoció del cinema i de totes les manifestacions artístiques en català, promoció de l’ús del català a l’esport), i pel propi govern, fent del català l’única llengua d’expressió pública dels seus consellers i altres alts càrrecs (ara n’hi ha que parlen sempre en castellà). Potser (no n’estic segur, però) si el català estigués del tot nomalitzat podríem fer un racó a l’anglès i a altres llengües estrangeres, però mentre el català estigui tan dèbil introduir una altra llengua dins l’espai que per naturalesa hauria de ser nostre no fa més que mantenir-lo en la precarietat. Tot això no vol dir que no s’hagi de millorar l’ensenyament de les llengües estrangeres, però aquesta millora es pot fer perfectament sense necessitat de fer-les vehiculars de matèries no lingüístiques, les quals haurien de quedar reservades per al català. Qualcú em dirà que respectant el decret de mínims l’anglès no pren plaça al català, sinó al castellà, però això és una fal·làcia, perquè aquest mateix decret (que havia de ser un punt de partida, no un d’arribada) permet que es facin totes les matèries en català, excepte les lingüístiques externes, i si s’hi fica l’anglès pel mig ja mai s’arribarà a aquesta plenitud en català. I, tornant a l’esborrany del decret, la resposta del conseller Castells no diu tota la veritat sobre quantes de matèries es podran fer en anglès: el punt 3 de l’article 4 diu efectivament “L’ensenyament en llengua estrangera es podrà aplicar totalment o parcialment a una àrea a l’educació infantil, a una assignatura a l’educació primària i secundària i a un mòdul a la formació professional”; però el punt 5 hi afegeix: “Els centres educatius podran sol·licitar a la Conselleria d'Educació i Universitat l’ampliació de l’ensenyament en llengües estrangeres a una segona àrea, assignatura o mòdul no lingüístic del currículum. En aquest cas, han de presentar un informe pedagògic justificatiu adaptat al context i als recursos del centre. La direcció general competent resoldrà la sol·licitud.” Com que no diu amb quin criteri s’avaluarà aquesta sol·licitud, podem suposar que, en principi i si la justificació és suficient (?), serà concedida. Per tant, ja poden ser dues, les àrees o matèries fetes en llengua estrangera. Si el conseller Castells em retreu a mi que no hagi llegit l’esborrany de decret jo ara li retrec a ell que no l’hagi llegit tot, o que només citi la part que li convé. També és una prova d’honestedat intel·lectual dir tota la realitat, sense amagar-ne la part que no ens convé.
En definitiva, tot reconeixent que en el meu escrit anterior exagerava les conseqüències possibles de l’aplicació d’aquest decret, i que sobretot des del punt de vista pedagògic el TIL d’en Bauzá era molt més desastrós, em referm en totes les reflexions fetes sobre la importància excessiva que es dóna a l’anglès, fruit d’aquesta nova diglòssia, sobre les manifestacions del conseller d’educació (no desmentides) i la pressió que hi haurà damunt els pares a l’hora de decidir si volen fer matèries en llengua estrangera, i sobre la poca consideració que es té per a la llengua catalana. El conseller Castells hi veu fantasmes; jo hi veig evidències.
Millorin l’ensenyament de les llengües estrangeres, n’ampliïn l’oferta, en facilitin l’aprenentatge, però no a costa del català. I superin d’una vegada el decret de mínims, que si fa 19 anys ens podia parèixer una avanç ara ens pareix un reducte de l’immobilisme en el tema lingüístic. Que en Bauzá el considerava massa catalanitzador, ja ho sabem, i no ens estranya; però que els governants d’ara el considerin la norma essencial de l’escola, fa riure. Ho diu el seu mateix nom popular: “de mínims”. ¿És al mínim a què hem d’aspirar o és al màxim? Abandonin d’una vegada l’herència rebuda del enemics del nostre poble i actuïn decididament a favor dels qui fa segles en som víctimes. Actuïn per la llengua, que és com dir per la nostra essència cultural i nacional, amb força, a l’ensenyament i a tota la societat. I siguin originals, deixin el seguidisme. Tanmateix, els ciutadans pperos no els ho reconeixeran ni agrairan mai. I tot allò que vostès no facin ara no es farà mai si tornen (ai!) els enemics (no els adversaris).
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG