dissabte, 17 de setembre de 2011

¿CÒMPLICES DE L’EXTERMINACIÓ?

11 de setembre de 2011 *

“Amb la llengua no s’hi juga”, “Ens mantindrem fidels i en peu en la defensa de la nostra llengua", “Oriol Pujol, ha advertit el PP que, si es trenca el model d'immersió lingüística, no els tindran en compte per a futurs acords”... Paraules, paraules, paraules... Aquestes darreres setmanes una altra vegada els dirigents de CiU s’han omplit la boca de paraules de suposada defensa de la llengua catalana pels atacs del PP i per una resolució judicial que obliga la Generalitat de dalt a fer del català llengua vehicular de l’escola (¿o hauria de dir “del cole”, com ja diu tot déu per Catalunya i propaga la catalaníssima TV3?). Queda molt bé omplir-se la boca de paraules i presentar-se com els grans defensors de la llengua de Catalunya davant els atacs del “Cid Campeador “ pepero... Però aquesta autoproclamació de campions del catalanisme topa amb una realitat ben real: CiU fa anys que pacta amb el PP per a tot allò que li convé (i dic que li convé, no que convé a Catalunya) fent els ulls grossos a la política d’extermini del català que el PP ja practica als territoris on s’hi parla català que controla, el País Valencià, les Illes Balears i, des de fa poc, Aragó. A València, on governa, a pesar de tota la porqueria que l’empastifa, des de fa 16 anys, ha aconseguit que l’ús de la llengua catalana hagi minvat en una proporció escandalosa: des del 1992 al 2005 l’ús a casa, amb la família (que és el darrer reducte on es refugia una llengua marginada), del “valencià” va decaure del 51 % al 36 %, i a la capital, València, disminuí del 22 % al 17 %; i a més a més, la qual cosa no sé si és pitjor, va pujar del 3 % al 10 % el percentatge dels qui creuen que encara s’hauria d’usar menys, és a dir dels qui valoren negativament l’ús de la llengua del país (vegeu-ho a Brauli Montoya Abat: L’ús interpersonal del català al País Valencià, Barcelona 2009). A les Balears, on des de 1982 només hi ha hagut 8 anys de govern autònom no pepero, inicialment havia tingut una posició d’una certa neutralitat, fins i tot de condescendència cap a la llengua catalana (va consentir que fos majoritàriament la llengua vehicular de l’ensenyament), però des de 2003 ha dut una tendència progressiva cap a la reimposició absoluta del castellà, que en el nou govern d’enguany ja s’ha materialitzat amb la supressió de totes les ajudes a les activitats en català, en el tancament de Televisió de Mallorca i de la ràdio Ona Mallorca, en l’anunci reiterat que a partir de l’any que ve s’acabarà el model d’immersió lingüística (¿li sona la cançó, sr. Pujol?), en el projecte de llei de funció pública que suprimeix el requisit del coneixement del català per a accedir a les places de funcionari i en el nomenament per a càrrecs importants al govern de coneguts militants anticatalanistes incitadors a la violència contra els defensors de la llengua. A Aragó, el nou govern ja ha anunciat que derogarà la Llei de Llengües que reconeix uns certs drets a la llengua catalana de la Franja. ¿Quina ha estat la reacció de CiU a tota aquesta política anticatalana del PP? Callar, callar i callar. En aquestes dècades passades CiU ha pactat amb el PP, a Catalunya i a Espanya, quan li ha convingut, i mai li ha posat com a condició que deixàs d’agredir el català... És clar, qualcú dirà, però és que CiU és una coalició que només actua a Catalunya i només es preocupa per Catalunya, i ara sí que protesta perquè és el PP de Catalunya qui ataca el català de Catalunya. Molt bé, doncs, si l’egoisme de CiU i dels seus votants els fa tenir la perspectiva tan curta que consideren que la llengua catalana de fora de Catalunya no és cosa seva, ¿per què després fan servir l’argument dels 10 milions de parlants per a reclamar que el català sigui oficial a la UE? Els catalanoparlants de fora de Catalunya servim a CiU per a donar més pes a les seves reclamacions grandiloqüents, però no existim quan necessitam que ens defensi, perquè nosaltres tots sols no tenim prou força. No hi ha un PP de Catalunya i un PP d’Espanya o un PP de València, o... hi ha un sol PP espanyol, que entre els seus objectius en té un de molt clar: l’extermini de totes les llengües altres que la castellana existents dins el seu imperi. El practica a Galícia, el practica a Navarra (en la versió local UPN), el practica a València, ha començat a practicar-lo a les Balears i ho farà a Aragó. No pot fer-ho a Euskadi ni, de moment, directament a Catalunya, però si CiU, en lloc de combatre’l, l’enforteix, a poc a poc es farà indispensable i llavors ja es veurà ja com actua. De moment, Badalona ja ha caigut i mirau què hi fa.
Si a les pròximes eleccions espanyoles el PP treu majoria absoluta l’envestida que rebrem serà terrible, i només suportant-nos tots els catalanoparlants tindrem un mínim d’esperança. Si no treu majoria absoluta i necessita els vots de CiU, ¿què fara la coalició? ¿Negar el seu suport a qui cerca l’exterminació del català o mirar pels seus interessos i trair la llengua? ¿Continuarà CiU sent còmplice del nostre botxí?

* Aquest article ha estat rebutjat per a ser publicat per Ara i per Tribuna Catalana.

dimarts, 13 de setembre de 2011

L’exemple de Noruega

6 de setembre de 2011
 
Quan encara era un sol Regne amb Suècia, Noruega ja practicava una política assimilista respecte de les minories lingüístico-culturals que habitaven dins el seu territori: els samis (també coneguts com a “lapons”) i els kvens, de procedència finesa, uns i altres parlants fino-úgrics, molt diferents dels noruecs germànics indoeuropeus. Quan, cap a finals del segle XIX, l’escola es va generalitzar a Noruega, aquesta era exclusivament en la llengua de la majoria dominant. Per llei, a escola el mestre només podia explicar en sami o en kven quan tractàs un tema que en noruec fos incomprensible per als alumnes, i la mateixa llei remarcava que “fins i tot en el cas que la majoria dels infants a un districte escolar no comprenguin el noruec, el professor haurà de tenir ben present aquesta disposició, i haurà de fer tot allò que sigui possible per a assegurar que les llengües lapona i kven no són usades més d’allò que sigui absolutament necessari en les circumstàncies dades”. Amb la independència noruega el 1905, el procés de “norueguització” es va enfortir, amb l’objectiu de fer que tots els ciutadans noruecs compartissin els mateixos referents culturals, la mateixa llengua i la mateixa identitat. La norueguització es desenvolupà durant mig segle i com a exemple de l’efectivitat que tengué basten les dades de Kvænangen, un petit poble de la província de Tromso: el 1931, el 61 % dels seus habitants es declaraven “no noruecs”, és a dir, samis o kvens; el 1950, aquest percentatge havia caigut a 0. La cultura sami era vista com una cultura endarrerida que impedia el desenvolupament, i molts de samis començaren a avergonyir-se de la seva pertinença ètnica, considerada un estigma. Eren freqüents les caricatures i els acudits que presentaven els samis com a individus que sempre anaven beguts. Però el 1959 una relació sobre els resultats de l’educació entre els infants samis a la regió de Finmark plantejava per primera vegada la possibilitat d’ensenyar-los la seva llengua i la seva cultura; duita a consulta a la població en general, molts varen ser els qui s’hi oposaren, perquè temien que es pogués acabar en una espècie de “reserva sami” a Finmark, com a ciutadans de segona categoria. Tanmateix, el fet era que des dels primers anys 50 havien sorgit veus diverses que defensaven els drets dels samis a mantenir la seva llengua i la seva cultura, veus que de cada vegada eren més nombroses i més potents, i que començava a gestar-se un moviment de defensa dels samis, que es concretà el 1968 en l’Associació Nacional dels Samis de Noruega. Els anys 70 i 80 la política sami agafà més i més importància (hi ajudà un episodi emblemàtic de lluita pel medi, l’anomenada “qüestió d’Alta”), així com prengué força el desenvolupament cultural d’aquesta comunitat, un període conegut amb les sigles ČSV, inicials de les frases samis “Čájehehkot Sámi Vuoiŋŋa” (“Mostra l’Esperit Sami”) i “Čohkkejehket Sámiid Vuitui” (“Uniu els Samis per a la Victòria”). L’ensenyament de la llengua a escola va possibilitar aviat l’aparició de mitjans de comunicació escrits en sami, així com d’una ràdio pública. A finals dels anys 70 la cultura sami a Noruega era en plena expansió en tots els camps, vivia una vertadera renaixença, però allò que sobretot havia canviat era l’actitud de l’estat noruec: en a penes 30 anys havia passat de combatre els samis a emparar-los, fins al punt que el 1988 una esmena a la Constitució establí que: “És responsabilitat de les autoritats de l’Estat crear les condicions que permetin al poble sami preservar i desplegar la seva llengua, la seva cultura i la seva manera de viure”. Com a conseqüència d’aquest article, al cap de poc temps es constituí un Parlament Sami, que dins els anys 90 promulgà la “Llei de la Llengua Sami” que en possibilitava l’ús oficial dins 6 municipis. A diferència de Noruega, Espanya, més de 30 anys després de mort en Franco, continua mirant la seva diversitat com una nosa.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Interrogació i admiració (II)

5 de setembre de 2011

A l’article anterior vàrem veure que els punts d’interrogació i exclamació nasqueren a l’Edat Mitjana, primer el d’interrogació i després el d’exclamació, i que es posaren només al final de les frases, ús que continua sent el majoritari avui en dia, però que l’Acadèmia Espanyola el 1754 va recomanar l’ús també en castellà del punt d’interrogació girat (¿) a l’inici de la frase. Aquesta recomanació durant molts d’anys, encara dins bona part del segle XIX, no va ser més que això, una recomanació vacil·lant, que ni la mateixa Acadèmia seguia sempre. A lOrtografía de la Lengua Castellana, arreglada á la última de la Real Academia Española, impresa a Girona el 1823, només es prescriuen els punts finals: “si la proposicion es interrogativa, se pone en el fin esta señal (?) llamada punto interrogante ó interrogacion; y si es admirativa, se cierra con esta (!) que se llama admiracion” (pàgina 92). En canvi, al Prontuario de ortografía de la lengua castellana, dispuesto de real órden para el uso de las escuelas públicas (Madrid, RAE, 1857), la norma és: “La interrogación se pone al fin de una cláusula en que se hace alguna pregunta, v. gr. ¿Dón-de vas? – A qué vienes? – Te veré mañana? Cuando el período interrogatorio es largo, ó pasa de un renglon á otro, debe ponerse al principio la nota ó signo de interrogacion en orden inverso (¿), lo cual se hace a fin de que el lector tome desde luego la entonacion conveniente á la pregunta; v. gr. ¿Serán perdidos tantos ejemplares y escarmientos como presenciamos cada dia, para persuadirte á mudar de vida y entrar en la senda del honor y de la virtud?” Vet aquí el perquè d’aquesta recomanació: en una llengua com la castellana (i com quasi totes les romàniques) no hi ha a la frase cap element inicial que la senyali com a interrogativa, només ho sabem pel punt d’interrogació inicial; si aquest signe no hi és, tendirem a llegir la frase com a afirmativa, fins que arribant al final ens temerem que és interrogativa i l’haurem de rellegir. Això no passa en les llengües germàniques, en què el subjecte sempre va darrere el verb en les interrogacions (i en anglès sol aparèixer l’auxiliar do), ni en francès, en què la frase interrogativa o bé és com en germànic (Es-tu dejà allé en Suïsse?) o comença per Est-ce que...? (si no és introduïda per pronoms o adverbis interrogatius). Si ara escric “Demà vendràs amb mi a pescar i anirem en aquella penya on fa uns mesos, aquell dia que venien els teus cosins, vàrem trobar tant de peix?” sé cert que la interrogació final us ha sorprès, que heu començat llegint una frase afirmativa; en canvi, si començam la frase amb “¿Demà...” és ben segur que ja des del començament sabeu que li heu de donar l’entonació interrogativa. És que no hi ha res que distingeixi aquests dos tipus de frases més que el signe inicial escrit. El fet és que els espanyols proposaren aquesta innovació que ells mateixos no consolidaren fins el segle XX, i no només per a les frases curtes, sinó per a totes. En català hi ha hagut la mateixa vacil·lació que en castellà, amb la diferència que la nostra no ha estat més que un reflex de l’espanyola, perquè els catalans començaren a posar punt d’interrogació i d’admiració inicials també dins el segle XIX, seguint la recomanació de l’Acadèmia. És per això, segurament, que l’ús d’aquests signes és vist com una concessió més a l’espanyol i que des d’una posició ideològica catalanista es rebutja aquesta opció, però la realitat és que el punt d’interrogació inicial (¿) (no tant el d’exclamació) és ben útil en l’escriptura catalana i facilita molt al lector la identificació de la frase interrogativa. Pompeu Fabra, a qui no es pot qualificar d’“espanyolista”, acceptava aquest signe en les frases llargues, però el trobava innecessari en les curtes i els monosíl·labs interrogatius: qui? què? on? El problema a l’hora de distingir frases curtes i llargues és que en això ningú té el mateix criteri i, per tant, no pot servir de norma. En continuarem parlant.
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG