“Es Castellet”, una eina més de normalització de la llengua catalana

29 de setembre de 2002

Fa setze anys que el Parlament de les Illes Balears va promulgar la “Llei de Normalització Lingüística”, l’objecte de la qual era recuperar per a la llengua catalana, l’única que és pròpia, autèntica, de la comunitat humana d’aquestes illes des del segon terç del segle XIII, el paper social de llengua “normal”, de llengua que és usada sempre i en tota circumstància pels qui la parlen. La història ens diu que la llengua catalana va ser decantada d’aquest ús normal quan els catalans, aleshores confederats amb els aragonesos, vàrem perdre les nostres organitzacions estatals pròpies (el Regne de Mallorca, el Principat de Catalunya i el Regne de València) com a càstig per haver estat partidaris de l’Arxiduc Carles d’Àustria en la guerra que aquest va tenir amb Felip de Borbó per accedir al tron de la Monarquia Hispànica, després de la mort de Carles II d’Àustria; l’anomenada Guerra de Successió (1704-1715). Havent vençut Felip, que regnaria amb el nom de Felipe V, ens va imposar les lleis, les institucions i la llengua de Castella, i ens va convertir en una simple dependència dels governants de Madrid. La llengua del país, la catalana, va ser suplantada per la castellana, que el poble desconeixia, a tots els òrgans de govern, i amb el temps també a escola, i va quedar únicament com a llengua parlada per tothom i escrita gairebé per ningú. Una situació “anormal” per a una llengua, que va durar més de 200 anys ininterromputs, fins que la II República Espanyola va permetre que el català tornàs ser usat per les institucions i per l’escola. Però la II República va durar poc, perquè el sector econòmic més poderós de la societat espanyola va tenir por de perdre els seus privilegis socials i va prendre el poder per la força de les armes, en la Guerra Civil de 1936-1939, i va instaurar la dictadura del General Franco, que va marginar una altra vegada la nostra llengua i va perseguir tots els qui n’havien fet un ús públic normal o pretenien fer-lo. No va ser fins a 1975, en què Franco va morir, que la llengua catalana va poder sortir una altra vegada de la marginalitat i que els catalanoparlants vàrem tenir l’oportunitat de tornar-li la dignitat social, però llavors ens vàrem trobar que érem molts els qui no sabíem escriure-hi i a penes hi sabíem llegir, i que durant aquells fatídics anys franquistes havien vengut a casa nostra molts de forasters que hi escamparen el castellà; que la premsa, la ràdio, la televisió i el cinema havien acostumat la gent a escoltar i llegir només en castellà; i que, en definitiva, el castellà s’havia imposat a tot arreu com a llengua de relació comercial i social. Quan es va plantejar la qüestió de la “normalització lingüística”, doncs, el que en realitat es plantejava era la recuperació de la situació social “normal” d’abans de l’arribada de Felipe V de Borbón, i de la situació hipotètica moderna si mai el castellà no s’hagués imposat a casa nostra: la llengua catalana, única llengua de relació comercial i social, única llengua de l’escola, única llengua dels mitjans de comunicació, única llengua de les nostres institucions de govern, única llengua “normal” de la nostra vida com a naturals d’aquest país...; igual, precisament, que el castellà és l’única llengua normal de Castella, el portuguès ho és de Portugal o l’anglès ho és d’Anglaterra. Però la història ha estat la que ha estat, i no la podem canviar... Allò que sí podem fer, en canvi, és actuar sobre el present i condicionar el futur, i en aquest present qualsevol espai que conquistem i refermem per a la llengua catalana ajudarà a fer-la un poc més normal i a consolidar-la com a normal en el futur. Per això, i encara que paregui insignificant, la reaparició d’”Es Castellet”, redactat en l’única llengua pròpia del poble de Bunyola, la catalana, ha de contribuir decisivament al retorn a la normalitat, de la qual en mala hora el Borbó de llavors ens va decantar.