dimarts, 5 de novembre de 2019

Butla/Butlla, bolleta, bolletí


La grafia tll és justificada en català com a representació de la pronúncia [ʎ:], majoritàriament hereva d’una antiga pronúncia aproximada [dl], la qual evolucionà cap a la palatalització lateral geminada, en la major part de Catalunya, o cap a l’assimilació en lateral alveolar geminada en la resta dels parlars [ƚ:] (amb doble solució en alguerès i solucions diferents en parlars minoritaris perifèrics o en algunes paraules concretes, com rogle ‘rotle’ o amelda ’ametla’). Sobre el procés evolutiu que dugué a una o altra pronúncia la teoria que em sembla més raonable és la d’Emili Casanova (1989). En tots els casos que corresponen a aquesta evolució el català modern té la doble pronúncia i doble grafia: espatla i espatlla (< spatula), motle i motlle (< modulu), batle i batlle (< bajulu), vetlar i vetllar (< vigilare). Amb aquests casos d’evolució regular n’hi ha qualcun altre, en la codificació moderna, en què la grafia tll és adequada, tot i correspondre a un resultat fonemàtic d’un altre origen, i n’hi ha també d’altres en què és injustificada, etimològicament i dialectalment, perquè no correspon a cap dels orígens suara indicats ni és vàlida per a totes les pronúncies dialectals. Em centraré ara en els casos de butlla, butlleta i butlletí.

Butlla sembla ser un duplicat culte (bulla) de bolla. De la grafia butlla la documentació més antiga són dues ocurrències en l’epistolari Borja (final del segle XV; CICA), però ni tan sols podem afirmar rotundament que l’hàgim de llegir [ʎ:], sinó que pot ser una mera variant gràfica de bulla [ƚ:], amplament documentada entre el segle XIV i XVII (CICA). Aquesta forma, com qualcuna altra, en el català central i part del nord-occidental, degué seguir la mateixa evolució que les provinents d’ètim amb t’l, etc. i acabà per assimilar-s’hi (bull·lla < bul·la = espall·lla < espal·la), mentre que en els altres parlars es mantengué en la pronúncia inicial [bul·la]. La grafia moderna butlla reflecteix la palatalització geminada lateral, mentre que butla, ja documentada el segle XV (DCVB) i XVI (CICA) a València, és una adaptació gràfica que manté clara la relació entre les dues variants. Respectant l’etimologia, però, hauria de ser bul·la.

De butlleta no n’hi ha documentació antiga ni al DCVB, ni al DECLlC, ni al DAg, ni al CICA. La més antiga que he trobat és el diccionari d’Esteve et al. (1803), i no té altra justificació que la pronúncia catalanocentral de bolleta, amb u àtona i lateral geminada [ʎ:], analògica de casos com butlla. Bolleta, com a document acreditatiu d’una mercaderia, més o menys equivalent d’albarà, està documentada des del segle XIV (DCVB), i n’hi ha mostres antigues dels segles XV (DAg), XVI i XVIII (CICA), i s’explica perquè originalment aquest document era una bolla. Fins i tot suposant que “ll” pogués ser “l·l” als documents més antics, aquesta forma no justifica la moderna butlleta, basada en la falsa derivació de butlla.

Butlletí es vol justificar com un derivat de butlleta, però ja hem vist que aquesta forma és falsa, i que en realitat ha de ser bolleta; per tant si fos realment un derivat català seria bolletí, que és certament la forma més antiga documentada: 1463 (DCVB / DECLlC), 1552 (CICA). Però és probable, i per això la documentació és relativament tardana, que en català sigui realment una adaptació de l’italià bolletino, igualment derivat de bolletta. De l’italià vénen també, segons acord dels etimologistes, el portuguès boletim, el castellà boletín, el francès bulletin, el friulà boletin; i agafat del francès seria el romanès buletin. Per tant, fos derivat directe del català bolleta o, com accepten majoritàriament els etimologistes, agafat de l’italià bolletino, l’única grafia adequada i etimològica és bolletí, apta per a totes les lectures. L’altra, adoptada per Fabra al Diccionari ortogràfic de 1917, és falsa i apta només per a una lectura concreta, la del català central. Al DGLC Fabra també acceptà bolletí, potser per a no excloure publicacions il·lustres amb tradició com el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana o el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, però mantengué el fals butlletí com a forma primària, com fan el modern Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC i –estranyament– el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Les institucions modernes catalanes han agafat la forma butlletí per a designar les seves publicacions oficials, fiant-se del criteri de Fabra, i això ha estat així fins i tot a les Balears, on la forma tradicional ha estat sempre el genuí bolletí (pronunciat bo- o bu- segons el parlar), com testimonien, entre molts d’exemples, les publicacions suara citades. La tria, a les Illes, de l’errat butlletí als inicis de l’ús del català administratiu va ser condicionada per la por dels assessors lingüístics de ser acusats de fer concessions als anomenats “gonellistes”, menyspreant la forma autòctona i genuïna, present, com he dit, al DGLC. Fins i tot la Universitat de les Illes Balears, que hauria de donar exemple de l’ús correcte de la llengua, usa exclusivament aquesta forma errònia.

Tant butlleta com butlletí, grafies basades en una etimologia equivocada, condicionen la lectura (representen una pronúncia dialectal, no general) i indueixen l’usuari de la llengua a menysprear les formes que realment són les bones. La millor opció seria suprimir-les; i si no, haurien de ser formes secundàries no usades per les institucions oficials.

Referències bibliogràfiques

Casanova, Emili (1989), «L’evolució t’l > l·l/ll·ll en català», Caplletra, núm. 6, ps. 117-121.

CICA: Corpus informatitzat del català antic. Dirigit per Joan Torruella junt amb Manuel Pérez Saldanya i Josep Martines. «http://www.cica.cat/»

DAg: Sota la cura de P. Fabra i M. de Montoliu (1915 – 1931), Diccionari Aguiló. Materials lexicogràfics aplegats per Marià Aguilo i Fuster. Toms I – VIII, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

DCVB: Alcover, A. M., Moll, Francesc de B. (1968 – 1975), Diccionari Català-Valencià-Balear. Volums 1-10, Mallorca: Moll.

DGLC: Fabra, Pompeu (1932), Diccionari General de la Llengua Catalana, Barcelona: Llibreria Catalònia.

DECLlC: Coromines, Joan (1980-2001), Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (I-X). Barcelona: Curial/La Caixa.

ESTEVE et alii (1803 i 1805): Esteve, J.; Belvitges, J.; Juglà, A., Diccionario Catalán-Castellano-Latino. Barcelona.


(Publicat al número 108 de Llengua Nacional, 3r trimestre de 2019.)

dijous, 12 de setembre de 2019

Un altre somni d'una nit d'estiu



Va obrir els ulls i va veure molta de claror. Pel balcó podia veure la gran claredat que dominava l’ambient, amb l’aire ben net i el sol ben lluent. Quin contrast, amb la foscor tenebrosa que imperava quan es va colgar! S’aixecà ben contenta, va fer tot el ritual acostumat de cada dia en aquell moment i es preparà un bon berenar, sa i respectuós amb l’entorn natural, com corresponia a una militant naturista. Vestida per a sortir al carrer, va travessar el portal i tot d’una va ser enmig del trull de la ciutat... ¿Del trull? Idò no, no n’hi havia gens, de trull: els carrers eren molt tranquils, quasi no hi havia vehicles de motor, la gent caminava sense pressa, hi havia molts de ciclistes (que anaven pel carril que els corresponia, naturalment), ningú cridava, ningú molestava ningú, no hi havia papers ni brutor per en terra... Na Lluïsa ho trobava estrany, tot allò, tenia la sensació que qualque cosa no era com sempre, que hi havia hagut un canvi, però no el veia, no sabia quin havia pogut ser, aquest canvi. De camí cap a la feina, que era a una oficina governamental dedicada a la consecució del turisme sostenible, es va aturar a una papereria a comprar un diari; normalment comprava El matí, però aquell dia va comprar L’actualitat, el diari més antic dels que es publicaven a l’illa, que incloïa un suplement titulat Natura i vida, ple de consells i recursos per a respectar i aprofitar, sense fer-los malbé, els productes i els espais naturals que la terra ofereix als humans. Amb el diari dins la motxilla, va continuar aquella passejada alegre cap a la seva feina, que per a ella no ho era ben bé, una feina, sinó una contribució entusiasta a fer que les visites turístiques no fossin excessives i perjudicials, sinó ajustades a les possibilitats insulars i beneficioses per a la societat i per al medi natural. De fet, des que aqueixa oficina funcionava, s’havien acabat els embossos a les carreteres i als carrers, s’havien reduït les autopistes, s’havien multiplicat les freqüències de trens i autobusos (tots elèctrics, naturalment), se n’havien creat línies noves... Els parcs naturals i els espais protegits havien augmentat considerablement, els creuers carregats de milers de turistes havien estat limitats i, a més a més, distribuïts per diversos ports... Els prats de posidònia de les costes s’havien recuperat enormement, i ja no s’hi veien mil barques fondejades a damunt. No hi havia plàstics quasi per enlloc, i principalment no n’hi havia dins la mar, on la fauna i la flora s’havia recuperat extraordinàriament i ja no hi havia espècies amenaçades. Fins i tot havia corregut la notícia que per qualque punt de la costa nord havien vist vellmarins... Les depuradores no rebentaven més en ple estiu, perquè eren més modernes i no anaven tan plenes de m...., a causa de la limitació del nombre de visitants alhora, gràcies a l’empetitiment de l’aeroport i a la reducció important de les places turístiques. Això, sobretot en aquells punts que s’havien arribat a destacar per la presència de masses incontrolades de personal quasi sempre gat i inconscient del perill en què es posava quan volia botar de balcó a balcó o es tirava a la piscina del complex hoteler des de la barana de la finestra de la cambra... L’illa tornava ser un indret amable i agradable tant per als residents, el nombre dels quals havia disminuït bastant des de feia uns anys, com per als visitants, que ja no hi venien a cercar només platja, sol, gatera i sexe, sinó sobretot tranquil·litat, cultura, naturalesa i repòs. Qui hi volgués viure trobava fàcilment habitatge a preu raonable, perquè els preus s’havien estabilitzat i no hi havia especuladors que els alterassin a l’alça.
            Na Lluïsa, després d’haver-se aturat a comprar el diari, caminant cap a l’oficina, es va trobar amb un incident, i com que no sabia què havia passat, ho va demanar –en català, naturalment– a un dels policies que hi feien guàrdia, i aquest, amb una amabilitat exquisida i esforçant-se per respondre-li en la mateixa llengua (es veia que era foraster), li ho va explicar amb detalls. No havia estat res greu, però és clar que havia atret l’atenció de molta de gent. Arribada a la feina, ho va comentar amb els companys, que ja n’havien sentit notícies a través de les emissores de ràdio i televisió locals, totes de parla catalana i molt primmirades en la correcció de la llengua. Gràcies als esforços del Govern insular, i a la col·laboració desinteressada del Govern de l’estat, s’havia aconseguit que la llengua pròpia del país, la catalana, fos omnipresent a la societat: era la llengua majoritària dels mitjans orals i escrits, era la llengua normal de l’ensenyament, era usual als negocis (hotels, restaurants, botigues, oficines, tallers, bancs, asseguradores, etc.), era ben usada als centres de salut i als hospitals, i respectada i parcialment usada pels policies i els guàrdies civils. Fins i tot podies telefonar a qualsevol d’aquests números d’informació o reclamació que tenen tantes d’empreses i sempre et responia qualcú que entenia el català. Feia anys que no es tenien notícies de cap cas en què un ciutadà de l’illa hagués estat molestat pel fet de parlar en català.
            Feia una estona que na Lluïsa havia arribat a la feina i, de cop i volta, va tenir la sensació que s’endormiscava... Devia ser la calor, no excessiva però sí un poc marcada...
            Va obrir els ulls i el panorama era gris, trist, renouer, no gaire diferent de la foscor tenebrosa imperant quan s’havia colgat. Amb presses i malhumorada, s’aixecà, va seguir el ritual de cada dia, es preparà un berenar qualsevol ple de greixos industrials embolicats amb plàstic, i, vestida de carrer, va sortir de casa seva per a anar a la feina, una feina rutinària a un banc, a la secció encarregada d’executar les hipoteques i engegar la gent de la casa on viuen que no poden pagar... Al carrer hi havia un trull espantós: embossos de cotxes i renous de clàxons, gent apressada amb cara de pomes agres, gent que discutia per no res, autobusos vells que feien una fumera negra i no bastaven per dur tota la gent que hi volia pujar... Un poc distreta, va voler travessar per un lloc prohibit i un guàrdia de males maneres i en castellà la va renyar, i quan es va voler disculpar, en català, encara va haver d’aguantar un “en español, que no la entiendo!” Hi havia una gentada pertot, ja tan prest, caramulls de turistes despistats que feien nosa als qui anaven a fer feina, no es podia passar per enlloc... A la fi va arribar a la feina –que odiava– i va ocupar el seu lloc, i abans de començar amb els papers (a veure a qui toca engegar avui!), s’aturà a recordar el somni que havia tengut aquella nit, i una mitja rialla li va venir a la cara. Ai! Sort dels somnis, que ens alegren una mica la vida i ens retornen la il·lusió! ¿Podrà ser mai veritat, un somni com el que he tengut anit? Faré els possibles per a no oblidar-lo.

(Publicat a Miscel·lània dedicada al número 200 de la col·lecció Coses Nostres, Cas Concos des Cavaller, setembre 2019; ps. 127-129.)

dimecres, 21 d’agost de 2019

Catalanofòbia sistèmica


Sovint sovint aquest “Diari de Balears”, o Vilaweb o altres publicacions en català ens notifiquen que a tal o tal banda hi ha hagut “un altre” episodi de catalanofòbia: el cambrer que no ha volgut atendre el client catalanoparlant, el venedor que ha insultat el comprador perquè ha parlat en català, el guarda de seguretat que provoca conflicte quan sent parlar en català, el policia que ha amenaçat o denunciat qualsevol ciutadà que li ha dit qualque cosa en català, l’atemptat contra qualsevol persona que ha exhibit una bandera amb les quatre barres (ara fa poc els va passar a uns joves valencians a Màlaga, per haver exhibit la bandera dita “valenciana”), l’ajuntament controlat per l’extrema dreta (PP/Ciutadanos/Vox) que elimina el català dels seus comunicats, l’esperpèntic dirigent de Vox que critica qualsevol cosa que es faci en català... Els mitjans presenten aquests fets, repetits, com a manifestacions independents i individuals, bé que freqüents, de catalanofòbia, i crec –vaja, n’estic ben convençut– que s’equivoquen quan en fan aquesta apreciació: cada fet d’aquests en si mateix és una demostració evident i indiscutible de catalanofòbia, però cada un no és una manifestació independent de les altres, perquè la catalanofòbia a Espanya no és un sentiment individual nombrós (com ho pot ser sentir els colors del Barça o del Madrid, o ser més o menys d’esquerres o de dretes), sinó que és una qualitat (mala qualitat, hauríem de precisar) del sistema; la catalanofòbia és sistèmica a l’estat que ens té (perquè nosaltres no en tenim, d’estat). Si bé dins la Monarquia Hispànica dels Àustries –i abans i tot– ja hi havia hagut expressions ocasionals, però importants, de catalanofòbia [1], aquesta no passa a ser un principi fonamental de l’estat fins a la consolidació de la dinastia borbònica una vegada vençuts els rebels de la Corona d’Aragó en l’anomenada Guerra de Successió (1704-1715). L’estat borbònic es fonamenta en el dret de Castella, i els catalans (tots, no només els de Catalunya) hi som considerats súbdits forçats, amb el dret individual a viure (i condicionat a l’arbitrarietat del poder), però sense cap dret col·lectiu com a poble històricament ben configurat, i la nostra llengua és expulsada de qualsevol institució pública (lentament, però inexorablement) i la nostra cultura menyspreada i folkloritzada. És aquest estat borbònic que congria i fomenta la catalanofòbia, estesa per tot el domini, que als Països Catalans es concreta amb l’autoodi, l’odi dels propis catalans a ser-ho, incitats a renegar del país propi, de la llengua pròpia i de la cultura pròpia. L’enyorat Francesc Ferrer i Gironès hi dedicà una gran part de la seva vida, a estudiar el fenomen de la catalanofòbia i de la persecució política dels catalans, i ho va deixar ben palès en els seus llibres. La catalanofòbia forma part del fonament sociopolític i jurídic de l’estat espanyol, i de la idiosincràsia moderna de la població d’arrel castellana, no per naturalesa (no es transmet genèticament), sinó per cultura imposada pel poder des de fa tres segles, sense interrupcions. Ha estat així durant tota l’època borbònica (absolutista i ‘constitucional’), ha estat així durant la II República (la primera va ser tan curta que no tengué temps de mostrar-se; tanmateix, dubt molt que hagués estat diferent), i ha estat així (però més brutalment) durant les dues dictadures. Aquestes mostres reiterades d’accions i reaccions catalanòfobes no són simples conductes individuals de gent mal educada o d’ideari feixista, són conseqüència lògica de l’estructura jurídica de l’estat espanyol i de l’educació que aquest dóna, des de fa molts i molts d’anys, als seus ciutadans, als quals se’ls mentalitza perquè entenguin que només un estat monolingüe i monocultural (amb la cultura castellana com a base i petites aportacions folklòriques de les altres cultures considerades perifèriques: la paella, l’ensaïmada, la sardana, la barretina, els balls tradicionals, etc) pot ser fort davant el món i pot mantenir la unitat i la independència política. El “si eres español, habla español” és la màxima lògica d’aquest estat que no reconeix com a espanyoles les altres llengües que encara (i malgrat els seus esforços per a destruir-les) sobreviuen més o menys dins el territori. L’actual monarquia borbònica ha canviat una mica l’aparença, però no ha canviat aquests fonaments: l’única llengua espanyola és la castellana, i les altres, com si fossin espines clavades dins la carn immortal de la sagrada nación, són a contracor tolerades per la Constitució, però sense anomenar-les, ni haver fet res perquè els ciutadans que duen 300 anys d’adoctrinament contra la diversitat lingüística (i jo diria que molt especialment contra el català) canviïn de sentiment i d’actitud. La situació és la mateixa mani qui mani, amb petites diferències formals segons sigui PP o PSOE, i és la mateixa entre els dirigents de l’estat gran o els de les regions. Basta sentir les declaracions que fan els del PP/Ciutadanos/Vox a Madrid i aquí, o com actuen aquests quan manen aquí o allà, i basta també veure i sentir com parlen els del PSOE o de Podemos: qualcuns fan l’esforç d’usar el català (de vegades), molts just parlen en español, que és la llengua del sistema, i ningú no fa res per a denunciar o intentar aturar la catalanofòbia, la qual només pot desaparèixer si desapareix l’estat que la sustenta, l’estat que la inclou dins el seu sistema de valors.

[1] Vegeu l’article Els orígens històrics de l’anticatalanisme, d’Antoni 
Simon, a “L’Espill”, 24 (2006)


(Publicat a DBalears el 20 d'agost de 2019.)

divendres, 17 de maig de 2019

Alcaldable? Presidenciable? No, gràcies!



      Cada vegada que vénen les eleccions ens afartam de sentir i llegir pels mitjans de comunicació referències a l’alcaldable X o el presidenciable Y. ¿Ho havíeu sentit dir mai, això, els qui sou de mitjana edat per amunt, quan éreu un poquet més joves? ¿Us sona bé? ¿Se us acudiria mai dir que en Tal o en Tal Altre són directorables a la vostra empresa? ¿O que na Dallona és gerentable a tal institució?
Al capítol “La derivació” de la secció de Morfologia de la Gramàtica del Català Contemporani (volum 1, 2002, pàgines 731-775), M. Teresa Cabré, experta i reconeguda lexicòloga i avui presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, esmenta, dins el paràgraf dedicat als adjectius derivats de verbs, el sufix àton -ble com un dels sufixos més productius per a obtenir aquests adjectius, i en posa aquests exemples: lloar – lloable, atribuir – atribuïble (pàgina 759); un poc més endavant, ens diu que aquest és un dels sufixos que formen derivats amb valor passiu normalment també incoatiu, amb aquest exemple (pàgina 760):

          demostrable   ‘que pot ser demostrat’

            Al paràgraf anterior d’aqueix mateix capítol, dedicat als adjectius derivats de noms (pàgines 757-759), no hi ha cap esment d’aquest sufix, fet del qual podem deduir que no ens serveix per a formar aquests derivats.
            Ja ho havia establit clarament Pompeu Fabra: a la Gramàtica catalana de 1956 (Barcelona, Teide), hi apareix -ble com a sufix per a formar adjectius derivats de verb, i en canvi no hi apareix com a sufix per a formar adjectius derivats de substantius (paràgrafs 148 i 146, respectivament).
            És, o era, una norma tan evident que no m’entretendré a citar altres gramàtiques o tractats de derivació, perquè sé cert que totes aquestes obres hi estan d’acord. Només cal precisar-hi, per si ningú en té dubtes (i això no ho diu Fabra ni ho fa explícit M. Teresa Cabré, de la qual s’ha de deduir pel ‘valor passiu’ que li atribueix), que els verbs que admeten el sufix adjectivador -ble (unit a la base verbal per la vocal temàtica a o i, depenent del model de conjugació a què pertanyen: a la primera (a) o a les altres (i)) són verbs que exigeixen un argument en forma de complement directe (els anomenats ‘transitius’), si bé n’hi ha qualcun que té com a argument un complement de règim (fiar-se de ­­--> fiable).[1]
            Aquest sufix ­-ble, provinent per via semiculta del llatí -bĭle, de valor similar, és un sufix adjectival deverbal panromànic, pertot amb el mateix valor: portuguès -vel, castellà -ble, occità -ble, francès -ble, italià -bile, romanès -bil... Per via popular, del mateix -bĭle s’han format en català i occità -ívol (mengívol, agradívol, planyívol...) i en italià -evole (ammirevole, lodevole, girevole...), els quals poden tenir també valor actiu.
            En èpoques diverses, en algunes d’aquestes llengües romàniques s’han format derivats en ­-ble a partir de substantius, amb valors semàntics assimilables al valor inicial sobre bases verbals[2]: francès pénible (< peine, s. XII), viable (< vie, s. XVI), etc.; italià papabile (< papa, 1566; > fr. papable)[3]. Entrats bastants d’aquests termes en castellà, serviren de model en aquesta llengua per a crear-ne de nous, i així aparegué primer ministrable (1888), i després, ja molt més envant (segurament per la manca d’eleccions democràtiques durant la major part del segle XX), presidenciable (1977), alcaldable (1978), rectorable (1996), i qualcuns altres.[4]
            En català, naturalment, els primers exemples d’aquestes formacions són molt posteriors als castellans: al CTILC[5] tenim ministrable el 1969 i el 1974, i presidenciable el 1979, però no hi són documentats ni papable, ni alcaldable, ni rectorable, i tot plegat és un indici clar que no tenen dins la nostra llengua gens de tradició, que són una innovació molt recent no gens natural, una innovació deguda, com tantes d’altres, a la influència castellana, una innovació que, a orelles dels qui encara tenim la sensibilitat lingüística de la genuïnitat, ens ofèn, perquè violenta el nostre sistema tradicional. I en tenc encara una prova més contundent: als mitjans de comunicació de Mallorca, on del primer regidor de l’ajuntament se’n diu batle, mai se’ls ha acudit dir que tal o tal altra persona és *batlable, perquè és una formació aberrant; en canvi, com que en castellà es diu també alcalde i d’aquest n’han fet alcaldable, alguns professionals dels mitjans de comunicació de Catalunya (perquè aquests mal derivats han sorgit dins el llenguatge periodístic) decidiren que en català també d’alcalde en podien fer alcaldable, i si poden fer alcaldable també poden fer tots els altres... El pes del castellà en la llengua periodística és aclaparador.
            He dit al començament que la Dra. M. Teresa Cabré, en fer la descripció de la derivació catalana dins la GCC no esmentava per a res aquesta hipotètica derivació en -ble de bases nominals, perquè efectivament segons els seus coneixements (que són molts) no existia. Sorprenentment, però, a la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (2016), de la qual ella és la màxima responsable, com a presidenta de la Secció Filològica, hi podem llegir (pàgina 402):

D’una manera esporàdica, el sufix -bl(e) apareix amb bases nominals en adjectius que expressen la possessió d’una qualitat (saludable, veritable) o que indiquen que es tracta d’un possible candidat al càrrec que designa la base nominal (papable, alcaldable, presidenciable). Tant amb uns noms com amb els altres, el sufix va invariablement precedit de la vocal a.
           
          És a dir, amb pocs anys (14) hem passat de considerar inexistent en català aquesta derivació a beneir-la i consagrar-la dins les pàgines de la gramàtica de l’IEC. La institució que ha de vetlar per la correcció i genuïnitat de la nostra llengua avala una formació molt recent de clara i incontestable influència castellana, una formació que a més a més és absent de la llengua popular i que només apareix als mitjans de comunicació, vehicle manifest de solecismes constants. I a més a més ho fa amb trampa, equiparant aquests derivats a adjectius acabats en -ble de validesa formal indiscutible, perquè saludable i veritable no són derivats catalans d’una base substantiva: saludable és probablement el llatí salutabilis, si bé podria ser perfectament format de la base verbal saludar (originalment ‘donar/desitjar salut’ a qualcú); i veritable és el francès véritable.[6] N’hi ha bastants, d’adjectius en -ble, que no són realment formacions autòctones per derivació, sinó que són o bé llatinismes (formidable, laudable, permeable, afable, inefable, irrefragable, friable, amigable, potable­­...) o bé sobretot francesismes (com els citats veritable, viable, penible).
         Aquests barbarismes en -ble promoguts per l’IEC havien quedat en certa manera amagats dins el milenar llarg de pàgines de la seva gramàtica, però ara han estat propagats dins la llista de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III, Lèxic (2018), i he de confessar que gràcies a aquesta llista els he descoberts, perquè per a mi era impensable que la Secció Filològica acollís acríticament tals aberracions lingüístiques. És lamentable (llatinisme) que la nostra institució màxima de reglamentació de la llengua, en lloc d’imposar-s’hi, es deixi arrossegar per la dictadura dels mitjans de comunicació, promotors del catanyol més descarat. Ben lamentable...


[1]Navegable i transitable pareixen formacions irregulars, però realment no ho són, perquè si bé segons el DLC navegar i transitar són verbs intransitius, en la consciència popular també són transitius, com mostren alguns exemples recollits pel DCVB (L'home... va per la terra, navega la mar, passejant-la moltes vegades, Cordial 8 vo; Es carrer de Sant Miquel és més transitat per carruatges y caminants, Ignor. 16. ); esquiable, de formació molt moderna, és clarament analògic d’aquests altres. Bastaria que el DLC reconegués aquest ús transitiu dels verbs, ben antic per a navegar i transitar, perquè aquests derivats “irregulars” deixassin de ser-ho.
[2] Vegeu l’article de Rafael García Pérez: "Derivados denominales en -ble en español moderno y contemporáneo", a Estudios filológicos  61 (2018), 21-33; d’aquest provenen totes les dades següents.
[3] Vegeu també aquests lemes al Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales (https://www.cnrtl.fr/)
[4] També ja el 1970 Vicente García de Diego recull aquests possibles derivats a la Gramática histórica española, pàgina 275, amb els exemples ministrable, canonjible.
[5] Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (https://ctilc.iec.cat/)
[6] Coromines (DECLlC, IX, 136-137), basat més en hipòtesis que en dades reals, defensa que veritable és una forma catalana d’origen, però ell mateix no en dóna cap exemple medieval, sinó que tots són dels segles XIX i XX. En francès, en canvi, n’hi ha una abundant documentació ja des del segle XII (https://www.cnrtl.fr/), dada que contrasta amb l’únic exemple antic que en recull el Corpus Informatitzat del Català Antic, una citació de Sant Vicent Ferrer, de sentit molt dubtós. Véritable és agafada d’un llatí medieval *veritabilis, que indirectament trobam documentat a l’obra De distinctionibus Magistri Wilhelmi monachi Ramesiensis super Cantica Canticorum (s. XII): “Una [beata Maria] singulariter Deo grata, specialiter amata, ueritabiliter honorata, sublimiter exaltata.” (Vegeu J. Leclercq: Les Disctintiones super Cantica de Guillaume de Ramsey, a Sacris Erudiri X (1958), 329-352.) L’existència de ueritabiliter implica la de ueritabilis, derivat de ueritare (verb documentat a una obra de John Peckham, s. XIII. Vegeu http://logeion.uchicago.edu/veritare .)


(Publicat en primera versió a Cercle Vallacorba [https://sites.google.com/site/cerclevallcorba/], 16-5-2019)

dijous, 21 de març de 2019

N’Aina Moll, la polemista amable


     Crec que vaig conèixer n’Aina Moll quan es començaren les reunions dels interessats a participar a qualcun dels àmbits de debat del Congrés de Cultura Catalana, l’any 1975. Dic “crec” perquè realment no me’n record ben bé, si la vaig conèixer aleshores o ja la coneixia; que ja coneixia son pare, ho sé cert, perquè el vaig tenir de professor a la Facultat de Filosofia i Lletres, quan era a l’Estudi General Lul·lià de Palma; i que ja en coneixia qualcun altre, dels germans de n’Aina, també ho sé cert, però no n’estic segur en el seu cas. D’allò que n’estic segur, tanmateix, és que participant a l’àmbit de Llengua del CCC sí que hi vaig tenir relació, i que de llavors ençà la relació personal va ser molt cordial. 
     Malgrat aquesta cordialitat, però, durant els anys que va durar el Congrés, i també després, n’Aina i jo ens posicionàrem en propostes diferents en qüestions referides a la llengua, tant en qüestions relatives a la proposta estàndard com en qüestions relatives al reconeixement oficial i social de la llengua, i és sobretot d’aquest segon tema, del que tenc un record més viu. Durant el Congrés n’Aina va ser dels impulsors (no m’atrevesc a dir ‘la impulsora’, perquè no ho sé cert) de la Campanya per la Cooficialitat del Català, amb la qual es pretenia conscienciar la societat que l’única manera d’aconseguir la normalització del català era que aquesta llengua fos reconeguda com a cooficial per l’estat espanyol, no només dins el seu àmbit territorial natural, sinó a tot l’estat; si la societat en prenia consciència suposadament tendria com a conseqüència que la cooficialitat es convertiria en una reivindicació política, en un objectiu a assolir en arribar l’època democràtica, que ja es veia a venir. La cooficialitat implicava el reconeixement de l’estat espanyol com a estat vàlid dels catalans, i implicava també l’acceptació de la llengua castellana com a oficial dins l’àmbit territorial català, i tot d’una va topar amb un sector de congressistes que, sense això dir-ho clarament, no reconeixíem l’estat espanyol com a nostre, ni acceptàvem que el castellà continuàs sent llengua oficial a casa nostra; i d’aquest sector va sortir una altra campanya: la Campanya per l’Oficialitat del Català, que demanava l’oficialitat exclusiva del català als Països Catalans, sense reclamar res respecte de l’estat espanyol globalment. Els de la cooficialitat, amb n’Aina Moll com a principal representant, i els de l’oficialitat, tenguérem moltes de discussions, moltes de polèmiques, i mantenguérem el nostre desacord fins que el Congrés de les dues campanyes en va fer una, Campanya per a l’Ús oficial del Català. Però el detall que aquí m’interessa remarcar (no entraré en l’èxit de cap d’aquestes campanyes, perquè és ben evident per a tothom) és que tot i les discussions i les polèmiques, de vegades tenses, amb n’Aina, sobre l’estatus oficial que havia de tenir la nostra llengua, mai hi va haver amb ella cap enfrontament pujat de to, mai ella va tenir una actitud agressiva cap als dissidents, com tampoc nosaltres amb ella, i sempre, tot i les diferències profundes de concepció amb nosaltres, va mantenir el seu posat amable i la seva voluntat de guardar la cordialitat amb aquells que, en certa manera, la importunàvem. La va tornar demostrar, aquesta virtut de la tolerància, quan, convertida en Directora General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-1988), va promoure el lema “Que aquí es parli català depèn de vostè”, al qual molts responguérem que sobretot depenia de les institucions, i que no era raonable traspassar la responsabilitat de la normalització del català als simples parlants, que ja havien fet molt guardant la llengua durant tants d’anys de marginació i repressió. N’Aina també ho va saber encaixar i en cap moment es va mostrar molesta ni va demostrar rancor a ningú que l’hagués criticada. Com tampoc no ho va fer quan se li va retreure, per part d’un sector social molt reivindicatiu, que col·laboràs amb el govern balear de Gabriel Cañellas dirigint una suposada Campanya de Normalització Lingüística tímida i poc eficient. Ella sempre creia, i defensava, que qualsevol iniciativa per la llengua, per limitada que fos, era útil; però acceptava que altres no compartissin la seva opinió i fins i tot la criticassin. 
     Podria, encara, posar altres exemples de la capacitat de n’Aina per a sostenir polèmiques amb individus o grups discrepants de les seves actuacions, però no val la pena insistir-hi més. Ella va fer allò que més convenient va creure per a promoure la nostra llengua i per a dignificar-la, i el fet que en qualque ocasió tengués adversaris crítics, no li lleva cap mèrit; ben al contrari, que fos capaç de polemitzar, a voltes amb contundència, amb aquests adversaris sense perdre’ls la confiança ni llevar-los l’amistat demostra la seva honestedat i la seva gran vàlua moral. Equivocada o encertada, a parer d’uns o d’altres, va ser una gran persona i una gran defensora i promotora de la nostra llengua, i això tothom li ho ha de reconèixer i li ho ha d’agrair. 
     Tots els homenatges que li han fet aquestes darreres setmanes, després de la seva desaparició ara fa poc més d’un mes, han estat ben merescuts. Només un detall (no n’he conegut més, però potser hi han estat), del qual som jo mateix testimoni en persona, ha estat desafortunat: quan l’Ajuntament de Palma li dedicà una sessió solemne de reconeixement, el dissabte dia 2 de març passat, el batle saludà els assistents amb un “Bon vespre a totes i a tots”, i els acomiadà amb un “Gràcies a totes i a tots” (del ‘bon vespre’ i del ‘gràcies’ no n’estic segur, ara; de l’altra expressió, sí). Mai n’Aina Moll, que era filòloga i coneixia bé la llengua, no hauria dit aquesta bajanada de “totes i tots”; per respecte a la seva memòria, el batle se l’hauria poguda estalviar i ho hauria pogut dir bé: “Bon vespre a tothom”. És una pena que els polítics que diuen defensar-la tenguin tan poc respecte a la llengua i la forcin sense miraments. Qui estima la llengua no la destrueix, senyor Batle de Palma.

divendres, 8 de febrer de 2019

Dos dies 'in Sammy’s life' (Un conte en 'catanglish')*


En Sammy de nin havia patit bullying i l’havien arribat a considerar borderline, i això l’havia marcat per a sempre, però aquella nit havia dormit molt bé, després d’una sessió de fitness, que de tant en tant practicava per a llevar-se l’stress.  Després de passar pel wàter, d’haver-se ensabonat bé amb un gel a la dutxa i d’haver-se untat bé el cos de body milk, es va afaitar i es posà a la cara un adequat aftershave que havia comprat per internet a una empresa low cost. Seguidament es va vestir, amb uns slips, uns jeans i un suèter que havia adquirit feia poc a un outlet molt fashion; el seu look era molt important per a ell. Va connectar el wifi (perquè de nit el tenia apagat, per a estalviar) i al cap de poc ja pogué mirar si havia rebut molts de whats-app o e-mails, perquè era molt modern i tenia un smartphone de darrera generació, amb gps i tot, i una càmera amb no sé quants de píxels; ja no necessitava pin, perquè el reconeixia per la ditada, i això sí que era un avantatge, per a ell que tenia el handicap de la mala memòria. Consultats, doncs, tots els missatges, i resposts si calia, ja podia partir a la feina, que no era molt lluny de casa seva. L’ocupació d’en Sammy era el màrqueting i tenia una petita oficina en règim de coworking, molt a prop d’una botiga de Pets que hi havia uns quants carrers més amunt. Feia feina pel seu compte perquè anys enrere havia patit mobbing a una empresa multinacional. Cada dia hi anava sobretot el matí; hi tenia un bon ordinador amb el hardware i el software necessaris i més moderns per a les seves necessitats; només li molestava (però devia ser inevitable) que quan navegava per internet, cercant informació important, a cada web li sortís aquell anunci dels cookies, que no sabia ben bé què eren. Amb l’ordinador també consultava el facebook i l’instagram (presumia de tenir molts de followers i molts de likes a les seves notes i fotos), i feia twits al twitter, ple sempre de fake news, i llegia les newsletters que contínuament li enviaven empreses amb les quals tenia negocis, qualcunes de les quals fins i tot li feien d’sponsors en qualque projecte molt prometedor. A mitjan matí en Sammy feia sempre un coffee-break, perquè necessitava una mica de descans i reposar forces, fins que cap allà les dues solia anar a menjar un hot dog a un fast food molt pròxim, on solia trobar altres col·legues, qualcuns dels quals eren partners en iniciatives diverses. Bé, això era normalment la rutina de cada dia de matí, però aquell dia en Sammy necessitava visitar un manager que tenia relacions amb un míster d’un equip local de futbol (que de jugador fins i tot havia jugat a la Champions; ara es dedicava al coaching), i després del coffee-break va haver de deixar el despatx per a anar a trobar aquesta persona, amb la qual havia contactat abans mitjançant el call center. Justament aquell dia tenia la moto al burn out (feia uns dies havia tengut una topada a un stop), i va haver d’agafar el transport públic; però com  que vivia a una smart city era fàcil saber tot d’una quins mitjans de transport tenia a l’abast, gràcies a l’app que l’Ajuntament havia facilitat als usuaris per a l’smartphone. Arribà, doncs, a l’edifici on anava i entrà al hall, on l’altre ja l’esperava, i després de saludar-se decidiren anar a conversar al Hard Rock Cafe B........, on podrien tractar la qüestió que els preocupava mentre prenien qualque beguda i algunes chips. Entre les qüestions que havien de tractar –ara que s’acostava el Job Day– n’hi havia de relacionades amb els jobs dels juniors (accessibles per infojob), i amb l’oferta d’una pàgina de FAQs per a respondre a les preguntes més importants, de la qual tenien una demo. Sabien que els autors d’aquesta ocupaven una plaça important en el rànquing corresponent i que, per tant, podia ser una bona inversió. Ara preparaven un test que també havia de servir per als seniors. Acabada la conversa, era ja hora de dinar, i tots dos decidiren anar junts a un snack bar, on prendrien uns snacks i qualque cosa ràpida i senzilla, perquè ja se’ls havia fet tard.
A la tarda en Sammy no feia feina, normalment, sinó que es dedicava al lleure i a fer footing o running. En temps de vacacions solia anar, fent couchsurfing, una temporada a fer trekking. Aquella tarda, però, es trobava cansat, i no tenia ganes ni de caminar ni de córrer, i va decidir quedar a casa seva i escoltar música amb l’equip de HI-FI (que solia tenir en stand by), i llegir qualque comic i un thriller que l’any passat havia estat un best seller; el vespre, si no tenia son, aniria a veure un show en què li havien dit que actuaven unes actrius de cabaret que eren com unes top models, i a més anaven en top less i acabaven fent striptease total a la vegada que feien pole dance... Si podia, s’hi faria una selfie. En Sammy era del club dels singles i per això no havia de donar comptes a ningú d’allò que feia; de tant en tant cercava qualque cita on line i fins i tot contemplava qualque espectacle un poc atrevit en streaming.
L’endemà en Sammy va decidir anar de shopping, perquè era el Black Friday i pertot oferien grans descomptes, però abans necessitava passar per una oficina store de C...Bank per a resoldre un problema que tenia amb un compte family (encara que de moment era ell tot sol, tenia un compte family) i amb la targeta contactless, i treure doblers, perquè encara que tenia l’imaginBank a l’smartphone volia sempre dur bitllets i monedes, per si li feien falta. Com que era tot sol i guanyava bastant havia aconseguit invertir uns estalvis mitjançat l’Smart Money, que li donaven un bon rendiment. Sortint de C...Bank, doncs, va anar cap a uns grans magatzems (com que no tenia la moto no podia anar al F.... Park) on sabia que hi havia un gran stock de panties, perquè en volia regalar a una amiga amb la qual tenia un feeling especial i que no veia des de feia temps; segurament en trobaria qualque pack que quedaria molt bé com a regal. Llavors, també necessitava un kit de peces de recanvi per a la moto, i ara el trobaria més barat. I si tenia temps, passaria pel Rata Market per si hi trobava qualque peça artística interessant. No volia, però, gastar gaire perquè encara havia de venir el Cyber Monday i l’aprofitaria per a comprar-se uns quants pen drives que necessitava. Acabades totes les compres, com que era encara prest, va decidir concedir-se un capritx, una cosa que sempre li havia fet il·lusió, però mai s’hi havia decidit: fer un tour per la ciutat pujant a l’autobus de City Sightseeing, com si fos un visitant de fora.
Acabat el tour així mateix s’havia fet un poc tard, i va trobar que ja era hora de tornar a casa, perquè encara seria a temps de veure a la Smart TV que feia poc s’havia comprat un dels programes amb més share de pantalla que feien cada setmana: un programa de debat on representants del lobby dels hotelers i dels rent a car cantaven les excel·lències del turisme de masses promogut pels tour operators, enfrontats a grups defensors del territori. L’endemà compraria els passatges, en classe business (perquè ell es tenia per VIP), per a assistir, dins unes quantes setmanes, primer al B...... Games World, més envant al B...... World Mobile i després al B....... Fashion Week, que per a ell eren més divertits que l’A....city o el M....land.
James Corbera-Pou
*Gràcies als suggeriments de la meva filla Marina n’he millorat la primera versió.

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG