Perpinyà, la catalana

7 d'abril de 1999

Aquesta proclama acompanya les manifestacions sorgides o impulsades del municipi de la “fidelíssima Vila de Perpinyà”, la capital del Rosselló, de l’antic Regne de Mallorca i de tots els territoris del nord de Catalunya que el 1659 varen ser donats a França per la monarquia espanyola, vençuda en la guerra contra els francesos, però guanyadora en la que l’enfrontava amb els catalans rebels.
Tres segles i quasi mig després d’aquella donació, després d’ordes, d’edictes i de preceptes diversos contra l’ús de la llengua catalana en aquelles comarques nord-catalanes sota sobirania francesa –primer territori català governat i reprimit pels Borbons–, ¿què en queda, efectivament, de la catalanitat perpinyanenca?
És realment difícil dir-ho amb seguretat si la impressió que es té és només la de quatre dies d’estada per aquelles terres o la d’haver-hi passat accidentalment de camí cap al nord. De fet, aquesta impressió és més aviat pobra: el rètol en català a la carretera que et diu que entres a PERPINYÀ (però davall un altre que posa PERPIGNAN), els rètols dels carrers on el nom en català està davall (segons a on, davant) el nom en francès, els plafons explicatius dels monuments arquitectònics (en català, francès i anglès), el museu del “Castillet” amb objectes de la cultura tradicional catalana i etiquetes explicatives en la llengua del país, qualque frase en català dins un prospecte o un cartell comercial en francès, la senyera quadribarrada omnipresent i molts de rètols comercials en francès amb la denominació de “catalan” o “catalane” (café catalan, restaurant catalan, pâtisserie catalane...); però ben poques paraules en català pots sentir pel carrer, si no és que et passeges pel barri de sant Jaume, poblat majoritàriament de gitanos; fins i tot al mercat a l’aire lliure és més fàcil sentir parlar en àrab o en castellà (ves per on!) que no en català.
Però aquesta impressió canvia una mica en sentit positiu si no et conformes amb el que trobes casualment i coneixes la ciutat, i els seus habitants, una mica més a fons. Aleshores t’adones que encara en queda qualque cosa, de la catalanitat perpinyanenca, i que hi ha molta de gent que es mou perquè aquesta característica, que fa que la vila no sigui una ciutat francesa més, sense personalitat, continuï viva. Llavors descobreixes la “Llibreria Catalana”, on es pot comprar qualsevol llibre en català i on es troba molta de gent que té el català com la seva llengua normal; llavors descobreixes que hi ha l’escola “Arrels” d’ensenyament primari, integrada al sistema d’ensenyament públic francès, on els infants són ensenyats en llengua catalana; i també descobreixes que l’associació “La Bressola”, amb més de 20 anys d’experiència, gestiona igualment una sèrie d’escoles primàries en català a diverses poblacions de Catalunya Nord, una de les quals a Perpinyà; i que hi ha una Escola Secundària Catalana “Comte Guifré” que s’esforça per superar les dificultats que li impedeixen una existència normal; i que són molts els pares que demanen poder durs els fills a aquestes escoles i no poden fer-ho per manca de places; i igualment descobreixes que adesiara es fan recitals de música, o representacions de teatre, en català, quasi sempre amb el suport de la Regidoria de Cultura Catalana; i que fa poc es va fer la “Setmana del Llibre en Català”; i que hi ha “Ràdio Arrels” que emet sempre en català; i et sorprèn que es plantegi el projecte d’una edició especial per a Catalunya Nord del diari “El Punt”. I t’il·lusiones de veure que a la universitat un grup de joves estudien català per recuperar la llengua que a casa seva –per la pressió oficial– els van negar de nins, i que aquests joves –estimulats per qualque professor apassionat que no es conforma amb la simple activitat acadèmica– estan entusiasmats amb un intercanvi cultural amb altres joves de Mallorca, amb els quals els uneix aqueixa llengua represa.
Llavors, quan coneixes tot això, penses que potser sí que encara és ver, que Perpinyà és “la catalana”. I desitges que ho continuï sent per molts anys, però d’una manera molt més expressa, no tan soterrada. Però també et ve al cap que confies que mai no serà necessari que Palma s’hagi de proclamar no ja –si això ha de ser problemàtic– “la catalana”, sinó simplement “la mallorquina”.