divendres, 28 de desembre de 2012

Una ficció molt real

27 de desembre de 2012

Democràcia Absoluta, per Pere Josep Palou Mas. Premsa d'Osona, 2012. (Premi literari 'Jaume Maspons i Safont'.)

Per si no queda clar, vull aclarir d'entrada que aquest és un llibre de ficció, és un relat un poc llarg que explica uns fets que passen en la imaginació de l'autor, com és normal en els llibres de ficció...
Ara, quan el llegeixes, tot d'una, et planteges: ¿realment és ficció això que conta? Perquè la inspiració d'en Pere Palou és tan encertada que aquesta ficció s'acosta molt a la realitat viscuda aquest darrer any a Mallorca. Per exemple, hi surt un president (l'únic personatge que no té nom, només és "el president") i consellers i qualque ministre. Però, és clar, tot és fictici, no pot ser ver, perquè sé cert que ningú coneix cap conseller d'Educació, Cultura i Universitats (bé, Universitat, perquè només n'hi ha una), que nomi Alzinar, ni un de Presidència que nomi López, ni -naturalment- un de Turisme que es digui Magro (i, a més a més, Adolfo de nom de pila, que em recorda -no sé per què- un cert criminal nazi del segle XX), i altres que no cit per a no allargar-me; ni crec que ningú hagi sentit parlar d'una Directora General (pentura si el llibre fos encara més recent ja seria ex-Directora) de llinatge Turquesa, o d'un empresari turístic que li diuen Lacalle; com no pot ser que ningú conegui un personatge que presideix un 'Círculo Gimnésico' i és de nom Jorge Huertas... És impossible que ningú sàpiga qui són, perquè aquest relat és una ficció... I un ministre anomenat Maragda, ¿qui podria ser? En Pere té molta d'imaginació i fa sortir tots aquests personatges, i més, en una intriga que comença amb una manifestació multitudinària convocada per l'Opus Cultural i acaba amb un viatge a Suïssa del President i qualcuns dels seus més íntims col·laboradors, suposadament per a conèixer el sistema escolar suís i com s'hi tracten les llengües... Pel mig la cosa es complica amb unes inoportunes llaçades als centres educatius que fan anar de corcoll el president, el conseller Alzinar i na Turquesa; o amb manifestacions de personal hospitalari, o, encara, amb visites accidentades del president a alguns pobles. (He de dir que de principi no sabem a quin país imaginari succeeix aquesta ficció, però qualque indici ens la situa a Mallorca. És clar que, sent una ficció, podria ser a qualsevol altra part del món on hi hagués uns personatges semblants als que hi surten.)
Del punt de vista sociolingüístic, la novel·la és exemplar, perquè si bé és ver que hi surten personatges que parlen en castellà (en Magro, per exemple), cosa que reflecteix la realitat d'aquest país imaginari (que per indicis sabem que pot ser Mallorca), l'autor amb molt bon criteri dóna sempre en nota la traducció catalana d'allò que diuen, com a marca de normalitat (bé, de vegades és una traducció més del fons que de la forma).
Si va a dir ver, en aquesta ficció allò que manco importa són els fets, perquè els fets, així com vas llegint, tens la sensació que ja els coneixes i saps com continuarà la història... Allò que realment és important, perquè és original, és la manera com la història està contada, la caricaturització dels personatges, les seves frases, els seus pensaments (és una manera de dir-ho...). Els fets en si mateixos són més bé tràgics que còmics, però així com els viuen els protagonistes, les converses que tenen, les exclamacions que fan, les idees (?) que els vénen... és aquest l'interès que engresca el lector. L'estil és dinàmic, divertit, enginyós; fa bon llegir, no és pesat. Les pàgines passen lleugeres amb una mitja rialla constant a la vista dels personatges ridículs que s'entremesclen i s'enxarxen en converses desbaratades, absurdes, quasi surrealistes.
En destacaria una frase, que dins aquest llibre fa part de la ficció, però que per a mi és ben real. Diu el president, durant un dinar amb uns quants col·laboradors, mentre planegen l'Operación Titán:

"La recuperació del castellà davant les imposicions catalanistes no és cap cortina de fum, senyors. És un dels punts essencials del programa ideològic del partit i hi estam compromesos del tot. Con lo cual, li hem de donar la importància que té i fer-hi feina molt forta. Sabem què hem de fer i farem allò que hem dit que havíem de fer..." (p. 53)

Rient, rient, la ficció és el mirall de la realitat, molt més sorprenent encara.
Hem de felicitar en Pere Palou perquè ha estat capaç de bastir aquesta farsa real amb molts pocs mesos. Com l'Abat de la Real, en Pere ha sabut prendre l'embocadura a la degradada i depriment situació que patim i en treu un passatemps que ens permet enfrontar-la amb una mica de bon humor.

(Text base de presentació del llibre, feta el dia 21 de desembre de 2012 a la llibreria QUART CREIXENT de Palma.)

dilluns, 3 de desembre de 2012

Efemèrides ultratjades

 26 de novembre de 2012

Aquest any 2012 deu haver estat el més important per la commemoració d’efemèrides relacionades amb la llengua catalana. El 2 de febrer celebràvem el 150è aniversari del naixement d’Antoni Mª Alcover Sureda, a Manacor, que amb el temps seria conegut com l’”Apòstol del la Llengua”, i el 8 de gener commemoràvem els 80 anys del seu traspàs, després de quasi 70 anys de vida dedicada a l’estudi i la promoció de la seva (i nostra) llengua catalana. A més a més, enguany ha estat també el 50è aniversari de la culminació del Diccionari-Català-Valencià-Balear, la més important obra d’Alcover, encara que acabada per Francesc de Borja Moll. I relacionada amb aquest tenim la fundació, també el 1962, de l’Obra Cultural Balear, constituïda jurídicament el 21 de desembre, l’entitat que més ha fet durant aquest mig segle per a defensar la nostra llengua dels atacs de l’estat espanyol, tant durant la dictadura franquista com durant els 35 anys de suposada democràcia. Dins el mateix any que va morir Antoni Mª Alcover, 1932, altres dates són transcendentals per a la llengua catalana: el 22 d’agost va néixer a Campos Joan Veny Clar, actualment una de les personalitats més importants de la Romanística, especialista en Dialectologia, director i impulsor definitiu de l’Atles Lingüístic del Domini Català, una altra de les grans obres de la Filologia Catalana; el 30 de novembre va aparèixer el darrer fascicle del Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, el que va ser durant 60 anys el diccionari de referència per als qui volien parlar i escriure correctament en català, el tercer pilar (amb l’ortografia i la gramàtica) de l’obra fabriana, la més essencial en el procés de normativització de la nostra llengua; i el 2 de desembre es reuniren a la seu de la Societat Castellonenca de Cultura representants de diverses institucions culturals i polítiques valencianistes per a signar un document d’acord en l’acceptació d’unes normes ortogràfiques unificades, basades en les de l’Institut d’Estudis Catalans, per a escriure tothom igual en la llengua de València (és a dir, en la catalana) i posar així fi a la diversitat de grafies fins aleshores existent. Era aquest el punt i final a la llarga història d’anarquia ortogràfica del català. Finalment, el 12 de febrer de 1982 es va obrir a Palma la llibreria Quart Creixent, l’única que durant aquests 30 anys ha subsistit venent exclusivament (amb excepcions irrellevants) llibres en català, l’única que ha oferit al públic mallorquí una imatge de normalitat de la producció editorial en la llengua del país.
A un país digne, amb uns governants dignes, aquestes efemèrides haurien estat motiu de satisfacció i s’haurien commemorat amb l’atenció merescuda; no tan sols això: els governants dignes haurien homenatjat aquestes persones, aquestes institucions, aquests esdeveniments, amb una acció de govern enaltidora dels valors que representen: l’orgull de la pròpia personalitat, de la pròpia cultura, l’adopció entusiasta del “Siau qui sou” proclamat per Costa i Llobera. A les Balears, però, els miserables governants que patim no tan sols no han governat d’acord amb aquests valors, sinó que han actuat demoníacament per a ultratjar-los, per a destruir-los, per a ridiculitzar-los. Han volgut expulsar el català de les institucions, dels mitjans de comunicació, de l’escola..., de tots els pocs àmbits en què havia arribat a tenir una presència mínimament significativa. El Consell de Mallorca, a més a més, ho ha fet amb la farsa de declarar, amb una gran manca de vergonya, el 2012 “Any Alcover”. Per a escopir-li no importava una tan gran demostració de cinisme.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 2 de desembre de 2012)

dilluns, 5 de novembre de 2012

La llengua oficial és un senyal d’identitat de l’estat

20 d'octubre de 2012

Amb una estranya reacció que recorda aquell adagi en llatí popular que diu “excusatio non petita, acusatio manifesta”, el dirigent principal d’Esquerra Republicana de Catalunya s’ha afanyat a explicar que en la pròxima (esperem-ho) República Catalana la llengua castellana “també serà oficial”, amb la catalana, “per si algú en tenia cap dubte”. I igualment s’hi ha referit l’actual President, Artur Mas, en l’entrevista que va publicar “La Vanguardia” fa poc (12-10-2012): “El castellà seguirà sent idioma oficial”.  Aquests dirigents tenen por, abans i tot que ningú els hagi acusat de res, que la població castellanoparlant de Catalunya s’oposi a la independència per la qüestió lingüística i per això els volen tranquil·litzar amb aquestes afirmacions, en una reacció similar a allò d’”abrigar-se abans de ploure”. Aquesta qüestió és, i ho serà, naturalment ben controvertida, i ja han sortit alguns articles a favor i en contra de la cooficialitat del castellà a la Catalunya independent, tots amb arguments ben raonats, tant a favor com en contra d’aquesta opció. Per a mi, però, l’única cooficialitat lingüística que és irrenunciable a Catalunya és la del català i l’occità, totes dues llengües pròpies històriques de l’anomenat Principat, encara que de distribució territorial molt desigual, i en aquest cas la controvèrsia seria si totes dues han de ser cooficials a tot el territori o ho han de ser exclusivament cada una al seu. No m’hi entretendré, en aquesta qüestió, però sí que ho faré en la del castellà, plantejant-la d’una altra manera. Que actualment hi ha una gran comunitat castellanoparlant a Catalunya és indiscutible, i les causes històriques que l’expliquen són prou conegudes i no importa ara fer-ne un repàs; que en la República Catalana aquesta gran comunitat lingüística no pot ser ignorada, és evident, i molt especialment durant el període inicial del nou estat, quan és ben possible que encara hi hagi molts d’individus monolingües en castellà; i que, per tant, hi ha d’haver un reconeixement legal de la llengua d’aquesta comunitat, és ben acceptable. La qüestió és quin grau ha de tenir aquest reconeixement: ¿l’oficialitat total? ¿l’oficialitat només en segons quines localitats? ¿l’oficialitat municipal però no estatal? ¿O un altre tipus de reconeixement? La llengua oficial és no només la llengua vehicular de relació amb les institucions, sinó que és també pertot un senyal d’identitat de l’estat, i si la llengua castellana és declarada oficial a la Catalunya independent aquest fet s’interpretarà com un reconeixement explícit que la identitat catalana és també castellana... ¿Ha de ser realment així? Hi ha una alternativa perfectament vàlida a l’oficialització del castellà, amb la qual es mantendrien els drets essencials de la comunitat castellanoparlant: l’aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. La Carta és una declaració de principis democràtics de respecte de les llengües altres que les oficials dels estats i un seguit de disposicions destinades a garantir aquest respecte, organitzades en els apartats II (Objectius i principis) i III (Mesures a favor de l’ús de les llengües regionals o minoritàries en la vida pública). Sense necessitat de declarar el castellà oficial, només complint el compromís contret en signar i ratificar la Carta, la República Catalana tractaria millor la comunitat castellanoparlant de Catalunya de com ens tracta actualment el Regne d’Espanya als catalanoparlants, tot i que aquest també l’ha signada i ratificada. La protecció legal dels castellanoparlants seria ben suficient amb la Carta, i Catalunya no es declararia oficialment de llengua castellana, cosa que per naturalesa i per consideració a tantes de generacions que han batallat per la normalització del català (i, secundàriament, de l’occità a la Vall d’Aran) no li correspon.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el dia 4 de novembre de 2012)

dilluns, 1 d’octubre de 2012

En aquí parlen alguerès...

15 de setembre de 2012

“En aquí parlen alguerès... I al·lora jo dieva ‘porca misèria! Aqueix parla alguerès’... tots los noms de l’aposento... corresponeva a l’alguerès. És estat una gran meravilla... No lo sabiva, jo... és estat una gran meravilla per a mi... No havia sabut mai que a Palma de Mallorca parlessin lo pretxís alguerès... los altres [mariners] restaven encantats... ‘Pròpriu en aquí se parla alguerès!’... jo he parlat tot en alguerès a Palma de Mallorca...” Són paraules de Rafael Salaris, natural de l’Alguer, que el 1936, als 20 anys, era mariner de la nau italiana cacciatorpediniere ‘Nembo’, la qual va participar en les tasques de vigilància per a preservar la “no intervenció” en la guerra d’Espanya. En una de les rondes per la costa espanyola la nau va fer un descans de 3 dies a Palma, que aprofitaren els mariners per a passejar per la ciutat. I va ser aqueixa l’ocasió en què Rafael va descobrir que a Palma parlaven alguerès... El seu testimoni, que vaig recollir en la meva darrera visita a aquella ciutat sarda catalanoparlant, el febrer de 2011, és un testimoni valuós de la consciència popular de la unitat lingüística entre totes les regions on es va implantar la llengua catalana a l’Edat Mitjana, i on s’ha mantengut fins avui. Rafael Salaris no és un intel·lectual catalanista interessat en l’”imperialisme lingüístic”, ni manco ho era als 20 anys quan va haver de fer el servei militar per la força com a tripulant d’aquell vaixell de guerra; és, era, una persona senzilla de l’Alguer que parla la seva llengua nadiva i que casualment va descobrir que aqueixa llengua, que ell creia limitada a la seva petita ciutat, era parlada també a una illa d’Espanya... I se’n va meravellar! I ho va acceptar com un fet sorprenent, però real, que ell havia comprovat per si mateix, i se n’ha recordat tota la vida i ho conta encara a qui n’hi parla. Naturalment, amb el temps aquell descobriment se li va fer entenedor, i ara, als 96 anys, té plena consciència que l’alguerès no només es parla a l’Alguer i a Mallorca, sinó també a Catalunya i qualque altra part d’Espanya... La gent normal del poble, la gent que simplement actua amb naturalitat sense estar condicionada per maniobres polítiques intoxicadores, accepta les coses com són, i no en fa un problema si no ho són. Rafael va venir a Mallorca i quan va sentir parlar la gent d’aquí va pensar, des de la seva innocència lingüística, que aquí parlaven la mateixa llengua que a l’Alguer, i com que la coneixia per l’únic nom d’”alguerès” va exclamar “aquí parlen alguerès”, i amb aquesta afirmació interna va fer una proclama de la unitat lingüística entre Mallorca i l’Alguer que cap maniobra dels polítics, antics i moderns, pot destruir. Si Rafael hagués desembarcat també a Barcelona i a València i hagués sentit parlar en la llengua local també hauria pensat “aquí parlen alguerès”, i se n’hauria tornat a casa seva ben conscient de l’amplitud del territori lingüístic alguerès. Aquesta és la realitat catalana, que dia a dia confirma el testimoni de milers de parlants que circulen d’una regió a l’altra dels Països Catalans sense necessitat de canviar de llengua per a fer-se entendre i per a entendre. Contra aquesta realitat, la manipulació interessada de personatges que juguen a política i no tenen altra intenció que la de destruir una comunitat que ha donat figures excelses a la cultura universal. La llàstima és que les persones senzilles i no intoxicades tenen un paper socialment poc influent, mentre que les intoxicadores arriben fàcilment a llocs de poder i de responsabilitat, com per exemple a president de les Illes Balears.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 30 de setembre de 2012.)

dimecres, 29 d’agost de 2012

No tenc cap fred... ?

29 d'agost de 2012

Un lingüista i escriptor que té una secció de llengua al diari "Ara" reacciona avui a l'opinió d'un lector de València que considera poc genuïna la construcció "cap pressa" d'un titular de la portada del diari d'ahir (dimarts 28). Reconeix, aquest lingüista, que hi ha algunes obres gramaticals que prescriuen gens de en aquesta construcció, com també ho fan –diu– "alguns filòlegs balears", a un dels quals es refereix concretament –sense anomenar-lo– per a desacreditar-lo amb exemples del DIEC2 i de Ruaix que avalen el "cap importància" / "cap gràcia" / "cap por", que aquest filòleg balear considera "absolutament inadmissibles". Allò que no fa, aquest lingüista de l'"Ara" és contradir els arguments lingüístics que el filòleg balear sense nom dóna a favor de la seva tesi, arguments que podeu llegir en aquest article. Vull dir-hi, primer de tot, que no conec cap filòleg balear que no estigui d'acord amb aquesta teoria, per la qual cosa aquest "alguns filòlegs balears" només s'ha d'entendre amb el sentit que no tenim la seguretat del nombre total de filòlegs balears, però no amb el sentit "d'alguns filòlegs balears" ho veuen així i "altres" ho veuen d'una altra manera. No em consta que cap filòleg balear s'hagi declarat contrari a la prescripció de gens de amb conceptes incomptables, i aquest és un detall que hauria de fer reflexionar al lingüista de l'"Ara" i als qui hi estan d'acord. És curiós que en aquesta ocasió tregui en suport de la bondat de "cap importància" etc. alguns exemples de l'IEC i, en canvi, defensi esclar contra el parer de l'IEC; no és l'únic, tanmateix, que esgrimeix l'autoritat de l'IEC només quan li convé. El DIEC, tot i ser obra de referència per necessitat, no està exempt d'errors i incoherències, qualcuns heretats del diccionari Fabra i qualcuns de collita pròpia, i per això no es pot sacralitzar el seu contingut. Ho varen mostrar ben clar Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll en el llibre Diccionaris, normativa i llengua estàndard (Palma, 2003). Quant al fet que Ruaix escrigui també cap por, i des del respecte absolut cap a aquesta figura importantíssima de la gramàtica catalana, no és en si mateix cap garantia, perquè no conec cap estudi de Ruaix sobre el tema (potser l'ha fet, però no el conec) que demostri que aquesta construcció és bona, i Ruaix també es pot veure influït per un ús molt estès en català central, encara que no sigui genuí. Trago no deixa de ser un castellanisme evident i innecessari en català, baldament Fabra n'acceptàs el diminutiu traguet; en català és glop, forma ben viva. Com és natural, ara no repetiré els arguments que justifiquen la inacceptabilitat, des de la genuïnitat de la llengua (és amb aquesta consideració que el filòleg sense nom diu que aquelles frases són "inadmissibles"), però plantejaré, al lingüista de l'"Ara", i a tots els lectors, aquesta qüestió: ¿diríeu mai "no tenc cap fred" o "no tenc cap set" o "no té cap paciència"? Les raons per a dir o no dir aquestes frases són les mateixes que per a "no tenc cap por" o "no té cap importància"... Finalment, una reflexió: suposant que "cap por" i similars fossin acceptables, i així i tot a valencians i balears ens forçassin la nostra consciència lingüística i ens semblassin incorrectes, ¿no seria millor per a construir un estàndard nacional català –de tots els catalans, no només dels catalunyesos– preferir la construcció amb "gens de", que és vàlida per a tothom? Si gens de pressa és acceptable per a tothom i cap pressa només ho és per a una part de la comunitat catalana, ¿quina d'aquestes construccions es mereix la dignitat de ser considerada la comuna de tots? És clar que per a fer aquesta reflexió se n'ha d'haver fet una altra abans: ¿quina és la nostra comunitat? La segona resposta condiciona la primera, naturalment.

dilluns, 27 d’agost de 2012

Era jovenet com vaig començar a fer feina

19 d'agost de 2012

En llatí clàssic les proposicions subordinades temporals de simultaneïtat eren introduïdes per les conjuncions ubi (amb el verb en indicatiu) i cum (amb indicatiu o subjuntiu, segons el matís: “Haec ubi dixit discessit” (‘quan va dir això se’n va anar’), “Cum Caesar in Galliam venit, ibi duae factiones erant” (‘quan Cèsar va arribar a la Gàlia hi havia dues faccions’). Però ja en l’època clàssica quando, inicialment causal, començà a usar-se com a temporal, i finalment va ser aquesta la que subsistí en tots els parlars romànics (quando, cuando, quan, quand, caund, cand, cînd...): “Quando esurio, tum (intestina) crepant” (‘quan tenc fam, [els intestins] fan renou’), diu Plaute. Cap a la fi de l’Imperi, a quando també li va sortir una competidora, quomodo, que de la idea de similitud va passar a la de simultaneïtat i successió immediata: “Quomodo audierunt verba ista” (‘quan varen sentir aquestes paraules’); i quomodo també es va generalitzar en romànic, acurçada però en quomo, como (i castellà antic cuemo), com, cum o co. En català aquest com temporal està abundosament documentat a la llengua medieval: “Una dona havia molt gran delitança e plaer com oïa loar nostra Dona” (Ramon Llull); “Per ma fe, Senyor, jo he gran desplaer de vostra pena e he sobirà plaer com sots en via de salvació.” (Bernat Metge); “E con hom avala d'aquesta encontrada, troba hom la província de Mion, qui és vés migjorn” (Viatges de Marco Polo); “Com Tirant véu que los moros llevaven lo camp armà's ab tota la sua gent e ixqué fora de la ciutat” (Tirant lo Blanc). L'ús de comme, etc. amb valor temporal a la llengua moderna és recollit pels diccionaris i les gramàtiques francesos, italians, castellans, ladins, friülesos i occitans, mentre que no ho és pels portuguesos, on pareix que mai como no ha estat conjunció temporal, pels romanesos ni pels catalans. Només a la Gran Enciclopèdia Catalana hi trobam «com… 3 conj… 2 ant Quan.» És a dir, per a la GEC com en el sentit de "quan" és antic, ja no existeix. ¿És així realment? Si miram les gramàtiques catalanes modernes, no n'hi ha efectivament cap que reculli aquest valor de com, si bé Fabra, el 1918, també l'esmenta com a, sobretot, antic: «com s'usa principalment com a conjunció modal […] L'ús de com (…) com a conjunció (…), de temps, &, era molt més freqüent en el català antic que en el modern.» Ni tan sols la magna Gramàtica del català contemporani, que va dirigir Joan Solà, en fa esment. Pareix, doncs, segons les obres gramaticals, que del com temporal no n’hi ha rastre en català modern. Però la realitat és ben diferent, perquè s’ha conservat fins a l’actualitat com a mínim en els parlars de Mallorca, Menorca i la Costa Brava, i és recollit per les dues grans obres lexicogràfiques catalanes, el Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover i Moll, i el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines, on llegim (a la veu QUAN): “Entre com i quan (...) aquest predomina, en les cròniques de Jaume I i de Desclot, però en la de Muntaner, com (…) sembla gairebé general amb escassos exs. de quan, i s'usa regularment en el Tirant; endemés sembla haver continuat en ús popular a Mallorca.» I també ja havia estat recollit per diversos diccionaris del segle XIX i per la gramàtica de Tomàs Forteza. A Mallorca i a Menorca, són normals aquestes frases: “com vàrem haver pres es cafè hi vaig anar”, “teníem 25 anys com vàrem començar”, “jo era jovenet com vaig començar a fer feina”, “llavor com va venir ses vacacions...”, “com vaig anar a combregar tenia 8 anys”... I també amb subjuntiu i futur: “com totes vos sigau llevades i decantades, jo m’aixecaré...”, “com la tendràs dins tal cambra, en surts cop en sec i...” (de les Rondaies d’Alcover). És un prejudici considerar aquest com vulgar o purament col·loquial o dialectal, i se l’hauria d'incloure en la relació de conjuncions subordinants temporals recollides per la gramàtica normativa. I no és, és clar, gens justificable substituir-lo per quan en adaptacions de texts, clàssics o moderns, on és originalment usat.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 26 d'agost de 2012.)

dilluns, 6 d’agost de 2012

Resistirem amb dignitat

21 de juliol de 2012

Mateo Torres Bestard, Luís Zaforteza Villalonga, Antonio Zaforteza Villalonga, Emilio Manera Rovira, Ladislao López Bassa, Mateo Palmer Ferrer, José Morey Gralla, José Grifoll Moreno, Sebastián Feliu Blanes, Andrés Real Munar, Antonio Nicolau Montaner, Miguel Riutort Camps, Mateo Riera Escandell, Juan Pons Ramonell, Ignacio Seguí Colom... Són qualcuns dels noms de personatges mallorquins que, com a militars, com a falangistes, com a requetés, o com a membres de qualsevol altra organització similar, tengueren un paper important (més en alguns casos que en altres) en l’Alzamiento Nacional en aquesta illa, materialitzat el 19 de juliol de 1936. Les conseqüències de l’Alzamiento ja les sabeu: primerament, implantació del terror, assassinats descontrolats i afusellaments controlats de milers de persones ben diverses, moltes d’humils i poc significatives socialment, altres de més recursos econòmics i més significació social, com el batle de Palma, Emili Darder; segonament, persecució i prohibició de qualsevol plantejament ideològic que s’oposàs als principis de l’Alzamiento; tercerament, prohibició i marginalització de qualsevol expressió de cultura catalana o en llengua catalana, la que era, i encara és, la llengua pròpia de l’illa. La història moderna de Mallorca (i, per extensió, la de totes les illes Balears) ens ofereix diversos exemples de traïció de la seva pròpia elit social, amb renegacions ostentoses de la cultura, de la llengua i de l’essència de l’illa. A més del ja indicat, vegeu-ne uns quants exemples més, per si no se us n’acudeix cap altre ara mateix: el 26 d’agost de 1768 l’Ajuntament de Palma en ple resol encarregar a fra Tomàs Cifre la revisió del Arte Regio de Francisco de Nebrija, com a mètode per a ensenyar les lletres (llatí i castellà) als infants de la ciutat; el 1835 la Sociedad Económica de Amigos del País dóna a conèixer un projecte de diccionari  per a contribuir “a la generalización del habla nacional entre nosotros y a la desaparición en lo posible del dialecto mallorquín”; Antoni Maura, el polític mallorquí que va ser president del govern espanyol en 5 ocasions entre 1904 i 1922 (i a qui la ciutat de Palma ha dedicat un monument), no només no va fer res per la seva llengua familiar –tot i haver-s’hi mostrat ‘tolerant’ sempre que va necessitar el suport dels regionalistes de Catalunya– sinó que el 26 de gener de 1916 va enviar una lletra, com a president de la RAEL, al ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, protestant perquè hi havia, segons ell, territoris espanyols on el castellà era marginat de l’ús oficial; a més el 1921 aprovà un reglament de notaria que no preveia altre ús dins els documents que el del castellà; també el diputat liberal Alexandre Rosselló (16-06-1908) es mostrà contrari a deixar que cap altra llengua que el castellà fos ensenyada a escola... Per sort, la nostra història no la fan només aquests personatges que o bé s’han desentès de la qüestió del català marginat o bé s’han afanyat a marginar-lo encara més, sinó que han estat molts els qui, ben sovint contra tots els elements, s’han esforçat a dignificar-lo, a recuperar-lo de les traïcions... L’episodi recent dels 34 parlamentaris (en aquest cas n’hi ha també de les altres illes) que han decidit que l’única llengua pròpia de les Balears havia de ser una llengua de segona categoria no fa més que continuar la miserable història de renegats i traïdors que hem d’arrossegar. Sé cert que aquest no serà el darrer, d’aquests episodis, però també tenc clar que, enfront d’aquesta plaga maleïda, la majoria del poble de les Illes resistirà amb dignitat l’envestida i acabarà girant-los l’esquena. Al cap i a la fi, són els mateixos que ens han duit al desastre econòmic, i això la gent ho veu.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", dia 5 d'agost de 2012)

divendres, 20 de juliol de 2012

ELS 34 RENEGATS QUE HAN ARRACONAT EL CATALÀ A LES ILLES


Aquí teniu, perquè els vegeu la cara i en sapigueu els noms, les fotos dels 34 renegats del Parlament de les Illes Balears que han decidit arraconar la llengua catalana de la funció pública. Les fotos han estat publicades pel "Diari de Balears" el 18 de juliol de 2012. QUE LA INDIGNITAT CAIGUI ETERNAMENT DAMUNT ELLS. EL POBLE DE LES ILLES BALEARS NO ELS OBLIDARÀ MAI.
(Clicau damunt la imatge i la veureu més grossa)
 Com que els noms es veuen molt petits, vet-los aquí, d'esquerra a dreta i de dalt a baix: 

JOSÉ-RAMON BAUZÁ DÍAZ, PEDRO ROTGER LLABRÉS, MARGARITA CABRER GONZÁLEZ, MARÍA SALOM COLL, SANTIAGO TADEO FLORIT, JAIME FERNÁNDEZ JUAN, ANA MARÍA AGUILÓ GARCIAS, PEDRO PALAU TORRES, MARGARITA DURÁN CLADERA, ANTONIO CAMPS CASASNOVAS, MARÍA ASUNCIÓN PONS FULLANA, CARLOS LUÍS VERAMENDI MESTRE, JOSÉ MARÍA CAMPS BUENAVENTURA, JOSÉ TORRES CARDONA, CAROLINA TORRES CABAÑERO, MARÍA VIRTUDES MARÍ FERRER, ANTONIA VALLÉS RAMIS, EULALIA LLOFRIU ESTEVA, ALEJANDRO SANZ BENEJAM, MANUEL JOSÉ MONERRIS BARBERÁ, FRANCISCO MERCADAL ALABERN, ÓSCAR FIDALGO BESTARD, MARÍA JOSÉ BAUZÁ ALONSO, ROSA MARÍA BAUZÁ COLOM, LOURDES BOSCH ACARRETA, MARGARITA PROHENS RIGO, MISERICORDIA SUGRAÑES BARENYS, GABRIEL JOSÉ MARTÍ BALLESTER, FERNANDO RUBIO AGUILÓ, MARGARITA SERRA CABANELLAS, VICENTE SERRA FERRER, LORENZO GALMÉS VERGER, MIGUEL ÁNGEL JEREZ JUAN, CATALINA PALAU COSTA

Aquest són els noms i les cares dels 34 diputats de les Balears que han renegat públicament de la seva llengua en la sessió del Parlament del dia 17 de juliol de 2012, però no són els únics renegats. Amb ells hi ha consellers, directors generals, regidors municipals, etc., els noms dels quals podeu veure a l'adreça: http://nespardenyeta.blogspot.com.es/2012/01/els-noms-dels-botxins.html . Escampau aquestes llistes a tot el món. Si tan orgullosos n'estan, de trair el seu propi poble, els agradarà fer-se famosos internacionalment.

¿Què té aquesta terra nostra que congria traïdors?
 

dimarts, 10 de juliol de 2012

Joan Solà, l’entusiasta científic de la llengua

18 de febrer de 2012

Primer de tot vull agrair a l’IEC l’oportunitat que em dóna de poder fer aquesta petita exposició d’homenatge a l’il·lustre personalitat de Joan Solà. Jo vaig tenir la sort de ser alumne seu, la sort d’acudir a les seves classes i constatar l’entusiame amb què el mestre les impartia i la capacitat que tenia per a engrescar els estudiants, als quals sempre incitava a participar-hi activament, esperonat per la provinença diversa dels qui l’escoltàvem, que érem de molts indrets de Catalunya, de les Balears i de València. Ens demanava sempre com ho dèiem nosaltres, tal o tal cosa, com fèiem tal o tal construcció, i ens incitava a reflexionar sobre la llengua, a la vegada que amb la nostra informació anava arreplegant dades per a fonamentar les seves propostes sobre tots els temes que li interessaven.
I és que si per a mi hi ha un qualificatiu que es sobreposa als altres en parlar de Joan Solà, és el d’entusiasta. Vivia entusiasmat, fascinat, per aquesta capacitat que tenim els humans d’expressar-nos mitjançant el llenguatge articulat, i aquest entusiasme, el va convertir en passió per la ciència lingüística, i el va concretar en l’estudi profund de la llengua catalana, que ell examinava des de la seva posició de parlant occidental lleidatà, la qual cosa crec que li va ser un avantatge, perquè la seva perspectiva va ser més ampla que si hagués estat parlant del català barceloní, fins i tot del central més ample. I el seu entusiasme per la llengua va ser tant que s’hi dedicà en cos i ànima, fins a bastir una obra monumental, no tant per la quantitat (que també) com per la intensitat i la qualitat.
En Joan Solà és conegut sobretot com a gramàtic i és efectivament en la gramàtica, més concretament en la sintaxi, en què principalment va destacar,  en què va fer una aportació més interessant i pesant, però, com que era un entusiasta de la llengua i li interessava tot, va tractar també de diversos aspectes de la història lingüística, va tractar de la lexicografia catalana, va estudiar l’obra de Joan Coromines i, molt especialment, va estudiar Fabra i la seva obra, a part de les seves raonades i brillants anàlisis de la situació sociolingüística en què ens trobam, tema de què ha tractarà el meu company Gabriel Bibiloni.
Quan vaig anar a estudiar tercer curs de Filologia Catalana a Barcelona, el 1974 (aquell curs que només va tenir sis mesos, perquè un ministre de Carrero Blanco havia decidit que el curs escolar s’havia d’adequar a l’any natural i, per tant havia de començar el gener i acabar el desembre; però com que Carrero Blanco va pujar al cel –amb el cotxe i tot– abans d’acabar el 1973, hi hagué nou ministre i aquest va tornar arrere tal mesura, per la qual cosa aquell curs començà efectivament el gener, però va acabar el juny, com sempre), vaig conèixer Joan Solà, que feia l’assignatura de Sintaxi Catalana, i vaig conèixer també la seva primera obra de pes, els Estudis de Sintaxi Catalana, dos volums dels “Llibres a l’Abast”, que havia de ser en certa manera el llibre de text del curs. Aquests Estudis ja mostraven la curolla que el guiava: la sintaxi catalana era una qüestió pendent de la normativa catalana, una qüestió molt més complexa d’allò que mostraven les gramàtiques més usuals del moment (la d’en Fabra dita pòstuma, la de Jeroni Marvà i la de Francesc de B. Moll, almanco per als illencs), a la qual ell pretenia donar solucions amb la seva metodologia impecable, que serà una constant en la seva obra científica: estat de la qüestió, comentaris procedents a aquest estat de la qüestió (tenint en compte les contradiccions, les mancances, les incoherències...), descripció dels usos generals, tant literaris com col·loquials, antics i moderns, comparació amb altres llengües (sobretot les romàniques) i proposta de norma o exposició clara de la solució predominant. El problema d’aquests Estudis, que ell mateix va reconèixer posteriorment, era que estaven plantejats, explicats, de manera poc didàctica, plens de símbols, de fletxes, de claus, d’esquemes complicats. Eren durs de llegir i els estudiants s’hi havien de barallar obstinadament.
Aquests estudis varen ser una fita important en la nostra gramàtica, perquè després d’anys d’incertesa en moltes de qüestions normatives sintàctiques, i de repeticions de les mateixes i escasses normes per part dels manuals existents, a la fi qualcú, qualcú molt ben preparat, apareixia per a senyalar les nombroses qüestions conflictives irresoltes i per a marcar el camí cap a les solucions.
Una passa qualitativament molt important en la trajectòria científica de Joan Solà va ser la Sintaxi generativa catalana que el 1986 va publicar amb el seu col·lega i amic Sebastià Bonet. Aquest manual va introduir plenament els mètodes d’anàlisi generatius, aleshores triomfants dins la lingüística mundial, en la formulació de la sintaxi catalana, cosa que encara no havia fet ningú. Sense pretensions normatives, sinó purament descriptives, és una demostració de l’excel·lent preparació teòrica dels seus autors per a discernir a fons la complexitat de la formació de les frases catalanes.
Si amb els Estudis de sintaxi catalana Solà va iniciar el camí en l’intent de fixació de construccions problemàtiques irresoltes, aquest va ser continuat per un nou aplec d’estudis, les Qüestions controvertides de sintaxi catalana de 1987, segurament les que han tengut més repercussió i més controvèrsia han causat. Dos són, principalment, els capítols d’aquest recull que han estat objecte de polèmica: “Ser” i “estar”: una proposta realista i Anàlisi de la normativa clàssica de “per” i “per a” i defensa de la proposta de Coromines. En el primer, que en certa manera és una continuació d’un capítol anterior més descriptiu i, per tant, menys polèmic (“Ser” i “estar” en el català d’avui), Joan Solà comença dient que “El problema més important que té plantejat avui la gramàtica catalana és, sense cap mena de dubte, el de la teoria i la pràctica de l’ús d’aquests dos verbs”; ja veis, doncs, com considera de conflictiva i delicada aquesta qüestió, a la qual ell mateix no arriba a donar una solució satisfactòria per a tothom. Sorprèn, per exemple, des de la posició d’un catalanoparlant mallorquí, que en el paràgraf 7.2 inclogui dins la llista d’adjectius que són introduïts pel verb estar en construccions de subjecte no animat, els següents: calent, fred, tebi, dolç, salat, cru, madur, verd ‘no madur’, tendre. Hi reconeix, així mateix, que “hi ha parlars i persones (d’edat) que aquí encara utilitzen ser (que sembla que era l’ús més antic). Altres parlars i altres persones vacil·len entre els dos verbs.” (p. 73) No em puc imaginar una normativa catalana que prescrigui que s’ha de dir “l’aigua està calenta / freda / teba”, o “el cafè està dolç”, o “la sopa està salada / fada” [aquest adjectiu no hi és, a la llista, però s’hi ha de suposar], o “el peix està cru”, o “les pomes estan madures / verdes” o “la carn està tendra”, i no acab de comprendre com en Joan Solà, tan bon coneixedor de la llengua, va poder acceptar aquestes frases. És cert, però, que aquesta és una qüestió ben controvertida i que encara hem de considerar no resolta. El segon estudi esmentat, el del per i per a, ocupa quasi 100 pàgines del llibre i presenta una abundosa documentació de totes les èpoques, de diversos dialectes, de molts d’autors, dels gramàtics, de les altres llengües romàniques...; analitza la diferenciació d’aquestes dues preposicions des de la semàntica i raona entorn del concepte d’“acció voluntària” o “involuntària”... Presenta la proposta de Joan Coromines sobre l’ús d’aquestes preposicions i conclou que aquesta és la més convenient, que principalment puc resumir en “per a +  SN” i “per + infinitiu”. No podem negar –no crec que ningú ho pugui fer– que l’estudi és, com tots els de Solà, d’una riquesa de dades extraordinària i d’una interpretació molt ben fonamentada, però el fet és que, així i tot, no ha convençut tothom, i que continua havent-hi alguns gramàtics i molts d’usuaris de la llengua que mantenen el per a + infinitiu quan té un valor de finalitat..., la qual cosa significa que actualment coexisteixen les dues construccions.
A Lingüística i normativa (1990) Joan Solà ens mostra el seu polifacetisme (¿es pot dir?) lingüístic, ens mostra que no és només (que ja seria molt!) un especialista en sintaxi, que és per allò que més se l’ha considerat. Hi tracta temes d’ortografia, hi tracta l’orde dels mots a la frase catalana i hi tracta un altre tema que el té apassionat i que fins ara només havia tret de rebot (sobretot en la qüestió del per / per a): l’obra de Joan Corominas, personatge que, juntament amb Fabra, va ser, per a dir-ho un poc col·loquialment, el seu ídol. En aquesta ocasió, però, no analitza l’obra en si mateixa, sinó que a través de l’obra ens mostra quina era la concepció de la llengua normativa que tenia Joan Coromines, una qüestió realment interessant. El darrer capítol són unes reconsideracions sobre l’ús de per i per a, sobretot dedicades a replicar Josep Ruaix, un altre gramàtic reconegut amb qui Joan Solà va tenir certes desavinences.
Es pot dir, segurament, que Solà no va donar mai un tema per tancat, que reflexionava contínuament sobre les qüestions que l’intrigaven, sobre qüestions de les quals ja havia tractat, però que o bé no havia resolt del tot o bé havia deixat obertes; o que, simplement, encara que en un moment concret hagués cregut que les podia donar per concloses, li revenien per qualsevol circumstància i les tornava obrir. El 1994 publica un altre recull d’estudis en què reprèn temes que ja havia tocat anteriorment i en planteja de nous: Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Hi reprèn el tema de l’anomenat “article neutre”, els pronoms febles, el canvi i la caiguda de les preposicions, les preposicions per i per a, els circumstancials temporals, els verbs ser i estar i les construccions amb infinitiu, i hi afegeix la concordança del verb haver-hi, l’ús dels possessius, el complement directe, els pronoms forts referits a inanimats, la seqüència d’adverbis en –ment,  les construccions com “en vull dos de grossos i tres de petits” (males d’etiquetar; per cert, actualment en procés accelerat de desaparició per la interferència de les llengües dominants), i l’orde d’elements relacionat amb la duplicació pronominal. És el seu aplec d’estudis sintàctics més voluminós i més novedós, perquè hi dóna a més a més una llista de les qüestions que queden per resoldre normativament. És la demostració més extraordinària del seu domini de la problemàtica de la sintaxi catalana, en la qual encara ara tantes de coses queden en l’aire. Solà en aquests estudis normalment no conclou donant normes noves, que podria ben bé fer per la seva autoritat reconeguda, sinó que allò que fa és una exposició detallada de les diverses solucions que tant gramàtics com usuaris de la llengua donen a les qüestions problemàtiques, i reclama finalment que es revisi la norma vigent (explícita o tàcita) adequant-la a la realitat lingüística. És doncs la seva una postura potser excessivament modesta, perquè mai pretén pontificar sobre cap tema; només fer veure quin és concretament el problema i per on cal anar per a trobar la solució. Adesiara hi trobam els tocs d’ironia i humor que el carateritzaren com a persona. Per exemple, en l’estudi del complement directe, quan explica que la norma actual (supòs que s’ha d’entendre la de Fabra i dels gramàtics posteriors fabristes), diu “La norma actual només extableix clarament la presència de la preposició a davant de pronoms personals forts (a mi, tu, ell, etc.)... Fora d’això, hi ha la mateixa sensació que hi havia en ambients religiosos entre el matrimoni i el celibat: aquell era “tolerat”; aquest era sempre “millor”.” (p. 165)
Tants de volums dedicats a reflexionar sobre la sintaxi catalana, sobretot, però també sobre altres aspectes de la normativa, havien de desembocar forçosament en un projecte de dimensions magnes i d’ambició grandiosa, i aquest projecte es dugué a terme amb el nom de Gramàtica del català contemporani, impulsat i sostengut principalment per Joan Solà, el qual, a més de ser-ne el director principal, en redactà el capítol dedicat a les oracions subordinades de relatiu, a les quals, recordem-ho, ja havia dedicat qualcuns dels seus estudis. En aquest cas, com és la tònica de tota l’obra, no es tracta d’un estudi de la situació actual segons allò que diuen uns i altres, sinó d’una vertadera anàlisi descriptiva del funcionament del relatiu en català. L’extraordinària intuïció lingüística de Joan Solà li permet fer observacions sobre la dubtosa genuïnitat de construccions com “números on telefonar” o “una bufanda amb què tapar-se el coll”, que en bon català serien “números on s’ha de telefonar” o “una bufanda per (a) tapar-se el coll”. La Gramàtica no és només de sintaxi, sinó que descriu també la fonètica i la fonologia (que inclou els aspectes suprasegmentals) i la morfologia. Em consta que Joan Solà hi va fer una vertadera feina de director, supervisant tots els capítols encomanats a altres especialistes i fent-los al màxim de coherents. Amb aquesta Gramàtica va veure realitzat un dels seus somnis com a científic i entusiasta de la llengua. Aquest somni havia de tenir la culminació en la gramàtica de l’IEC, que ell volia enllestir, però que no ha arribat encara a ser realitat.
Però en Solà en va tenir una altra, de curolla, tan important per a ell –i per a tots– com la fixació de la gramàtica catalana, i aquesta curolla va ser Pompeu Fabra i la seva obra. Era evident que per a tractar temes de sintaxi catalana Solà havia de tenir present, en primera instància, l’obra de Fabra, a qui considerava la seva referència principal, i, des dels primers estudis, què és que diu o no diu Fabra, o com practica Fabra la llengua, és una constant en la recerca de Solà. Escoltau-ne aquestes paraules de referides a Fabra i la seva obra i adonau-vos amb quin respecte i admiració en parla: “Fou una sort per al nostre poble de tenir un home tan competent i assenyat en aquells anys que foren decisius per al futur de la llengua” (Pompeu Fabra, Sanchis Guarner i altres escrits, 1984); “No hi deu haver gaires pobles que tinguin la sort de comptar amb una obra tan sòlida com aquesta i, de més a més, amb la constància explícita dels criteris que l’han guiada, el procés que ha seguit i els objectius lingüístics i polítics que la inspiraren.” Són, aquestes, paraules que Solà expressa a la seva primera edició del llibre L’obra de Pompeu Fabra, publicat el 1987, una segona versió del qual aparegué el 2007, feta amb Jordi Ginebra, titulada: Pompeu Fabra: vida i obra. Entusiasmat, doncs, no només amb la llengua, sinó també amb al personatge de Fabra i amb la seva feina, en Joan Solà i el seu amic i col·laborador Jordi Mir es varen proposar, començant aquest segle, editar-ne les obres completes, cosa que era realment necessària i havia de ser ben útil, vist que els escrits fabrians estaven molt espargits i eren mals de consultar en conjunt. Aconseguiren engrescar-hi la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i el Govern de les Illes Balears, les quals institucions el 2002 signaren un protocol de col·laboració per a dur endavant aquesta edició. Assegurat el suport institucional, presentaren el projecte al “II Col·loqui Internacional ‘La lingüística de Pompeu Fabra’” (Tarragona, 7 – 9 d’abril de 2003), i a partir d’aquí començaren a concretar-lo per tal de poder treure com més aviat millor el primer volum, que finalment aparegué el 2005, amb les primeres gramàtiques de Fabra; després n’han vengut sis més fins al 2010, i en deuen quedar encara dos o tres, que desgraciadament en Joan Solà ja no podrà veure. A tots els volums les obres de Fabra són precedides d’estudis fets pels especialistes més adequats, de manera que en conjunt l’obra és ja una referència imprescindible no sols per a la història de l’obra fabriana sinó per a molts d’estudis lingüístics. És la segona gran realització d’aquest eminent lingüista que ens deixà massa prest, sense el qual avui la gramàtica catalana no hauria assolit la seguretat en què ja es troba.
Ja he dit abans que Fabra i Joan Coromines varen ser, per dir-ho col·loquialment, els ídols de Joan Solà. Fabra és constant als seus estudis i li dedicà l’esforç de reunir-ne les obres completes, i a Coromines li dedicà també tota la seva atenció, si bé no el cita tant en les seves investigacions perquè Coromines més que un gramàtic (que també), va ser sobretot un filòleg, un estudiós de la llengua antiga, i un lexicògraf, terrers pels quals Solà no es va moure tant. Ja hem vist, però, que Solà es va fer seva i va defensar la proposta de Joan Coromines sobre l’ús de per i per a, i al cap de poc temps d’haver mort Coromines (a principi de 1997) en Joan Solà va ser encarregat d’organitzar un homenatge acadèmic a la seva memòria, que es dugué a terme al cap d’un any a la Fundació Caixa de Sabadell i a la Universitat de Barcelona. D’aquest homenatge, que comprengué un conjunt de 13 conferències sobre Coromines i el seu llegat lingüístico-filològic, en sortí una publicació coordinada i presentada per Solà, publicació imprescindible a l’hora de valorar la feina corominiana. La presentació de Joan Solà comença amb aquestes paraules: “Joan Coromines és el lingüista català més complet de tots els temps i, juntament amb Pompeu Fabra, un dels dos que han tingut una repercussió més extensa i profunda sobre els diversos aspectes de la llengua.” Ja veis que no exager quan dic que en Solà l’admirava entusiàsticament.
Hem parlat fins ara d’en Solà gramàtic (sintàctic, sobretot) i de Solà admirador i estudiós de Fabra i de Coromines, però Solà, ja ho he dit al principi, no es limità als temes gramaticals, sinó que, entusiasta total de la llengua, en tractà també altres aspectes: el 1977 va publicar una documentadíssima Història dels criteris de correcció lingüística, pròpiament titulada Del català incorrecte al català correcte, on repassa tots els treballs per ell coneguts que, des de les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, de 1487, s’han proposat mantenir o restituir la puresa de la llengua. Solà els analitza tots, en descriu les característiques i els criteris que els han guiats. Com diu ell a la presentació, “no es tracta... d’un estudi crític dels barbarismes del català, sinó d’una presentació del material.” Malgrat la humilitat amb què el presenta, el llibre és una peça fonamental en la nostra història lingüística, en la qual el desig de correcció (condicionat pel nostre context sociopolític) ha estat una inquietud constant des de mitjan segle XVIII i augmentada a partir de la Renaixença. Ben lògicament, Pompeu Fabra hi ocupa un lloc destacat, dins aquesta història.
En aquesta mateixa vessant històrica, Joan Solà va publicar, juntament amb Pere Marcet, una voluminosa Història de la lingüística catalana 1775-1900. Repertori crític, un treball excepcional de rata de biblioteca, amb 10.143 entrades que recull tots els treballs de tema lingüístic que els autors varen localitzar publicats als Països Catalans dins aqueixes dates. No és ben bé una història de la lingüística, però sí que és un valuós repertori bibliogràfic que pot facilitar molt la tasca a qui s’interessi per la producció lingüística a casa nostra en aquests 125 anys indicats al títol. Una obra, aquest repertori, que implica una dedicació pacient durant anys a la recol·lecció de les dades, una dedicació que només podia sorgir d’uns apassionats per tot allò que fos llengua, com Joan Solà i, en aquest cas, el seu company Pere Marcet.
Tot allò que era llengua li interessava, a Joan Solà, i per això fins i tot va dedicar la seva atenció a una qüestió que sovint es té per secundària i de la qual les gramàtiques normalment en parlen ben poc: la puntuació i la tipografia. Amb un altre col·laborador, Josep M. Pujol, va publicar primer (1989) un Tractat de puntuació, reconvertit anys més tard (1995) en una més ampla i completa Ortotipografia. Manual de l’autoeditor i el dissenyador gràfic, en els quals els autors donen pautes clares, precises, per a puntuar el text i, fins i tot (en la segona obra), per a compondre un text amb els moderns programes informàtics d’autoedició. Són una mostra de la importància que Solà (i, naturalment, també en aquest cas J. M. Pujol) donava a tots els detalls lingüístics, que considerava igualment importants i essencialment lligats els uns als altres: la llengua és una, oral o escrita, i s’ha de conèixer en totes les seves manifestacions, i en l’escriptura la puntuació és tan important com l’ortografia i la sintaxi. Fixau-vos que el primer capítol és anomenat “Gramàtica de la puntuació”.
Per a acabar parlarem d’una altra faceta importantíssima en tota la vida professional de Joan Solà, la faceta que el va popularitzar més, que va fer que fos un personatge conegut amplament fora del cercle estrictament universitari, que el va convertir en una referència en la tasca d’ennobliment de la llengua i en una icona de la dignitat nacional catalana: la faceta de divulgador de qüestions lingüístiques a través de la premsa. Des de 1974 fins a molts pocs dies abans de desaparèixer físicament (intel·lectualment, no desapareixerà mai), Joan Solà va publicar a la premsa de Barcelona articles sobre la llengua, amb la finalitat de divulgar la problemàtica que l’afectava, tant en l’aspecte de la normativa poc definida en molts de casos com en l’aspecte social i polític. Hi tracta de temes gramaticals o lèxics, però també d’història de la llengua, de la situació social del català (de vegades aprofitant circumstàncies personals com un viatge o records diversos), de llibres i d’autors, de personatges... Molts d’aquests articles varen ser aplegats en volums: A l’entorn de la llengua (1977), Pompeu Fabra, Sanchis Guarner i altres escrits (1984), La llengua, una convenció dialèctica (1993), Parlem-ne. Converses lingüístiques (1999) i Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009). Aquests escrits són petites lliçons, totes interessantíssimes; fins i tot quan parla d’un llibre, d’un personatge o d’una experiència qualsevol (un viatge, una excursió, una notícia curiosa...) hi ha aquell comentari personal, o aquella aportació, que en fan molt més que una recensió o una simple notícia: “Per a nosaltres els del Principat és bo de llegir un llibre com aquest per una altra raó: per tenir un coneixement més real, menys unilateral, de la llengua, per arribar a comprendre que la llengua catalana no és exclusivament el parlar de Barcelona i que les opinions de la gent de fora de Barcelona són tan respectables com les de dins. Jo, quan llegeixo un escrit de Sanchis Guarner o de Moll, hi veig un criteri lingüístic menys rígid que el que impera a Barcelona.” (Comentari del llibre de Francesc de B. Moll L’home per la paraula (1977: 296)) “Una llengua deixada de la mà de Déu i perseguida de la dels homes durant tants segles, sotmesa, d’escreix, a la fortíssima pressió de llengües veïnes o de llunyanes... ha d’estar contínuament a l’aguait, perquè a cada pas ensopega amb dubtes nous, amb inesperades temptacions de solecismes, amb vicis més o menys passatgers i més o menys disfressats d’esnobismes.” (Article motivat per la celebració dels 50 anys del Diccionari de Pompeu Fabra (1984: 94)) Naturalment, de tant en tant no hi manquen, tampoc, els comentaris un xic humorístics: “Això que compti més el final deu ser llei de vida. Ja ens ho deien els capellans: peca tant com vulguis, que si abans de morir te’n penedeixes, Nostre Senyor, fill meu, és tan bo que et perdonarà. És clar que si arriba l’hora i no penses a penedir-te o no pots...” (Comentari sobre el valor de però (1993: 18)) “Com a postres dels plats d’avui, tornin a obrir un diari. Si són tan llepafils que no els interessen les setze mil pel·lícules ni troben repòs en les tres-centes cases de relax, i es miren de més avant els que juguen al bingo, perquè vostès voldrien veure aquella exposició que fan aquests dies, ja els planyo: quan es cansin de girar fulls, triïn una sala X i llestos.” (Comentari sobre la poca precisió informativa de moltes publicacions (1999: 204). Aquests reculls mostren una riquesa extraordinària de temes lingüístics i sociolingüístics, explicats amb una elegant simplicitat de llenguatge, per a facilitar-ne la comprensió a qualsevol lector no expert en llengua. (Bé, això no és del tot cert en els més antics, perquè encara Joan Solà en aquesta època estava massa condicionat per l’estil excessivament ple de paràgrafs numerats i esquemes gràfics que caracteritzen els Estudis de sintaxi catalana. Però aviat va saber adequar-se al públic no universitari.) Hi trobam esbossats molts dels temes de què tracta als seus estudis, però també n’hi trobam d’altres sobre els quals poques coses s’han dit o les que hi ha són poc consistents o contradictòries. Per exemple, no creu que sigui “catòlica” la frase (i per tant, la construcció) “¿Què t’ha fet pensar això?”, que pensa que hauria de ser “¿Què és que t’ha fet pensar això?”; o veu com a estranya la construcció “¿Sou la mare del meu amic? – Sí, la sóc?”, que Fabra va donar per bona i que encara ara molts autors i traductors fan dir als personatges literaris (perquè realment no té ús col·loquial). No hi falten les al·lusions directes als parlars balears, ens els quals va descobrir molts de fenòmens singulars, com la tercera persona plural que inclou l’interlocutor (Ara beuen!, per Ara bevem!), o la partícula ell de frases com “Ell no m’ho hauria pensat mai, que fos tan curt!”.
Bé, no hi ha temps per a descriure la riquesa esplèndida d’aquests reculls d’articles de Joan Solà, on podreu trobar de tot, sobre llengua, i sempre en un to amable, entretengut, entenedor, seriós i exigent. Qui els llegeixi sempre hi trobarà temes nous que li despertaran l’interès, o li plantejaran dubtes, o el refermaran en determinades idees o suposicions. Són llibres que no avorreixen, sinó que enganxen. Amb aquests articles Joan Solà va demostrar que era vertaderament un savi, perquè és propi del savi fer arribar planerament al public més general l’objecte dels seus estudis.
El dia 21 d’octubre de 2010 Joan Solà va publicar el seu darrer article a la premsa, Adéu-siau i gràcies!, i només al cap de sis dies, el 27, va traspassar i ens va deixar a tots amb un pam de nas. D’aquell article del mestre, vull destacar-ne el següent paràgraf, que ens demostra un pic més aqueixa saviesa, aqueix entusiame, aqueixa senzillesa i aquesta preocupació pel país que tant el varen caracteritzar fins al final:

La pràctica de l’article setmanal m’ha proporcionat diversos beneficis clars: m’ha ensenyat a escriure i m’ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m’ha impedit d’arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d’estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m’ocupava.

Som nosaltres els qui li hem de donar les gràcies a ell per haver sabut connectar tan bé amb la gent i, sobretot, per haver estudiat tan profundament la llengua catalana i haver-nos dotat així d’uns coneixements sòlids sobre el seu funcionament. De Fabra va aprendre la rigorositat científica, i als noms de Fabra, Alcover, Coromines i Moll hi podem afegir ara el de Joan Solà, com el conjunt de personalitats més importants i més transcendentals en l’estudi de la nostra llengua dins el segle XX i la primera dècada del XXI.

(Conferència feta a la Universitat de les Illes Balears i a l’espai de cultura Can Alcover, de Palma, dia 23 de febrer de 2012, dins un acte d’Homenatge a Joan Solà, organitzat pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB i la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.)

dilluns, 9 de juliol de 2012

In Italia si parla italiano

22 de juny de 2012

Fa uns mesos el dirigent sindical de la UGT balear, Lorenzo Bravo, va qualificar el president del govern illenc, José Ramón Bauzá, de “feixista”, i això va provocar l’enuig del govern, que va amenaçar Bravo de denunciar-lo per un delicte d’injúries. Aquest delicte deu ser dels més difícils de provar, perquè d’entrada ja no queda clar què és una “injúria”. Com que és evident que el senyor (vegeu-hi una simple fórmula lingüística) Bauzá l’única llengua que té en compte és l’espanyola, vegem què diu la RAEL d’aquest concepte: “Agravio, ultraje de obra o de palabra.” El diccionari de la RAEL, com tants d’altres, pateix el defecte del “circularisme”: per a entendre una definició cal circular de terme en terme per a trobar-hi un contengut, i sovint arribam al punt de partida i no hem aclarit res. Si “injuria” és “agravio”, haurem de cercar què vol dir “agravio”: “Ofensa que se hace a alguien en su honra o fama con algún dicho o hecho”; i “ultraje”: “Ajamiento, injuria o desprecio”... Ja veim que per ”ultraje” hem tornat a “injuria”, i per tant no hem aclarit res. Per “agravio” hem anat a “ofensa”, i m’estalviaré de cercar aquest terme perquè més o menys tots ens posarem d’acord en què vol dir... El codi penal espanyol és una mica més precís en la qualificació d’”injúria”: “És injúria l’acció o expressió que lesiona la dignitat d’una altra persona, menyscabant-ne la fama o atemptant contra la seva pròpia estimació.” (Article 208) I aquí ja ens podem plantejar si, concretament, dir “feixista” al president Bauzá en lesiona la dignitat. Tornem al diccionari de la RAEL; en dóna tres accepcions, de “fascista”: 1. “Perteneciente o relativo al fascismo”; 2. “Partidario de esta doctrina o movimiento social”; 3. “Excesivamente autoritario”. És evident que en Bauzá no entra dins l’accepció 1, perquè no pertany al feixisme com a moviment polític, perquè actualment no existeix; si li correspon l’accepció, 2, jo ja no m’atrevesc a negar-ho ni a afirmar-ho, però en parlarem tot seguit; quant a l’accepció 3, vistes les actuacions del govern i de la majoria parlamentària que el suporta, no crec que en puguem tenir gaire dubtes... Retornem, però, a l’accepció 2. La RAEL dóna aquest segona accepció del concepte de “fascismo”: “Doctrina de este partido italiano [fascista] y de las similares en otros países”; si el feixisme pot ser la doctrina de partits d’altres països similars al feixista italià original, és evident que igualment es pot qualificar de “feixistes” aquells personatges que fan part de partits similars al feixista italià. I ara em direu: però el PP no és un partit similar al feixista, i per tant els seus membres i dirigents no poden ser dits “feixistes”... És clar que tot és relatiu, i que igual igual que el partit d’en Mussolini no ho és, el PP, però que hi té semblances, ningú ho pot negar. Per començar, els seus mateixos orígens: els fundadors del PP varen ser destacats dirigents franquistes, i el franquisme té en els seus fonaments el falangisme, moviment polític espanyol d’inspiració feixista creat el 1933... ¿És realment ofensiu dir “feixista” a un dirigent d’un partit de rel falangista? Però anem a qüestions més concretes: el partit feixista italià va posar en marxa, tot d’una després de prendre el poder, una política de marginació de les llengües minoritàries parlades al territori del Regne, on els anys 20 hi havia importants minories eslaves i germàniques al nord, a les regions frontereres amb Iugoslàvia i Àustria, a més de la minoria considerada “francesa” (en realitat, és francoprovençal) de la Vall d’Aosta, i contra aquestes, sobretot, varen anar successives disposicions feixistes per a imposar a tot arreu l’escola en italià, per a imposar la toponímia oficial en italià, per a decantar de l’ús públic cartells, rètols i avisos en llengües que no fossin la italiana... “In Italia si parla italiano” deia Mussolini en una lletra del 7 d’agost de 1923.1 ¿No us pareix aquesta postura del feixisme italià molt semblant a la que té el PP i practiquen els seus dirigents? Qualificar de “feixista” en Bauzá, que pretén arraconar el català com en Mussolini va voler arraconar aqueixes llengües, ¿és una injúria? ¿No són polítiques similars?

1Vegeu Gabriella KLEIN: La politica linguistica del fascismo; Bolonya, Il Mulino, 1986; p. 82.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 8 de juliol de 2012)

dilluns, 11 de juny de 2012

Un bis no és un plus

1 de juny de 2012

No sé ben bé per què, en qualque moment qualcú comença a canviar el sentit de les paraules i resulta que allò que sempre s’havia dit d’una manera comença a ser dit d’una altra manera, o, vist d’una altra perspectiva, el sentit que tenia un terme, que era ben precís, comença a mudar cap a un altre. Moltes de vegades aquests canvis tenen una conseqüència afegida: deixa de fer-se una distinció que es feia, es perd un terme perquè deixa de ser usat, s’anul·len matisos... Un exemple el veureu ben clar amb la mostra que us donaré tot seguit. Sense haver arribat mai a ser músic de veres, des de ben petit he estat ficat dins el món de la música, que s’ha convertit en la meva afició més important. El fet és que des dels 8 anys fins que me’n vaig anar a Barcelona a estudiar a la universitat (11 anys més tard) vaig cantar amb una coral de Palma, la Capella Oratoriana, del col·legi de Sant Felip Neri, on vaig fer els cursos previs al Batxillerat Elemental i aquest mateix Batxillerat, i record perfectament que quan fèiem qualque concert sempre teníem qualque peça preparada per a oferir de plus, és a dir, per si el concert havia agradat tant que el públic demanava que cantàssim un poc més. Plus és una paraula llatina que vol dir ‘més’, és l’origen del nostre pus, que en la llengua antiga tant s’usava en frases afirmatives com negatives com a sinònim exacte de més: “Los hòmens qui són en aquest món rics e honrats són pus mals e pus peccadors que altres hòmens”, “La ànima qui no pot pus tenir en lo cors” (Ramon Llull, al DCVB); a la llengua moderna, però, pus és impossible en frases afirmatives i, a més a més, és usat només a una àrea dialectal restringida al mallorquí i al rossellonès: “no en parlem pus” (mall.), “en parlem pas pus” (ross.). En la llengua moderna es va introduir el “plus” com a “allò que es dóna de més”, que pot ser una paga extraordinària, un regal, una excés de mesura... O pot ser una peça que s’interpreta fora de programa, com a agraïment pels aplaudiments rebuts. Per això, quan a un concert o una representació l’intèrpret (individual o col·lectiu) fa qualque peça de més, inesperada pel públic, aqueixa peça és un plus: “Com a plus, el pianista va oferir un vals de Chopin.” De vegades, però l’intèrpret no ofereix una peça nova al públic, sinó que en repeteix una de les que ja ha fet o, si totes són molt llargues, només un fragment. En aquest cas, tot i que al cap i a la fi no deixa de ser un plus, el terme adequat és el de bis: “Com a bis, el pianista va oferir el vals de Chopin.” Fixau-vos que la frase que he fet és diferent: “un vals de Chopin” és qualsevol dels valsos de Chopin; si no ho especificam, no sabem quin; en canvi, “el vals de Chopin” és el mateix vals que ja ha tocat durant el concert, i per tant en aquest cas es tracta d’una repetició. I és que bis és també un mot llatí que vol dir “dues vegades”, origen del bes- inicial de besavi (“dues vegades avi”), bescuit (“cuit dues vegades”) i moltes altres paraules. Aquesta diferenciació entre plus i bis està perfectament reflectida al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que diu en la definició d’aquest segon terme: “Bis... 2... repetició d’una peça o d’un fragment a demanda del públic.” La cosa, doncs, és ben clara: si l’intèrpret repeteix una peça o un fragment d’una peça, fa un bis; però si ofereix una peça nova, no fa un bis, sinó que fa un plus. Podria ser que fes les dues coses, i en aquest cas faria un bis i un plus. I també podria ser (de fet, és freqüent) que oferís dues o més peces noves, que serien sempre plusos. Més rarament succeeix que el regal de l’intèrpret és de dues peces o dos fragments ja oferits al programa, i aleshores podem parlar de dos bisos. Però és del tot inadequat –en realitat, d’un punt de vista estricte hauríem de dir “incorrecte”– parlar, com es fa avui en dia quasi exclusivament, de bis en tots aquells casos en què la propina és una peça nova, una peça que no ha sonat abans en aquell concert o recital. Siguem precisos i anomenem les coses pel seu nom. En són principalment responsables els presentadors i els crítics dels mitjans de comunicació.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del 'Diari de Balears', el dia 10 de juny de 2012.)

divendres, 1 de juny de 2012

L’única violència va venir dels guàrdies


 

 31 de maig de 2012

Aquest dilluns passat, a partir de les 7 de l’horabaixa molta de gent anà a la plaça de Bunyola, perquè des de feia dies hi havia el rumor que el gens honorable president del Govern de les Illes Balears, Joserra Bauzá, hi havia de venir, i la gent volia agrair-li adequadament la seva gran tasca a favor de Mallorca i de Bunyola en particular (la marginació de la llengua del país, la folklorització de la nostra cultura, l’empobriment generalitzat, la nova ofensiva contra els espais naturals, el tancament de l’Hospital General i de l’hospital Joan March, amb el qual bona part del poble té lligams laborals o sentimentals...).  
La gent duia casseroles, tapadores, siulells... coses per a fer renou, perquè renou era l’honor que més es mereixia el gens il·lustre suposat visitant. El fet és que molts eren els qui l’esperaven, però el personatge no venia i ningú sabia si realment vendria i a quina hora. Els que si vengueren, però, prop de les 8, varen ser un fotimer de Guàrdies (in)Civils (12  furgons, em digueren; jo no els vaig comptar), d’aquests acabats d’arribar d’Espanya a posta per a reprimir la gent que protesta. Entre els qui esperaven hi havia molts de joves, menors i majors d’edat, els quals en veure els furgons guardia(in)civilers corregueren a posar-se al mig del carrer per a impedir-los el pas. Hi hagué una estona de tensió entre els dos bàndols, però finalment en passaren, de furgons, que travessaren el poble cap a l’estació. Ningú sabia exactament què passava, perquè en Bauzá no apareixia per enlloc, però qualcú va dir que no entraria al poble, sinó que era a Can Penasso, a baix a la carretera de Sóller, i un grup de joves va prendre cap avall, en direcció al restaurant, acompanyats (és una manera de dir-ho) d’uns quants furgons. La cosa és que en esser a l’estació uns quants dels joves, la majoria menors d’edat, s’assegueren en terra enmig de la carretera, perquè no passassin els cotxes guàrdia(in)civilers, mentre altres joves i molta altra gent participava del trui (un trui que no feia mal a ningú, perquè en cap moment hi va haver agressions per part dels manifestants) per les voreres. Els guàrdies, al cap d’uns minuts, veient que aquells al·lots no es movien, al crit de “¡Ahora!” envestiren els asseguts i els que eren per devora, anant directament a agafar en Joan i en Toni; llavors na Roser, que era a un costat, va córrer a auxiliar el seu company Toni i també l’agafaren, i igualment feren amb n’Amadeu, que també es va moure per a ajudar na Roser a fugir (“A este también”, va dir el qui manava la tropa). ¿Quin era el seu crim? Eren en aquell tros de carretera en aquell moment de confusió, però per aquest simple fet no mereixien ser agafats de mala manera, humiliats, vexats, lesionats i tancats tota una nit al calabós. Hi havia desenes de persones allà que ho varen veure, i tothom va quedar astorat: ¿quin motiu tenien aquells guàrdies per a agafar aquells joves? Cap! Entre els qui ho veren hi havia la mare de na Roser i els pares d’en Joan, que també feien part dels manifestants. No se’n podien avenir! Tot d’una començaren a discutir amb els guàrdies i a exigir-los que amollassin els seus fills i els altres joves, però res. Al cap d’uns minuts arribàrem el pare de na Roser, que s’enfrontà amb més males maneres amb els guàrdies, i els pares de n’Amadeu, que igualment ens enfrontàrem amb els guàrdies; tots férem mèrits reals per a ser igualment agafats i introduïts als furgons, però res, només volien jovenets, perquè la intenció clara era atacar i “escalivar” la generació que més contundentment ha denunciat l’escomesa del PP contra la societat mallorquina. No volien la mala imatge d’endur-se els pares, d’una generació que va créixer dins el franquisme original, sinó els fills, més fàcilment calumniables i denigrables. La continuació d’aquesta història més o manco ja la sabeu: maltractaments als joves (sobretot a en Joan, l’aparença del qual no agradava als repressors), mentides als pares que tot el vespre estiguérem pendents d’ells, nit dels presoners al quarter de la Guàrdia (in)Civil, i compareixença al jutjat de guàrdia acusats de “resistència greu a l’autoritat” i, un d’ells, de “desorde públic”.
Tothom que era a l’estació ho va veure, n’hi ha molts, de testimonis: els detenguts no feren res que meresqués aquest càstig, l’única violència va venir dels guàrdies, que atacaren a traïció, sense avisar. I arribats aquí ens hem de demanar per la força: ¿Què hi feia la Guàrdia (in)Civil a Bunyola dilluns a les 8 del vespre si, tanmateix, en Bauzá no hi era ni hi havia de ser (perquè va anar a Son Térmens)? ¿Que hi havia manifestants? Sí, però era una manifestació pacífica, més en pla de festa que en pla d’alteració de l’orde públic. Ningú es queixava, a Bunyola, d’aquells manifestants. No hi havia agressions, ni bregues, ni impediment del pas dels vehicles... Només hi havia un grup bastant nombrós de gent que tenia ganes d’expressar a en Bauzá el seu disgust pel seu govern desastrós. ¿Per què va venir la Guàrdia (in)Civil si no havia de defensar en Bauzá de ningú? Només hi ha una resposta clara: per a provocar la gent i justificar així unes quantes detencions que fossin la demostració que l’advertiment fet pel Delegat del Govern (“la tolerància s’està esgotant”) anava de bon de veres: varen triar Bunyola com a escenari de l’assaig en la repressió de ciutadans pacífics, per a veure quina reacció hi hauria.
L’actuació policial a Bunyola no va ser “desmesurada”, com ha dit qualque membre de l’oposició parlamentària: va ser absolutament injustificada; i les detencions varen ser il·legals, per arbitràries.
Senyora Cabrer, senyor batle dels bunyolins pperos (és claríssim que vostè no és el batle de tots els bunyolins): vostès que exigeixen a tothom que condemni la suposada violència contra en Bauzá, condemnin ara la violència de la Guàrdia (in)Civil a Bunyola i demanin disculpes als quatre joves ultratjats. Prediquin amb l’exemple o callin. Tanmateix, ja han mostrat massa el llautó i tothom ja sap qui són; com a mínim, uns cínics.

(Publicat al Diari de Balears de l'1 de juny de 2012)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG