divendres, 11 de setembre de 2009

França contra els seus propis súbdits

26 de desembre de 2002

"El francès arribarà a ser la llengua universal, perquè és la llengua dels pobles. Mentrestant, com que ha tengut l'honor de servir a la Declaració dels Drets de l'Home, s'ha de convertir en la llengua de tots els francesos. Devem als ciutadans l'instrument del pensament públic, el mes segur agent de la Revolució, el mateix llenguagte. A un poble lliure la llengua ha de ser una i la mateixa per a tots." Aquestes paraules del diputat revolucionari Barrère de l'any 1794 anuncien la que serà una constant de la política de la República Francesa des del mateix moment de la proclamació fins al dia d'avui: la imposició absoluta del francès a tots els súbdits de l'estat per als quals no era llengua natural i l'extirpació total de les altres llengües autòctones naturals de les diverses regions. En el moment de la Revolució era un fet que la majoria dels "francesos" no sabien parlar "francès", perquè aquesta era aleshores només la llengua de París i de les classes il·lustrades del nord. Ho reconeixia l'informe que va fer el bisbe Grégoire per a la Convenció aqueix mateix 1794: "No hi ha més que aproximadament quinze departaments de l'interior on la llengua francesa és efectivament parlada… Hom pot assegurar que almanco sis milions de francesos, sobretot al camp, ignoren la llengua nacional; que un nombre igual és més o menys incapaç de mantenir-hi una conversa seguida; que en darrer resultat, el nombre dels qui la parlen purament no excedeix els tres milions, i probablement el nombre dels qui l'escriuen correctament és encara menor. Així, amb trenta patuesos diferents, encara som en qüestió de llengua a la torre de Babel, mentre que en la qüestió de la llibertat, formam l'avantguarda de les nacions…" La diversitat lingüística era vista com a endarreriment pels revolucionaris francesos i per això es posaven com a fita la reducció dràstica d'aqueixa diversitat a una sola llengua, la que per a ells era la "francesa" per antonomàsia, simplement perquè era la pròpia de la capital. Per als proclamadors dels Drets de l'Home no existia el dret de parlar la llengua pròpia de la societat en què una persona era nada, ni el dret de ser-hi educat o ser-hi informat. Així es va emprendre la diabòlica tasca de destruir un patrimoni cultural i lingüístic d'una riquesa extraordinària, tasca per a la qual s'emprà l'escola, obligatòria i gratuïta des de mitjan segle XIX, dins la qual no es dubtava a castigar els alumnes si se'ls sentia parlar "patois". Aquesta postura inflexible de l'estat republicà francès va començar a canviar a mitjan segle XX, quan es permeté una tímida introducció de les llengües dites regionals a escola, però també quan l'objectiu de la desaparició d'aqueixes llengües era pràcticament acomplit i just sobrevivien dins una minoria conscient o, simplement, essencialment rural. A finals dels 70 i principis dels 80 del segle passat hi hagué una important presa de consciència per part de la societat de les regions amb llengua autòctona i es crearen associacions privades per a l'escolarització en aqueixes llengües ("La Bressola" a la Catalunya Nord, "Calandreta" a Occitània, "Diwan" a Bretanya, "Seaska" -ja des de 1969- al País Basc…), totes les quals han anat creixent d'any en any i han aconseguit mantenir l'esperança de la supervivència de les llengües respectives. Al mateix temps, per la pressió social, l'ensenyament oficial de l'estat accedia a crear escoles "bilingües" on la llengua del país també s'ensenyava, amb el francès; n'hi ha, almenys, afectant uns quants milers d'alumnes, a Bretanya, al País Basc, a Alsàcia, a Occitània i a Catalunya Nord. I el darrer govern socialista havia consentit a integrar al sistema públic les escoles "Diwan", que practiquen la immersió lingüística en bretó. Tot plegat era una conquista important, després de 150 anys de persecució implacable, que ara se'n pot anar tota en orris per una sentència del Consell d'Estat (tribunal constitucional) que diu que l'ensenyament en una llengua regional és contrari a l'article 2 de la Constitució ("el francès és la llengua de la República"), i a l'article 1 de la llei del 4 d'agost de 1994 ("la llengua francesa és la llengua de l'ensenyament"), per la qual cosa ha anul·lat les disposicions ministerials que s'hi referien. És un pas enrere greu i és la demostració que França, que ha signat la Carta Europea dels Drets Lingüístics, però no l'ha ratificada, continua amb la seva postura intolerant contra els seus propis súbdits no estrictament "francesos". La sentència no afecta directament les escoles de l'associació "La Bressola" de Catalunya Nord, però pot donar arguments jurídics als qui en siguin contraris i en pretenguin la il·legalització, així que pot representar un altre cop fort contra la nostra mateixa llengua catalana. El diputat europeu català Miquel Mayol ha demanat a la Comissió Europea si aquesta sentència s'ajusta a les disposicions de la Unió Europea, que exigeixen el respecte per les minories als estats membres, i ha denunciat França davant el Parlament Europeu. Tanmateix, pareix que les nombroses protestes que la sentència ha generat de moment no han servit de res: al cap de poc temps d'aquesta decisió, el "Conseil Supérieur de l'Audiovisuel" ha denegat la freqüència sol·licitada a una associació occitana per emetre des de Radio Lenga d'Oc de Montpeller, després d'uns anys d'emissions provisionals temporals. S'ha preferit donar la freqüència a una ràdio comercial en francès. França manté el seu rebuig a la diversitat lingüística interna, si bé el seu President, Chirac, té la poca vergonya d'exclamar públicament: « No hi haurà mundialització humanitzada i dominada sense respecte de la diversitat de les cultures i de les llengües. » (Johannesburg, setembre de 2002). Quina barra!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG