Petits detalls de la normalització lingüística

4 d'agost de 1999

A la fi, després de tants d’anys d’ineficàcia de la Llei de Normalització Lingüística, pareix que amb el nou Govern es posarà fil a l’agulla per fer qualque cosa per recuperar la presència social que la llengua catalana ha perdut a casa nostra després de poc menys de tres segles de marginació. Exceptuant el curt període del president Soler (en què, de totes les maneres, no es va veure cap moviment real en el sentit de promoure de veres la nostra llengua), fins ara no havíem tengut un Director General exclusiu de Política Lingüística, que era la primera condició perquè es pogués fer qualque cosa. Si a més de tenir-lo consideram que no és un polític professional, sinó un sociolingüista –i per això bon coneixedor de la realitat social de la llengua i de la naturalesa de les mesures adequades per alterar aquesta realitat–, i que fa part d’un Govern que, pocs mesos abans de ser-ho, es va adherir plenament a les reivindicacions plantejades per la Diada per la Llengua i l’Autogovern impulsada per l’Obra Cultural Balear, hem de pensar que aquest pic la cosa va de bo i que els pròxims quatre anys hi haurà un vertader compromís institucional en la recuperació del català dins la societat illenca. De totes les maneres, pens que aquesta Direcció General no hauria d’estar vinculada a la Conselleria de Cultura, sinó a Presidència, perquè la normalització de la llengua catalana no és una qüestió d’una Conselleria concreta, sinó de totes, i qualsevol acció política que es faci ha de comprometre el Govern en conjunt, no només un conseller. No es tracta d’una qüestió simplement “cultural”.
Feta aquesta consideració, de feina per fer n’hi ha molta, es faci des del despatx que es faci. I deixant de banda les grans i costoses empreses, com aconseguir que hi hagi més cinema en català o que als palaus de justícia el català no sigui l’excepció, hi ha petites escenes i vivències quotidianes que hi poden influir molt, en la normalització de la llengua del país. Per exemple –i no he vist mai ningú que en parlàs– les sales d’espera. Tothom, un dia o l’altre, es veu obligat a esperar minuts, a vegades hores, a cal metge (sobretot), a cal missèr, a cal notari, a cal dentista, al banc o a la caixa d’estalvis, a un laboratori d’anàlisis clíniques, a l’hospital, a les diverses institucions oficials (l’Ajuntament, el Govern, els Consells...), a gestories, a cal barber o a la perruqueria, etc. A qualcuns d’aquests llocs a vegades hi ha qualque munt de revistes; la majoria, d’aquestes que són anomenades impròpiament “del cor” (¿no s’haurien de dir “del [poc] cervell”?), normalment passades d’unes quantes setmanes (es veu que les hi duen quan qui les compra ja les ha llegides), i sempre en foraster o, també, en anglès o alemany, com un detall per als nombrosos estrangers. També és possible que hi hagi un diari, i en aquest cas sol ser del dia, encara que també en foraster. Tenint en compte la gran quantitat de gent que diàriament passa per qualcun d’aquests llocs, ¿us imaginau l’efecte positiu que tendria per a la nostra llengua que dins aquest munt de revistes i diaris també n’hi hagués en català? I com més, millor, naturalment. Potser em direu que la llàstima és que de revistes “del cor” en català no n’hi ha, i que per tant no en tenim d’adequades per a aquests llocs. No hi puc estar d’acord, perquè a més a més això és suposar que tothom que espera s’interessa per la vida i els miracles de la model, de l’actriu o de la princesa de torn, i això sé ben cert que no és així.
Vet aquí, doncs, un dels petits àmbits on seria molt profitós per a la normalització lingüística la incidència positiva de l’actuació governamental. Si s’aconseguia que a totes les sales d’espera es pogués llegir premsa diversa en català, a més a més de fer una passa envant en la presència de la llengua del país, es podria produir l’efecte secundari de restituir al cervell del lector la seva capacitat de reflexió i de crítica, cosa no gens menyspreable en una època en què la passivitat i el conformisme s’han generalitzat.