divendres, 11 de setembre de 2009

Finlàndia, un exemple fals

19 d'agost de 2002

Dins la batalla per aconseguir per a la llengua catalana els mateixos drets que té qualsevol llengua socialment normalitzada del món, un dels exemples que es retreuen sovint d'estat respectuós amb la diversitat lingüística és Finlàndia. La raó d'aquesta consideració és que a Finlàndia hi ha dues llengües cooficials, la finesa i la sueca, la primera majoritària i la segona pròpia només de quasi un 7 % de la població (unes 340.000 persones). Totes dues, baldament hi hagi tanta de diferència quantitativa de parlants, són igualment oficials de l'estat, i amb totes dues, en conseqüència, el ciutadà pot tenir tracte amb les institucions estatals. De fet, però, la majoria de població suecoparlant viu a la costa meridional, entorn de Hèlsinki, i occidental, la que mira a Suècia, de manera que en aquestes regions l'ús lingüístic oficial als municipis està molt reglamentat: són monolingües aquells en què més del 92 % dels pobladors tenen o bé l'una o bé l'altra llengua com a pròpia (sempre que el 8 % restant no excedeixi els 3000 individus) i són bilingües aquells en què una de les dues comunitats és superior al 8 % (o arriba al mínim de les 3000 persones). Hi ha, per tant, municipis oficialment monolingües suecs (una minoria en el conjunt de Finlàndia, però bastants dins els territoris delimitats), municipis oficialment monolingües finesos (una majoria en el conjunt estatal, però pocs dins aquelles àrees) i municipis bilingües (majoritaris dins les regions esmentades); algunes ciutats grans i importants, entre les quals Hèlsinki, són considerades bilingües per sempre, sense haver d'estar pendent dels censos lingüístics. La consideració d'un municipi dins aquestes categories té repercussions en l'ús públic municipal de la llengua: per exemple, a una població monolingüe sueca, els rètols viaris locals són en suec; a una de finesa, els rètols són en finès; i a les bilingües són en les dues llengües, en l'orde de col·locació (primer - segon, damunt - davall) segons la correspondència majoritària - minoritària. A les illes Åland només el suec hi és oficial. La impressió primària que l'extern que arriba a Finlàndia té, doncs (sobretot si arriba a Hèlsinki, que deu ser on arriba de tot d'una quasi tothom), és que els finesos han sabut evitar el conflicte lingüístic establint un respecte absolut per a una i altra comunitat, sense imposicions. Per això pot parèixer un bon exemple, però no crec que ho sigui per a nosaltres. I vegem per què.
Per començar, a Finlàndia (i acceptant, en principi, que el carelià -és a dir, el conjunt de parlars propi de la regió occidental de Carèlia- és finès, cosa que no tothom té igual de clar) hi ha una tercera comunitat lingüística, la lapona, que no té els mateixos drets que les altres. Es pot argumentar que és una comunitat molt petita (uns 3500 individus) i que és considerada com a minoria "protegida", amb dret a l'ensenyament en la seva llengua, certa presència als mitjans de comunicació locals i presència als oficis religiosos; però el fet és que el lapó no és llengua oficial de l'estat, i per tant no està en igualtat de drets amb les altres dues llengües. Però a banda de la qüestió lapona, el model finlandès no ens serveix per més raons: d'una banda, l'actual comunitat suecoparlant és una minoria lingüística i en certa manera cultural, però no és una minoria nacional, sinó que és essencialment formada de la pròpia població (llevat del cas de les Åland). Entre el segle XII i principis del XIX Finlàndia va ser part del Regne de Suècia, circumstància que va afavorir el sorgiment d'una aristocràcia i d'una classe burgesa finlandesa de parla sueca, sobretot a les regions indicades, on, de totes les maneres, hi havia hagut una primerenca colonització sueca de pagesos i pescadors. Després de la independència, el 1917, l'estat va decidir mantenir el suec com a idioma oficial, encara que només fos llengua d'aquest petit sector. Suecoparlants i finesoparlants són, i doncs, membres de la mateixa nació històrica, i els territoris on habiten els suecoparlants (en part discontinus) són històricament també territoris finlandesos (potser amb l'excepció de les illes Åland), i per això el finès no hi és una llengua externa imposada. D'una altra banda, tot i la cooficialitat estatal del suec i el finès, la llengua socialment dominant és el finès, perquè és la que té més parlants i més territori; encara que a escola tothom aprengui les dues llengües, la realitat és que els membres de la comunitat sueca saben parlar bé el finès, mentre que els de la comunitat finesa just coneixen el suec passivament i amb dificultat, llevat per ventura dels qui viuen a municipis monolingües suecs o a les Åland.
Explicitant aquestes raons:
- Finlàndia no acaba de ser un estat lingüísticament igualitari, que seria el nostre model ideal;
- si, però, feim excepció de l'existència de la petita comunitat lapona i de la població de les Åland, l'estat finlandès és uninacional, mentre que l'estat espanyol és plurinacional; en el nostre cas, no és tracta d'una simple coexistència de llengües, sinó d'una coexistència de nacions;
- la cooficialitat estatal general de les llengües, no territorialitzada, comporta sempre que la més potent prevalgui damunt la més dèbil; el model finlandès aplicat a casa nostra seria cooficialitat de català i castellà a tot l'estat, amb la qual cosa el català, demogràficament minoritari, continuaria estant sempre en posició secundària. Si un cas, ens serviria el model particular de les illes Åland, d'oficialitat exclusiva de la llengua autòctona.
En definitiva, com dic al títol, per a nosaltres Finlàndia, globalment, és un exemple fals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG