dimecres, 8 de febrer de 2012

No és gens clar

29 de gener de 2012

La llengua, per la raó que sigui, provoca passió, fins i tot en aquelles persones aparentment més indiferents al fet lingüístic. I si això és així fins i tot en aquest tipus de persones, no ens pot estranyar que ho sigui també en les que tenen la llengua com a eina de creació, de feina o d’estudi. De tant en tant, entre aquestes, sorgeixen qüestions polèmiques, perquè qualcú fa una reflexió sobre la conveniència d’usar o no tal o tal paraula, o d’usar-la en tal o tal sentit, o d’admetre-la o no dins el marc normatiu, o d’escriure-la de tal o tal altra manera. Fa un temps, no sé quant (relativament poc, però és mal de concretar), qualcú va proposar d’escriure esclar allò que sempre havia estat és clar. No sé cert si aquest primer qualcú va ser l’insigne i malaguanyat Joan Solà (que serà sempre a la glòria catalana), però sí que sé que aquest se’n va convertir en un apassionat defensor, com ho va ser del sisplau, la qual cosa em va sorprendre molt, perquè si en el cas de sisplau les raons purament gramaticals (una altra cosa són les sociolingüístiques) eren del tot indiscutibles, en el cas de l’esclar em pareixen del tot inconsistents, i en Joan Solà era un savi poc avesat a les inconsistències. Naturalment, com passa sempre, tot d’una n’hi va haver que veren aquesta proposició com una gran revolució en la normativa catalana que s’havia d’acceptar i promoure, i curiosament els qui més hi destaquen, en aquesta postura, pertanyen a aquest sector d’assessors i correctors lingüístics que poden ser classificats com a partidaris (amb matisos, certament) de vehicular al màxim allò que se’n diu el “català que ara es parla” (al poble natal d’aquestes persones, s’entén), i que, no sé ben bé com, ocupen totes les places d’assessoria dels mitjans de comunicació en català més importants (TV3, Catalunya Ràdio, Avui, Ara, El Periódico, La Vanguardia...). L’argument essencial per a escriure esclar és que és diferent de és clar, diferència que Albert Pla exemplifica amb aquesta frase (vegeu Un tast de català, § 161): “Stalin –per mi, és clar / esclar– era de dretes”; segons ell, “és clar” vol dir “no en tinc cap dubte” i “esclar” vol dir “és la meva opinió”. ???? Home! Si és la teva opinió és perquè no en tens dubte! Però, clar (esclar / és clar ?), potser la diferència que vol dir és la que hi ha entre “per a mi és clar” i “per a mi, és clar”, on és la pausa la clau del matís semàntic: “per a mi és [un tema] clar” / “segons la meva opinió, naturalment”. Un altre argument per a fer aquesta distinció gràfica, segons Pla, és que “en tots els dialectes hi ha una forma fonètica específica per a cadascun dels dos significats” (ibídem, § 160). Doncs jo, per més i més que ho intent, som incapaç, en el meu dialecte mallorquí, de trobar la diferència fonètica entre “és clar” i “esclar”... Ja es veu que Pla (i tots els qui fan servir aquest argument) no fan llarg, de coneixements dialectals.  A mi em fa la impressió que, simplement, aquest és un altre cas en què una visió reduïda, restringida, de la llengua, en què no es té en compte tota l’àrea catalana sinó només una part del català central, aporta el marc que justifica l’excusa perenne per a consolidar la compartimentació suïcida de la llengua catalana: “reflectir de la millor manera possible la llengua oral” (ibídem, § 161). ¿Quina llengua oral? De llengües orals n’hi ha tantes com de parlants...  Això a part, però, analitzant l’expressió sintàcticament, és clar que esclar no és més que “és clar”, i això ho veu tothom, i com que per a la majoria de gent, no lingüista, la diferenciació pretesa entre és clar quan és la construcció verbal (“és clar que...”) i esclar quan és una interjecció fàtica (“sí que en vull, esclar!”; vegeu la consulta 306 del consultori de català de lavanguardia.com) no és gens evident, la introducció d’aquesta grafia capritxosa no ha fet altra cosa que embullar els usuaris, que escriuen coses com “Esclar que en això dels eufemismes els nostres besavis eren...” (ibídem, § 188). És com si escriguéssim “Esevident que...”, “Esconegut que...”, “Essabut que...”. No sé si han fet l’escriptura més fidel a la llengua oral, però sí que l’han feta més absurda.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del 'Diari de Balears', el 5 de febrer de 2012)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG