Consideracions sobre el català als nostres mitjans de comunicació

1 de setembre de 1998

S'ha dit i repetit, i m'imagín que tothom amb un mínim d'interès per la normalització del català ho té clar, que la presència de la nostra llengua als mitjans de comunicació –premsa, ràdio i televisió–; és fonamental perquè no quedi definitivament marginada i condemnada a la substitució en un lapse relativament curt de temps. A les Balears, però, aquesta presència és ben minoritària, i, si bé no és desesperant (comptar amb un diari –quan no n'hi havia hagut mai cap– ja és un símptoma d'esperança), és insuficient per parlar, ni tan sols, d'una situació mínimament estable i satisfactòria. (Per cert, fa uns mesos es va parlar d'un acord entre el Govern Balear i TVE per ampliar la programació en català des del centre balear d'aqueixa cadena. La intenció era bona i hauria pogut ser útil: hi hauria més presència de la nostra llengua a l'oferta televisiva de què ara disposam, des d'una emissora que arriba bé a totes les illes. L'acord se'ns va presentar com si establís la imminència del començament de la nova programació... ¿L'heu vista enlloc? Qualcú em sabria dir què ha passat amb aquest acord?)
No és, però, ara la meva intenció discórrer una estona sobre la quantitat de català que tenim ara als mitjans de comunicació casolans. Em vull centrar, en aquesta ocasió, en la qualitat, en el model de llengua que s´hi sent o s´hi llegeix. I em limitaré a aquells mitjans que tenen més transcendència social, per la seva difusió i periodicitat: aquest diari i els programes de ràdio i televisió d’àmbit paninsular.
La llengua de tots els mitjans de comunicació ha de ser senzilla, àgil i bona d’entendre, però genuïna i correcta. Ha de ser un model per als lectors o els oients en el seu registre corresponent. Una revista científica i d’investigació, per exemple, ha de ser model del tipus de llengua culta corresponent al registre científic, així com una publicació diària d’informació general ha de ser model del registre estàndard de divulgació. I això mateix és vàlid per a qualsevol emissió per ràdio o televisió. Llengua modèlica no implica, en cap cas, llengua uniforme, amb recursos limitats i pobresa lèxica. Implica un ús de la llengua conforme a la pròpia essència, a la pròpia estructura, a la pròpia “idiosincràsia”, si així es pot considerar. Un ús no condicionat per cap altra llengua, forjat per l’experiència pròpia, no per una altra.
Per les causes que tots ja sabem, l’experiència de la llengua catalana en els mitjans de difusió de les Balears és recent i poc ampla. Durant anys no hi ha hagut més que qualque revista cultural i una certa premsa forana, d’importància i transcendència molt desigual. I a la ràdio i la TV no hem passat de tenir alguns informatius diaris i qualque retransmissió extraordinària, sobretot esportiva. Les emissores locals que aquests darrers anys han sorgit, on el català té una presència majoritària, no han pogut treure profit, doncs, d’una història prou llarga i d’un patró ja consolidat. Quines apreciacions es poden fer, en definitiva, sobre el model lingüístic d’aquests mitjans escrits i orals? Crec que n’hi ha una de bàsica: hi pesa la interferència del castellà. Els cal, a tots, un esforç de depuració i genuïnització, un esforç per superar barbarismes com el manantial; o el Por a perdre de fa uns dies al "Balears", o per preferir formes o construccions ben nostres i ben legítimes, vigents dins el parlar usual, en lloc d’altres de condicionades per l’altra llengua, com la Última pàgina (que podria ser Darrera pàgina), o per una falsa sensació d’incorrecció, com el seu pare per son pare. On més fa falta, però, l’esforç de depuració és a la ràdio i a la televisió; sobretot –no hi ha més remei que anomenar-los– als informatius de RNE i a les emissores locals. És ben hora ja que deixem de sentir les iies i Maiorca, com ho és que alguns locutors deixin de pronunciar sistemàticament en castellà el llinatge del batle de Palma o d’altres personatges del país, o d’obsequiar-nos amb una certa freqüència amb qualque castellanisme d’aquests tan vulgars. I és hora, també, que es respecti la llengua d’emissió i no s’introdueixin adesiara entrevistes fetes íntegrament en castellà. Si a més aconseguíem que cap locutor no només Juan Antonio o Armando o Juana Mari podríem per ventura considerar que el model de llengua que es sent en aquests mitjans és un poc digne.
Bé, com diu el títol, només he volgut fer unes consideracions sobre la forma del poc català escrit i parlat als mitjans de comunicació insulars. Confii que els respectius responsables les voldran tenir en compte i serviran perquè hi hagi una millora general. Si no, potser haurem de fer més endavant una anàlisi més detallada de cada un dels mitjans al·ludits.