Portugal, ¿un somni?

29 de desembre de 1998

He tengut oportunitat, aquests dies de festa, de fer una curta visita a Portugal,en concret a Lisbona i els seus entorns; una visita que desitjava des de feia molt de temps, però que mai no m’havia llegut de fer. N’havia sentit a parlar sempre tan bé, d’aquesta part de la península Ibèrica, que de ganes no me’n faltaven, de fer-hi una passejadeta. I he de dir que no me n’he duit cap desengan i que la meva il·lusió s’ha vist ben recompensada: Lisbona és una ciutat encisadora, que conserva el caràcter d’una vila amb una història mil·lenària, de la qual encara es poden veure nombroses traces, des de les més antigues del castell de Sant Jordi i l’Alfama –amb els seus carrerons tortuosos i descuidats, però plens de vida– fins a les més modernes dels ponts sobre el Tejo o els impressionants edificis d’estils innovadors de la ciutat nova, amb l’impressionant museu Gulbenkian al mig; passant per la Baixa i el Chiado –àrea freqüentada pels intel·lectuals lisbonencs, entre els quals destaca la figura històrica de Fernado Pessoa–, sorgits després del terratrèmol devastador del 1755, els tramvies d’”època” o els elevadors que faciliten la pujada al Bairro Alto.
Hi ha, però, una altra cosa que, com a ciutadà d’un país de característiques naturals semblants a Portugal (en extensió –un poc més petit el nostre–, en nombre d’habitants i en situació –tots dos a la perifèria de la península Ibèrica–) més m’ha impressionat, encara que no em vengués de nou: Portugal funciona com una nació absolutament independent i la seva llengua no té cap competidora interna. Els espanyols que hi van –que són molts, les tres quartes parts de tot el turisme que hi arriba– han d’acceptar que no són a casa seva i que no tenen dret a exigir que se’ls parli en castellà, encara que em sembla (pel que he observat aquests dies) que són ben pocs els qui s’han molestat a aprendre un mínim de portuguès, sinó que adopten l’actitud de prepotència que tant els caracteritza i es dirigeixen a la gent en la “lengua del imperio”, convençuts que els entenen (cosa que, en general, és ver, per la remarcable similitud entre les dues llengües).
No puc estar de fer-me, veient aquesta situació, unes reflexions. Com els regnes catalans, Portugal sorgí com a estat independent a l’Edat Mitjana, al segle XII, com una peça més del trencaclosques territorial que va conformar la Hispània ressorgida de les cendres de l’imperi visigòtic. ¿Per què el seu destí va ser tan diferent del nostre? ¿Per què ha arribat amb tota la seva plenitud a la nostra època? Segurament la resposta està en la decidida postura històrica de la burgesia autòctona en la defensa dels interessos nacionals i de les seves institucions, defensa que té els seus punts culminants en la batalla d’Aljubarrota (1385), en què les tropes portugueses derrotaren les castellanes de Joan I, que pretenia fer-se rei de Portugal, i en la revolta de 1640 contra Felip III (IV de Castella), paral·lela a la guerra dels Segadors de Catalunya. La batalla d’Aljubarrota és recordada per sempre amb el monestir de Batalha –impressionant joia arquitectònica d’estil gòtic– i amb un monument, al costat del monestir, al rei Joan I de Portugal, el vencedor. La restauració de la independència iniciada el 1640 és rememorada amb el monument als Restauradores al centre de Lisbona. Dues fites transcendentals en la història del país, davant les quals els castellans que el visiten tenen un bon motiu de reflexió (que dubt, tanmateix, que aprofitin). Si la història s’hagués portat tan malament amb Portugal com s’ha portat amb nosaltres, ara aquell costat de la península seria una altra Galícia, la seva mare que va quedar presonera de les ambicions castellanes, on la mateixa llengua no té els mateixos drets i on els habitants són súbdits d’un poder foraster.
A Portugal els espanyols són estrangers simplement perquè no van ser capaços de guanyar unes batalles. A casa nostra els espanyols comanden perquè nosaltres en vàrem perdre unes altres, de batalles. Tots vàrem començar iguals, però uns han acabat millor. ¿Podrem, encara, qualque dia, girar la nostra sort i guanyar la batalla definitiva? Com en el cas de Portugal, perquè això fos així la nostra burgesia s’hauria de posar al capdavant del moviment. ¿Serà capaç mai d’assumir aquesta responsabilitat?
Mentrestant, mirant Portugal, ¿us podeu imaginar el nostre país no comandat des de Madrid i sense la presència de la llengua castellana? ¿Ha de ser només un somni?