Quan vénen les eleccions tots els partits, o totes les coalicions, prometen molt, ja ho sabem. Després, de totes les promeses, qualcunes es compleixen i la resta –normalment la majoria- no; també ja ho sabem. Ja hi estam acostumats i no ens ve de nou (tal vegada hauria de dir que hi estam mal acostumats). Per això, la major part dels votants anam a votar no els qui prometen més, sinó aquells que, prometin allò que prometin, d’entrada tenen unes idees i unes inquietuds semblants a les nostres; “són dels nostres”, vaja. I quasi sempre –dic “quasi” perquè sempre hi ha l’excepció- ni tan sols ens hem mirat el programa al detall, just en coneixem els titulars i les grans frases dels eslògans electorals. Però com que “aquests són els nostres”, els anam a votar. I llavors potser n’esperam més d’allò que realment ens poden donar.
Amb el Bloc segur que a molts ens ha passat una cosa així (i no me n’amag, d’implicar-me amb el Bloc, perquè és públic que n’era un dels més convençuts defensors): sense saber exactament què prometia, el vàrem votar convençuts que eren els que millor ens representaven, perquè els seus membres pretenien ser “l’esquerra nacional”, és a dir, l’esquerra que defensava els valors que haurien de marcar la fesomia de la nostra nació: un medi natural respectat, una cultura autòctona plenament viscuda i desenvolupada, una planificació urbanística al servei del benestar de tothom, un sistema econòmic que aprofiti a tots els individus (i no només a uns quants de privilegiats), una socialització real i efectiva de la sanitat i l’educació, i la nostra llengua com a mitjà de comunicació essencial de la societat, com a eina indispensable de cohesió social. Bé, tot això és molt fàcil de dir, però no és tan fàcil de fer, en som conscients, i per tant tampoc no esperam miracles, però sí que esperam actuacions efectives, i si no com a mínim projectes que il·lusionin. El fet és que han passat tres mesos, quasi quatre, des que amb les noves majories el Bloc ocupa espais de poder i llocs de responsabilitat i esperam aquests projectes, que no acaben d’arribar. I no tractaré del tema de Son Espases, perquè ja se n’ha parlat molt i, tanmateix, ja no hi ha res a fer, encara que hem de reconèixer que el Bloc, precisament, no n’ha sortit molt ben parat. Tractaré ara només de la qüestió de la llengua, que al cap i a la fi és d’allò que amb més coneixement de causa puc parlar. Ja sabem que aquesta és una mania de quatre radicals, i que tampoc la llengua no és tan important, que allò que importa és que ens entenguem, i que com més universals millor, etc. etc., però el fet és que la sra. portaveu del Govern –i qualque altra consellera ho fa igual- continua portant la veu oficial del Govern en castellà, i el Bloc (almanco públicament) calla, tot i que al seu programa electoral diu (p. 65): “Propostes per a aquesta legislatura: 1. S’ha d’aconseguir que la societat torni a percebre que la qüestió lingüística és important per a les institucions. S’ha d’explicar de forma clara i oberta per què l’acció institucional tendeix a corregir i compensar els dèficits funcionals de la llengua catalana.” Sé cert que, actualment, la societat percep ben clarament que “la qüestió lingüística no és gens important per a les institucions”, perquè vist des del públic no hi ha gaire diferència amb l’etapa anterior. (És ver que ara IB3 és en català, però si això ha de ser tot...) Però anem a una altra institució, l’Ajuntament de Palma: es va prendre la decisió de tornar els premis Ciutat de Palma a l’exclusivitat de la llengua catalana, que era la decisió coherent amb les promeses electorals del Bloc: “Recuperarem els Premis Ciutat de Palma en català.” (‘Elkt’interessa’, núm. 21, maig 2007). Molt bé, així es resituava la nostra llengua al lloc que li corresponia. Però al cap de poc temps, potser per fer-se perdonar la seva radicalitat, surt el cap de llista del Bloc (casualment (?), d’un partit federalista, però espanyol) i ens anuncia que creen un altre premi, de Crítica Literària, al qual es podrà optar en català i en castellà, premi ja a punt de ser oficialitzat (si no ho ha estat ja en sortir aquest escrit). Uep! Aquesta proposta no hi era, al programa! Estam acostumats al no compliment de tot el programa, però no a la realització d’activitats no programades! ¿I per què no la hi varen posar, al programa? Ja la devien tenir pensada, aquesta iniciativa! ¿Que no gosaven mostrar-la abans de les eleccions? ¿Què és això? ¿Un joc? El joc de “la puta i la Ramoneta”, que diuen per Catalunya... Amb aquesta jugada, senyor i senyora del Bloc de Palma, heu perdut una bona part de la vostra credibilitat, perquè no serveix de res llevar el castellà d’un premi per a posar-lo a un altre; la impressió que fa al ciutadà (en el sentit general de la paraula) és que el castellà és tan imprescindible que se’l pot recol·locar, però no se’l pot eliminar. Vulguis no vulguis, el castellà hi ha de ser... Aquest és el valor del vostre gest. Atreviu-vos ara a predicar que la llengua pròpia d’aquesta comunitat és la catalana i que aquesta és la que ha de prevaler... Si volíeu fer un premi internacional (no crec que ningú ho vés malament, ja que som un país de referència turística internacional), el podríeu haver fet no bilingüe, sinó com a mínim quatrilingüe (amb l’anglès i alemany), o amb més llengües, que com més n’hi hagi més internacional és; però no és aquesta la vostra proposta: la vostra és una proposta simplement espanyola, que no sé si deu ser el vostre sentiment “en la intimitat”. Quina llàstima! La il·lusió del Bloc per Mallorca comença a esvair-se...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada