Plan mercés, Robèrt Lafont

25 de juny de 2009

Si hi ha una persona que per si mateixa significa Occitània, aquesta és sense cap dubte Robert Lafont. Però Occitània encara és viva, i Robert Lafont acaba de morir aquest dia de Sant Joan de 2009, a casa seva de Florença, a la Toscana italiana. Robert Lafont ho ha estat per a Occitània tot: novel·lista, dramaturg, poeta, assagista, lingüista, sociolingüista, teòric de l’occitanisme i del regionalisme a França, activista, ensenyant..., i ha estat sobretot la imatge sàvia, digna i brillant de l’encabotament d’Occitània a sobreviure. Natural de Nimes (1923), en el seu provençal milenari, el mateix del premi Nobel Frederic Mistral, va escriure principalment la seva obra literària, però amb voluntat de ser considerat no com un escriptor regional provençal, sinó com un escriptor nacional occità, perquè, respectant essencialment les característiques del seu parlar nadiu, des de sempre tengué clar que la dignificació literària d’aquest parlar passava indiscutiblement per l’encaix dins les normes ortogràfiques panoccitanes proposades per Loïs Alibert, l’amic de Pompeu Fabra, i dins la gramàtica unificada per a tots els dialectes d’Oc. Pràctic i clarivident, tot d’una es convencé que el particularisme dialectalitzant que encara defensen els seguidors del Felibritge, i alguns altres, no duia enlloc en la missió de recuperar la llengua, i més després que el Felibritge s’hagués desprestigiat per haver col·laborat quasi totalment amb el règim de Vichy, amic dels nazis, durant els anys 1940-1944. Amb aquest plantejament, impulsà la creació de l’Institut d’Estudis Occitans, immediatament després d’haver acabat la II Guerra Mundial, que ha estat la institució capdavantera en l’esforç per a mantenir la llengua occitana durant tota la segona meitat del segle XX, i ho és encara. El seu plantejament sobre la tasca de l’occitanisme era revolucionari: no es tractava d’atreure la gent cap a l’occità, sinó de transformar el seu entorn amb el pensament occità. A més, s’adonà de la importància de l’ensenyança perquè els seus valors arribassin a la gent i promogué tot d’una una secció d’ensenyament dins l’IEO, que ha estat una de les més importants i efectives. Conscient de la necessitat d’aconseguir reformes polítiques en la direcció de reestructurar l’estat, exageradament centralista, teoritzà amb una visió d’esquerra sobre la colonització interior a què Occitània s’havia vist històricament sotmesa i sobre la reestructuració regional de la república, amb llibres de gran ressò que marcaren fites, com La revolució regionalista (1967), Sur la France (1968) (traduïda en català amb el títol de Per una teoria de la nació), Décoloniser en France (1971), i altres. La repercussió d’aquestes obres dins la societat va propiciar que l’any 1974 s’organitzàs una plataforma de suport a Lafont com a candidat a la presidència de França, però la seva candidatura va ser rebutjada per l’autoritat competent: el seu missatge era massa perillós. Però, com ja he dit, Robert Lafont, que parlava en català perfectament, no va ser només l’activista i l’ideòleg de la causa occitana, va ser també un estudiós de la cultura i de la literatura, un historiador reconegut i, sobretot, un creador literari de primera magnitud, amb una obra vastíssima de poesia, teatre i narració, que posà l’occità a l’altura de qualsevol llengua literària “important”. La seva darrera gran obra va ser una versió occitana (a partir de la seva modalitat provençal) de l’Odissea d’Homer, una versió extraordinària que posa ben de manifest el seu coneixement profund i ric de sa llengua nadiva. Amb el seu amic montpellerenc Max Roqueta (1908-2005), una altra de les grans figures literàries en llengua d’oc del segle XX, podem sense cap dubte considerar que Robert Lafont ha elevat al cim de l’apreciació cultural aquesta llengua occitana tan malmesa per la història i de la qual els catalans estam tan aprop. Moltes de gràcies, Robert Lafont, per la vostra herència que dignifica la humanitat. Plan mercés, mèstre Robèrt Lafont!

http://ddd.uab.cat/pub/expbib/2005/roblaf/2009/lafont.htm