dilluns, 24 d’agost de 2009

Missió impossible

25 de novembre de 2007

Fa unes quantes setmanes es va fer famós l’episodi de Josep-Lluís Carod-Rovira dient per un programa de televisió espanyol que si els espanyols sabien dir “Schwarzeneger” i no sé quin altre nom, i en canvi no sabien dir “Josep-Lluís”, era que tenien un problema. La cosa va alçar molta de polseguera i va armar molt de renou, però em fa l’efecte que no va ser més que un altre d’aquests episodis repetits adesiara que només serveixen per a il·lustrar una mica més el nostre particular mur de les lamentacions. Qualsevol espanyol intel·ligent i de bona voluntat (hem de suposar que n’hi ha que compleixen les tres condicions) hauria entès, amb aquesta reacció del senyor Carod-Rovira, que no era una simple broma ni una sortida de to extemporània, sinó una exigència de respecte a qui té el nom en una llengua determinada i no vol que l’hi canviïn. Igual que a l’anterior president de França no li deien Jaime Chirac (al d’ara tant és si li diuen en espanyol, perquè és igual), ni al darrer mandatari de la Unió soviètica no li deien Miguel Gorbatxov, ni a l’actual president dels Estats Units no li diuen Jorge Bush, no tenen per què al vicepresident de Catalunya dir-li José-Luís; és bo d’entendre... Però, és clar, ni Chirac ni Gorbatxov ni Bush són espanyols, i se’ls ha de respectar el nom, i en canvi Carod-Rovira sí que ho és (almanco legalment), i és lògic que se l’anomeni en LA llengua espanyola, i no en la forma dialectal local, per molt afectiva que sigui per al titular. I ho pos així, “en la forma dialectal local”, perquè no fa gaire dies vàrem veure una discussió entre la ministra Magdalena Álvarez, no gaire ben vista a Catalunya, i el diputat Joan Herrera, en què aquest li retreia que hagués dit (no sé ben bé com ni quan, perquè no ho he seguit), que es trobaria “antes partida que doblada”, i ella li respongué que no es deia “partida” i “doblada”, sinó “partía” i “doblá”, perquè si havien d’aprendre a dir “Josep-Lluís” també els catalans havíem d’aprendre a dir “partía” i “doblá”, que és com ho diuen els andalusos... A part de la frivolitat que és perdre el temps en una qüestió lingüística intranscendent com aquesta, quan s’està discutint sobre un problema tan gros com és el del transport per ferrocarril que tants de maldecaps ha comportat per a Catalunya darrerament, fixau-vos en la malèfica intenció que hi ha darrere l’acudit de la ministra: la mania de fer dir “Josep-Lluís” és comparable a la de fer dir “partía” i “doblá”, exigir que es respecti el nom en català és com exigir que es respecti una pronúncia andalusa, el català és com l’andalús... La ministra va exterioritzar, ironitzant sobre un fet de llengua anecdòtic, el convenciment que tenen la immensa majoria dels espanyols, de dretes i d’esquerres, del nord i del sud i del centre, que per molt que ens hi encabotem nosaltres el català no és més que una particularitat regional més o menys graciosa, com ho és l’andalús. Davant això, davant l’actitud de menyspreu cap a la realitat catalana que adopten fins i tot els dirigents governamentals, ¿podem tenir esperança que qualque dia els espanyols ens puguin comprendre i respectar? Jo em permet dubtar-ho, i més bé crec que només una catàstrofe que produís un daltabaix extraordinari, del qual en sortís una Espanya renovada, podria fer que aquestes ments obtuses, incapaces d’entendre que existeix una diversitat hispànica com existeix una diversitat europea, desapareguessin i deixassin el lloc a unes altres ments obertes i entenents. Però com que una catàstrofe no es desitjable per a ningú, tampoc no hem de voler que els espanyols en siguin víctimes, així que probablement és millor deixar la missió per impossible i convèncer-nos que només hi ha una altra manera de fer-nos respectar: que ens tractin no com una part d’ells, sinó com una part diferent, independent, al seu mateix nivell. Llavors, igual que han après a dir Arnold Schwarzeneger, Mikhaïl Gorbatxov, George Bus i Jacques Chirac, aprendran a dir Jordi, Josep-Lluís, Francesc i qualsevol altre nom, per difícil que sigui. I llavors deixarem de ser una particularitat regional idònia per a fer acudits. Qualsevol pretensió que ens acceptin com som i ens respectin em sembla pura il·lusió, i la il·lusió molt fàcilment es converteix en desil·lusió. Ens ho diuen, repeteixen i mostren cada dia. Ens tenen partíos, doblaos i jodíos. I així anam!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG