Després d’un llarguíssim parèntesi de 16 anys, l’Ajuntament de Palma de l’època constitucionalista juancarlista (em resistesc a dir-ne “postfranquista”) torna estar governat per un pacte sensible a la normalització del català. Ja en començava a ser hora... Els 16 anys del Partido Popular a Cort han estat ben poc profitosos per a la nostra llengua catalana, i si bé és ver que no hi ha hagut una postura completament bel·ligerant en contra (els impresos en general s’han continuat fent bil·lingües o en català, molta retolació s’ha fet en català, als actes culturals hi ha estat present el català... és a dir, s’ha mantengut un mínim la presència del català heretada de l’anterior etapa de pacte d’esquerra), també és ver que l’Ajuntament en molts de casos se n’ha afluixat, del català, i en altres ha actuat no per a enfortir-lo, sinó per a debilitar-lo. Ara, en aquesta segona època comandada pel Partido Socialista Obrero Español (durant la campanya les sigles PSIB just han sortit –si ho han fet– en lletra petita), hem de pensar que el pes d’UM i del Bloc es farà notar en la qüestió de la llengua i s’iniciarà un nou rumb que implicarà la contribució decisiva de l’Ajuntament de Palma a la normalització del català. No dubt que entre els nous regidors del pacte governant n’hi hagi que saben per on han de prendre en aquesta qüestió de la llengua, però potser no hi serà de més que modestament els assenyali uns punts que em pareixen, d’entrada, especialment importants i significatius.
Primer, el nom de la ciutat. El professor Gabriel Bibiloni va deixar ben clar ja fa anys, a un article publicat a la revista científica “Randa” (núm. 9, 1979), que l’únic nom modern acceptable per a la capital de Mallorca és “Palma”, ben documentat històricament. Essent inviable, per raons sobretot del confusionisme que podria provocar, el retorn al nom medieval català Mallorca (la ciutat i l’illa es deien igual, com passa encara a Eivissa), cal establir definitivament el nom de Palma com l’únic vàlid i usual. No Palma de Mallorca, híbrid absurd dins el context català (on cap altra ciutat es pot confondre amb la mallorquina), sorgit de la divisió provincial espanyola de 1833 (quasi tothom sap per experiència personal que els espanyols confonen fàcilment Palma amb Las Palmas, i fins i tot Palma amb Mallorca!). Allò que és absurd, però, és que el decret 36/1988 del 14 d’abril, signat pel President de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, sr. Gabriel Cañellas, i la Consellera de Cultura, sra. Mª Antònia Munar, estableix que, efectivament, Palma és el nom del municipi, i que així i tot l’Ajuntament de l’època PP ha utilitzat Palma de Mallorca sempre que ha volgut (per exemple, als autobusos de l’EMT podem llegir “Empresa Municipal de Transports de Palma de Mallorca”, la pàgina web és “palmademallorca.es”, etc.) i fins i tot ha arribat a decidir, en contra d’una normativa superior, que el nom havia de ser aqueix (quan es va plantejar dedicar la Rambla a alguns membres de la familia reial espanyola).
El segon punt és la redignificació dels premis Ciutat de Palma dedicant-los únicament a la creació en llengua catalana. El darrer equip de govern, sotmès incondicionalment a la dominació espanyola, bilingüitzà aquests premis i aconseguí relegar-los a una segona divisió, en les dues versions lingüístiques. Que tornin a la primera categoria catalana és una decisió que s’ha de prendre tot d’una, recuperant un camí per a convertir Palma en una ciutat de referència dins el seu àmbit cultural propi.
Vet aquí dues propostes inicials que, pel simbolisme que comporten, haurien de ser objecte immediat d’adopció pel nou equip regent de l’Ajuntament de Palma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada