dijous, 27 d’agost de 2009

Amb les herbes molles s'hi torquen...

28 d'abril de 2009

Duim 30 anys de “Constitución Española”, 27 anys d’Estatut(et) d’Autonomia, 23 de Llei de Normalització Lingüística, 20 de Llei de la Funció Pública, 19 de decret regulador de l'ús de les llengües oficials de l'administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears, 12 de decret regulador de l'ús i l'ensenyament de i en llengua catalana, pròpia de les illes Balears, en els centres docents no universitaris de les illes balears (decret de mínims), 11 d’Estatut dels Consumidors i Usuaris de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, 8 de Llei de Comerç, 6 de Llei de règim jurídic de l'administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, 6 de Llei de Salut... Totes aquestes lleis i tots aquests decrets, així com moltes d’altres disposicions legals de categoria similar o menor, fan referències a la llengua catalana (bé, la “Constitución Española” no s’hi refereix expressament), sempre referències en positiu, per a facilitar-ne la presència social, garantir els drets dels parlants a usar-la i conduir-la pel procés de normalització... En teoria, perquè a la pràctica la cosa és ben diferent, i l’única de totes aquestes disposicions que es compleix majoritàriament és la del decret de mínims a l’ensenyament, i no tant per voluntat dels governants com per la dels mestres, els únics funcionaris (o no, perquè molts són d’escoles privades) vertaders implicats en la lluita per la supervivència del català. Si no fos per l’escola (no vull dir per la Conselleria), gràcies a la qual tants i tants d’infants de famílies forasteres i estrangeres han après el català, sé ben cert que avui la nostra llengua seria una relíquia pròpia de la segona i la tercera edat i de bucòlics reductes camperols. Quan ja fa 11 anys que la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya va ser substituïda per una Llei de Política Lingüística molt més ambiciosa, aquí encara la nostra LNL no es compleix més que molt parcialment, i no en fa cas ni el Govern mateix, que va començar amb una portaveu que s’expressava sempre en castellà, i que encara té qualque Consellera que actua exactament igual, o qualque Conseller “mallorquinista” més preocupat per un camp de golf que per exigir respecte per al català a una companyia aèria que ens ha insultat sense miraments i pensa mantenir la seva actitud de menyspreu indefinidament... Amb ignorància absoluta de decrets, lleis i estatuts, s’obren contínuament nous establiments comercials en què no hi ha ni una sola paraula en català, com si aquest no existís, com si fóssim al bell mig de l’Espanya castissa... Per enlloc no es veu la influència de les institucions -Govern, Consells, Ajuntaments- a l’hora de fer que la societat civil prengui consciència de la dignitat de la denominada “llengua pròpia” i n’assumeixi l’existència amb naturalitat, com sí que passa a Catalunya, on pots fer llargues passejades per moltes de ciutats mitjanes de l’interior i comprovar que allà el català sí que és la seva llengua. S’ha fet molt de renou amb la qüestió de l’exigència del català als treballadors del sistema sanitari per al final acabar en el quasi no-res, oblidant que coses tan senzilles com la retolació interna de tots els centres de salut, la distribució d’impresos en català o la instauració d’un sistema intern informàtic en català no necessiten noves lleis, ordes ni decrets (els que hi ha ja ho avalen), i poden ser molt efectives perquè la nostra llengua tengui una aparença de normalitat. Amb una paraula, de paper banyat dedicat a la llengua en tenim molt, però de fets i de resultats (si posam a part l’escola) en tenim ben pocs (aquest diari, privat, i unes poques emissores de ràdio oficials on bona part dels programes són bilingües i una TV oficial balear que en lloc de complementar-se amb TV3 veu aquesta com una competència a eradicar) i poc efectius, perquè són minoritaris. Amb aquesta realitat tan poc entusiasmadora, el Partido Popular encara s’ha atrevit a provar d’impedir l’esquifida exigència a Sanitat i a proposar de destruir la feina feta a l’únic àmbit on vertaderament podem dir que hem avançat, que és l’escola. No els basta deixar que la llengua s’esvaeixi a poc a poc, amb aquesta eutanàsia dolça que és el laissez faire, sinó que la volen matar activament, privant-la de qualsevol mica de suport. En aquesta situació de gravetat general, podem fer dues coses: o bé res, i esperar que el nostre més destacat senyal d’identitat es dissolgui definitivament, seguint la inèrcia popular; o bé reaccionar i exigir que, d’una vegada, es compleixin totes les disposicions legals que teòricament ens afavoreixen. Per a no fer res, no cal moure’s, narturalment; però si volem reaccionar, podem començar acudint massivament a la manifestació que aquest vinent dia 9 de maig ha convocat l’Obra Cultural Balear, a Palma. Una ocasió per a demostrar que la majoria de mallorquins no som unes herbes molles, amb les quals els del PP es volen torcar el senyor onclo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG