A vegades tendim a la placidesa, a conformar-nos amb l’estat en què des de tota la vida ens hem trobat, acostumats ja a una situació que, en si mateixa, de plàcida no en té res; però com que ens hi hem criat, dins aquesta situació, ja ens hi trobam bé... Qualque fet, qualque acció, qualque renou, ens torna, però, a la realitat, i llavors ens en temem, que la placidesa és més una autocomplaença cercada, volguda, per a evadir-nos de les turbulències que agiten l’ambient.
Tot això dels insults del president d’Air Berlin i de la caparrudesa de la companyia, és a dir, dels seus representants, a insistir en la seva postura menyspreant i prepotent en relació en la llengua catalana i al nostre ordenament jurídic, que li dóna (teòricament) categoria de llengua oficial, ha tengut una conseqüència més positiva que negativa. La companyia podia no haver fet cas de la lletra que va rebre de la Direcció General, però callar; no hauria passat res. Podia no haver fet cas de la lletra, però respondre que molt bé, que ho tendrien en compte, que sí, que ja farien qualque cosa...; no hauria passat res; ningú en parlaria. I podia no haver fet cas de la lletra, però respondre-hi de la manera estúpida que ho va fer, i ha passat l’escàndol que ha passat, que ha servit per a ennegrir la seva imatge pública, crear-se problemes on no en necessitava i, possiblement, perdre qualque client. Ben segur que el senyor Hunold no s’esperava, quan va tenir la mala idea d’escriure aqueix article absurd, que les seves paraules tendrien tanta de repercussió (n’ha tengut fins i tot a casa seva i a França, com a mínim); es veu que necessita un assessor en relacions públiques. ¿Per què dic, doncs, que la conseqüència ha estat més positiva que negativa? Perquè novament ha servit per a remoure la consciència de molta de gent i exterioritzar el conlicte permanent en què vivim, el conflicte lingüístic en què estam enganxats indefinidament; només quan el conflicte es fa evident s’hi cerquen solucions, i ara s’ha tornat manifestar descaradament... Benvengudes sien, doncs, les beneiteries de Herr Hunold.
No és, però, només des d’Alemanya, que han remogut la cosa. Des de Mallorca, amb tota la bona voluntat del món, la Conselleria de Comerç, Indústria i Energia, també hi ha posat la seva palada de combustible, al foc conflictual. “Entra, en sortiràs guanyant”: només des de la consciència lingüística castellana s’entén aquest lema, que en català no vol dir res. És una traducció literal de “Entra, saldràs ganando”. És una demostració més que el català viu, a casa nostra, condicionat pel castellà. M’imagín que allò que volen dir és “Entra, hi sortiràs guanyant”, amb aquest verb guanyar-hi de sentit i ús diferent de guanyar, com veure-hi és diferent de veure, sentir-hi és diferent de sentir o tocar-hi és diferent de tocar. Per a fer-lo “més català”, al lema hi han afegit aquest “en” que no hi és gens necessari: normalment, com deim “entra” (i no “entra-hi”), també deim “surt” (i no “surt-ne”), perquè entrar implica “dins un lloc” i sortir implica “d’un lloc”; només en determinades construccions (que aquí no hi ha lloc per explicar) deim entrar-hi o sortir-ne. És lloable que qualsevol institució empri el català en campanyes promocionals, però més lloable és encara que el català emprat sigui correcte. En aquest cas, millor seria per a la llengua que la Conselleria retiràs aquest lema tan poc encertat i el substituís pel que hi correspon.
I on també reviscola públicament el conflicte és als antics supermercats CAPRABO, adquirits per una altra empresa que, almanco a Mallorca, no mostra gens de sensibilitat per la llengua del país (i això que és originària del País Basc). En temps del Pacte de Progrés es va aconseguir que CAPRABO retolàs els seus establiments en català, amb la qual cosa es va demostrar que aquest fet no perjudicava gens l’activitat comercial; ara sembla que tornarem arrere. Bé que la remodelació dels locals amb la nova marca encara no està acabada, els indicis que hi he vist (alguns rètols menors ja col·locats) em fan ser ben pessimista: el castellà hi tornarà ser unipresent i el català hi serà, com a molt, simbòlic.
Sort que, segons diuen alguns cartells, “ara és la nostra”. Si no ho fos, no sé on seríem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada