Com a ensaïmades

13 de juliol de 2008

Com ha passat en tots els dominis lingüístics, en el català hi ha hagut dins el transcurs del temps canvis que han afectat l’ús de les formes i la construcció de les frases. Si a mitjan segle XIV era possible a Mallorca una frase com “en Pericó i son frare Jacme anaren en ço d’en Salvador per convidar-lo a ses sues núpcies en so darrer jorn de maig”, avui aquesta frase seria “en Pere i es seu germà anaren/varen anar a can Salvador per convidar-lo a ses seves noces en es darrer dia de maig”. Frare ha estat substituït per germà i jorn ho ha estat per dia, Pericó ha caigut en desús, com ço d’en (contret en la partícula son, referit, però, només a possessions) i núpcies, decantada definitivament per la forma corresponent popular noces; i Jacme i sues han evolucionat a Jaume i seves. Els canvis són normals així com van canviant les generacions, però no afecten sempre totes les àrees de manera igual: n’hi ha que són generals (avui tots els catalanoparlants deim germà i dia), mentre que d’altres són parcials o quasigenerals (o sia, no del tot generals: en alguerès encara diuen sua i no seva). Hi ha distincions semàntiques entre paraules que amb el temps també han evolucionat, però no pertot o no de la mateixa manera pertot. Per exemple, llevar i treure, entre altres significats, eren més o menys sinònims a la llengua medieval general en el sentit de “fer desaparèixer una cosa del lloc on és” (‘treure / llevar un paper de damunt la taula’, per exemple), però a la llengua moderna aquesta sinonímia s’ha anul·lat dialectalment, de manera que hi ha uns parlars catalans en què es diu “treu els papers de damunt la taula” i altres en què es diu “lleva els papers de damunt la taula”. On llevar ha quedat, treure ha restringit el seu significat al general de “fer passar de dins a fora”, de manera que entre els dos verbs s’ha establit una oposició semàntica que en determinats contexts és essencial: què enteneu si llegiu o sentiu “la corporació municipal ha decidit treure la bandera”? Per a un mallorquí, evidentment, només pot voler dir que ha decidit posar-la a fora, al balcó, però per a un barceloní pot voler dir també ‘entrar-la, no exhibir-la més al balcó’; és a dir, tot el contrari! És clar que en aquest cas l’estàndard hauria de preferir la distinció mallorquina, inequívoca, però com que el nostre pes dins l’estàndard és mínim, sovint sovint ens trobam amb enunciats mals d’entendre. D’altres diferenciacions que els mallorquins (i altres) feim, normalment conservant un ús antic, per tant ben genuí, són la d’ofegar-se (‘veure’s impedit de respirar’) i negar-se (‘ofegar-se dins l’aigua’), oblidada lamentablement per la majoria dels mitjans de comunicació, inclòs aquest “Diari de Balears”; o la de torcar(-se) i eixugar(-se), que a la major part de Catalunya, perdut torcar(-se), han hagut de refer parcialment amb netejar(-se); o la de tirar i llançar/llençar, que és caparrudament menyspreada per la campanya de recollida de llaunes que anualment fa la fundació Deixalles (‘No les llancis’). O, finalment, la de banyar i mullar: el primer era en català antic general en l’accepció de “adherir-se l’aigua o un altre líquid a una superfície”, mentre que el segon era “reblanir el pa banyant-lo”, i aquesta distinció s’ha mantengut igual a les Balears, a l’Alguer i a bona part del català occidental; en canvi, s’ha transformat a la major part de Catalunya, on mullar ha envaït el camp de banyar i aquest ha quedat reduït a ‘(fer) prendre banys’ (semblantment a com ha passat en castellà amb mojar i bañar). De fa uns anys, però, aquí a les Balears, on sempre hem de ser mimètics i on pareix que tot allò que ve de fora està més bé que allò que tenim, unes quantes institucions, que de llengua en deuen saber poc, organitzen una campanya anomenada “Mulla’t per l’esclerosi múltiple”; i ara he vist amb sorpresa que es fa una altra promoció en què se’ns proposa “Aquest estiu no et mullis si no tens la tovallola de dBalears”, avalada per la Direcció General de Política Lingüística. És a dir, uns i altres ens tracten com si fóssim ensaïmades... Pobra normalització lingüística! Encara ens faran perdre la mica de català genuí que conservam!