dissabte, 29 d’agost de 2009

Aquelles muntanyes, que tan altes són.

18 d'agost de 2009

 
Així comença la cançó popular més famosa, més coneguda, a tot Occitània, a tota aqueixa gran extensió territorial i humana on es va formar la coneguda com a llengua d'oc, la llengua que els trobadors medievals, sobretot en els segles XII i XIII, convertiren en la llengua literària més important del seu temps al sud d'Europa. "Aquelles muntanyes, que tan altes són, m'impedeixen veure els meus amors on són...", i és que un element essencial d'Occitània són les muntanyes altes: les del Pirineu, les dels Alps i les del Massís Septentrional (central per als francesos), fonamentalment, muntanyes on durant segles es conformà una particular manera de viure que condicionà l'essència del món occità. Occitània, però, no ha estat mai una unitat política ni administrativa, sinó que ha estat trossejada entre comtats, senyorius i altres dignitats nobiliàries, i a més ha estat en èpoques diverses sota sobirania parcial dels estats veïns (la Corona d'Aragó pel sud; la corona francesa pel Nord; la corona anglesa per l'oest i el regne de Sardenya-Piemont per l'est). Finalment, va ser la corona francesa que s'apropià de la major part de les regions occitanes, i només la Vall d'Aran al sud, fent part de Catalunya, i les Valls Occitanes del vessant oriental dels Alps marítims, integrades al Piemont des del tractat d'Utrecht (1713), resten a l'actualitat fora de la jurisdicció de França, la qual cosa ha estat evidentment positiva per a la vitalitat de la llengua autòctona en aquestes contrades, on no ha actuat la pressió encaminada a imposar pertot el francès com a única llengua socialment possible. Centrant-nos en les Valls Occitanes del Piemont, segurament més desconegudes per al lector d'aquest diari, qui les visiti amb interès cultural (és a dir, interessat per qualque cosa més que per allò que hom veu superficialment a simple vista) hi descobrirà, a més a més d'una naturalesa alpina impressionant, la presència d'una comunitat autòctona que manté en ús aqueixa llengua d'oc tan malmesa, sense els complexos dels seus veïns de l'altra banda de la frontera: assegut a un cafè de poble o simplement passejant pels carrers de les petites viles muntanyenques hom pot sentir fàcilment converses en occità, i si hom és capaç també d'expressar-s'hi, també fàcilment pot trobar amb qui comunicar-se en aquesta llengua. L'occità és ben viu en aqueixes valls, usat regularment per unes 180.000 persones, i s'ha convertit d'uns quants decennis ençà en un element més de singularització d'aquests indrets com a destinació turística. Però no és només que l'occità sigui viu en aquestes valls, sinó que hi ha una intensa activitat cultural per a fer-ne promoció, principalment impulsada per la "Chambra d'Òc", la qual activitat es concreta molt especialment en actuacions musicals, com a mitjà més eficaç per a atreure l'atenció dels més joves cap a la cultura autòctona, sense descartar altres iniciatives com la recent (juny-juliol 2009) travessia de les valls a peu. El 2001 la "Chambra d'Òc" va començar una campanya perquè l'occità fos també llengua oficial dels Jocs Olímpics d'hivern que el 2006 s'havien de celebrar a Torí i a qualcunes d'aquestes valls: tot i que no ho aconseguiren, la campanya aconseguí moltes d'adhesions personals i institucionals i va tenir molt de ressò, i obtengué un petit però important resultat: a la cerimònia inaugural dels Jocs es va cantar, com a himne de les Valls, "Aquelas montanhas..." Entre els grups musicals actuals sense dubte val la pena mencionar el "Gai Saber", de Poranh, que combina la tradició i la modernitat, tant en l'estil de música com en els instruments utilitzats; enguany han participat al Tradicionarius de Barcelona. Però les Valls Occitanes del Piemont no són només muntanya i cultura occitana (que ja és molt), sinó que són també una mostra extraordinària d'art lligada a la religió: esglesietes romàniques, gòtiques i barroques, pintura de les mateixes èpoques, santuaris, castells i fortaleses (com la imponent de Finistrèlas, de 3 km de llargària, 635 m de desnivell i una escala de 4000 escalons), i petits poblets que conserven l'estructura i l'encant de l'edat mitjana. Una part d'Occitània, les Valls, que captiven qui les visita, per tot això que us he exposat i per l'extraordinària amabilitat de la seva gent, especialment amb els catalans. Anau-hi, si podeu, i ho comprovareu personalment. Si no sabeu com fer-ho, demanau-ho a Elena Giordanengo, de "Viatge d'Òc"; veureu amb quina il·lusió i dedicació us organitzarà una visita al seu país, a què dedica tot el seu entusiasme. Una visita que no oblidareu mai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG