El teatre era, fins fa ben poc, una de les activitats culturals que, al nostre país, més fidel es mantenia a la llengua pròpia, la catalana. Era un dels pocs racons de normalitat de què podíem gaudir, amb excepcions que de tant en tant apareixien. El teatre fet per catalans era normalment en català i només les produccions no catalanes eren en llengua no catalana. Normal, vaja. Però, des de fa un temps, des que s’ha posat de moda això del “multiculturalisme” (un eufemisme per dir, simplement, espanyolisme pur), tan vigent a Barcelona, moltes de companyies teatreres catalanes munten espectacles en castellà, perquè, és clar, el castellà l’entenem tots, és la llengua comuna, i etcètera. Bé, cadascú que faci el teatre com vulgui, que no discutirem ara la llibertat d’expressió ideològica ni idiomàtica (encara que, segons com, sigui símptoma de anormalitat), però també el possible espectador ha de poder anar al teatre en la llengua que vulgui, sense ser enganat. Si una obra és en castellà, ha de quedar clar a la publicitat que és en castellà; i si és en català, també; i així ningú no es ficarà a un espectacle en la llengua que no li interessa. En principi, però, és normal que suposem que si ve a Mallorca una companyia catalana que té el nom en català, que estam acostumats a veure i sentir en català, ja sigui en directe ja sigui per televisió, actuarà en català, i sobretot perquè l’espectacle que ofereix és de creació pròpia, no és una producció d’una obra d’altri, que podria ser en una llengua diferent de la catalana. És a dir, la cosa més normal del món pareix que és que una companyia catalana que normalment actua en català on el públic és catalanoentenent (com a mínim), actuï en català a Mallorca. Aquest cap de setmana passat, però, la meva parella (com s’usa dir ara) i jo vàrem comprovar que “la cosa més normal del món” no sempre ho és, normal, a la nostra illa. Anar al teatre a veure una companyia catalana, ‘El Tricicle’, que presenta una obra amb un nom que no és català, però que tampoc no és castellà, ‘Garrick’, la publicitat de la qual s’ofereix en català (almanco la que he vist), i en ser a dins, quan la funció ja ha començat, endur-nos-en l’almud pel cap i adonar-nos que la funció era en castellà, va ser tot u. Hi anàvem per a riure i ens vàrem trobar que l’ocasió feia més pena que gràcia, i que qui se’n reia era ‘El Tricicle’, que se’n reia dels mallorquins tractant-nos com a forasters, oferint-nos el seu espectacle (en què, a més a més, els parlaments són enregistrats) en la llengua constitucional. Deplorable, insultant, penós. Com que ja havíem perdut la rialla i ens sentíem estafats, no vàrem ser capaços d’aguantar aquella burla i ens en vàrem anar al cap de poc. ‘El Tricicle’, em sap greu haver arribat a aquest punt, per a mi ja és mort: mai més en riuré les suposades gràcies ni faré una passa per a veure’l. Si una cosa em sembla lamentable, però, és sobretot la indiferència de la gent davant aquestes situacions: ben pocs s’estranyen que una companyia catalana actuï a casa nostra en castellà, ben pocs hi veuen una anormalitat, ben pocs se’n queixen... Com que som multiculturals...! Som figues-flors, som herbes molles, i ja sabem que de les herbes molles se’n torquen el senyor-onclo... A Catalunya estrenen majoritàriament Vicky Cristina Barcelona en català i aquí no la hi fan enlloc, però la gent l’anirà a veure igual i ningú protestarà. Air-Berlín quasi ens acusa de terroristes perquè qualcú amb una càrrec institucional li demana que empri el català, i els qui ens representen corren a presentar-li excuses... Ara surt un colombià (empès pels amics d’en Delgado, és clar) amenaçant-nos perquè defensam la nostra llengua i la majoria de la gent callarà i molts encara li donaran la raó; pocs, però, pensaran que aquest personatge és un desagraït (dit d’una manera fina), perquè es guanya el sou cobrant del tresor públic balear, és a dir, cobrant de la comunitat contra la qual ell maniobra, que hauria de respectar.
Realment som tan figues-flors?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada