Qui bé fa, bé trobarà

6 de desembre de 2008

Quan el 1880 Antoni Maria Alcover publicà la primera rondalla, Es jai de sa barraqueta, a “L’Ignorància”, quedava marcada la fita inicial del que acabaria sent un dels majors reculls de rondalles del nostre àmbit cultural, en sentit ample. Les rondalles i el diccionari foren les grans curolles de Mossèn Alcover, a les quals dedicà la seva vida, amb un ímpetu i una il·lusió que voldríem la majoria de nosaltres (per no dir tots) en l’exercici de les nostres ocupacions. Amb la recollida de les rondalles de Mallorca i la recollida de la llengua tota, Alcover recollia l’essència de l’ànima mallorquina, els seus fonaments culturals, les seves característiques més transcendentals com a comunitat amb personalitat pròpia, lligada, però, a la personalitat més ampla de la comunitat catalana. L’empresa, doble, era extraordinària, i extraordinaris varen ser els seus resultats: 24 toms de contes populars que ja aleshores es trobaven en trànsit de desaparició, i així quedaren immortalitzats, i 10 enormes volums del diccionari amb centenars de milers de formes lingüístiques, moltes de les quals eren també ja a punt de l’oblit.

Una de les qualitats més importants que tenen les rondalles és la de l’estil i la riquesa de la llengua en què estan escrites. Mossèn Alcover no es limità a recollir les històries que li contaven i, tals quals, posar-les per escrit i publicar-les, com a peces arqueològiques de vegades només conservades a trossos; sinó que les reelaborà, sempre a partir dels elements aplegats, per tal de fer-ne episodis ben acabats que la gent pogués comprendre fàcilment, amb la intenció de popularitzar-les de bell nou perquè se’n mantengués la memòria. En aquesta reelaboració Alcover hi posà la seva extraordinària facilitat de llengua, el seu riquíssim cabal expressiu, heretat del seu entorn pagès i augmentat amb la seva formació de lletraferit. El resultat varen ser aqueixes meravelloses, divertides i fascinants rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Racó, que han sobreviscut ja totes les generacions del segle XX i continuen encantant els lectors d’aquest novell segle XXI. Les rondaies són una font abundant de recursos lingüístics, una eina indispensable per a la consolidació de l’habilitat de la parla, un inesgotable pou d’on podem treure elements a balquena per a enriquir la nostra expressivitat. I amb aquesta finalitat, precisament, Antoni Llull Martí, uns dels millors coneixedors del llenguatge alcoverià, ha fabricat el “Diccionari d’expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines d’En Jordi des Racó” (Editorial Moll, 2008), en el qual extreu més de 5.600 locucions, dites, refranys i expressions diverses, usats per Alcover en els contes. Amb una paciència i un afany propis de l’enamorat de la llengua, Antoni Llull contextualitza cada unitat lingüística singularitzada amb qualque fragment de les rondalles on apareix, després d’haver-ne explicat el significat o el valor que té.

En l’època actual en què el català, a més a més de continuar marginalitzat socialment, sofreix un procés de depauperació accelerada, la feina d’Antoni Llull se’ns ofereix com un instrument excepcional per a recuperar modismes i paraules que, en bona part, han quedat arraconades dins la memòria dels més vells. I a la vegada, i aquesta és la finalitat principal que confessa l’autor, el diccionari serveix perquè la gent més jove (i qualcuna de no tan jove) amb molt limitats coneixements lingüístics pugui llegir les rondalles i captar-ne tota la gràcia i tot el significat. Molt millor, aquesta alternativa, que la de llegir-ne versions simplificades i empobrides, i sovint retocades, que han proliferat aquests darrers anys.

Una gran aportació, la d’Antoni Llull, que ben segur serà molt profitosa a molta de gent a qui encara li importa la que en diuen “llengua pròpia” d’aquest país.